Situació i presentació
El terme de Sant Cugat del Vallès assoleix la màxima altitud (495 m) a la serra de Collserola, un xic per sota del cim del Tibidabo, al punt més meridional del terme. De configuració molt trencada, a ponent arriba fins a la riera de Rubí i el torrent dels Alous, que termenegen amb Rubí, i a llevant fins al turó de Maltall de Magarola (459 m), trifini amb Sant Cugat, Cerdanyola i Barcelona; pel nord arriba fins a la riera de Vilamilans, termenal amb Sant Quirze del Vallès. Al SW confronta amb Sant Feliu de Llobregat i l’enclavament de Santa Creu d’Olorda, del terme de Barcelona; a ponent, amb Molins de Rei, pel Puig Madrona, i amb el Papiol. El municipi de Sant Cugat del Vallès el 1937 canvià el seu nom pel de Pins del Vallès.
Les valls que es formen a la Serralada Litoral (de Gausac o de Sant Medir, de Sant Cugat o de Bosquerons, de Valldoreix, etc. ) són d’aspecte muntanyós, cobertes de bosc (756 ha), que se suavitzen en perdre altitud i donen pas a una successió de petits turons, conreats o urbanitzats, de febles pendissos. Les aigües s’escorren cap a dues conques diferents. La divisòria la constitueix el seguit de carenes per on discorre l’antic camí dels Monjos, i una suau elevació que del turó de Can Mates (173 m) s’estén cap al sud per Can Major i la Floresta fins a trobar el turó dels Soldats (350 m). La riera de Sant Cugat o Riera Major, nascuda a la font del Rabassalet i tributària del Ripoll, recull totes les torrenteres que aporten les seves aigües al Besòs. La conca del Llobregat és formada per valls independents amb diversos col·lectors: a migdia hi ha la riera de Vallvidrera o la Rierada, que desemboca per Molins de Rei, mentre que el conjunt d’escorrenties de les planes i els turons que integren Valldoreix, Mira-sol i la zona de Campanyà fan un únic aiguabarreig sota el Puig Pedrós (162 m) abans de tributar a la riera de Rubí. L’extrem meridional i SE del terme comprèn part del Parc de Collserola.
El terme comprèn a més de la ciutat de Sant Cugat del Vallès, cap administratiu, el poble de Valldoreix i nombroses urbanitzacions i barris, entre els quals destaquen la Floresta, les Planes de Vallvidrera (compartida amb el municipi de Barcelona) i Mira-sol. El centre urbà es comunica amb Barcelona per la carretera de l’Arrabassada, i la que unint Valldoreix i la Floresta passa per Vallvidrera i desemboca a Sarrià. La primera d’aquestes vies segueix cap a Rubí i Terrassa, i una altra carretera va a Cerdanyola. La part septentrional del terme és travessada per l’autopista AP-7, en el tram del Papiol a Montmeló. Els túnels de Vallvidrera uneixen la ciutat de Barcelona amb Sant Cugat per l’autopista C-16, de S a N. Els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya es divideixen en dues branques, Sabadell i Terrassa, a l’estació del nucli urbà de Sant Cugat. També hi ha estacions a la Floresta, Valldoreix, Mira-sol i Sant Joan. L’enllaç ferroviari el Papiol-Mollet segueix un traçat semblant al de l’autopista AP-7.
La població i l'economia
El cens del 1381 assignà una població (santcugatencs) de 169 focs, que disminuí en el del 1553, amb 126. Al principi del segle XVIII (1719) hom comptà 534 h, que en el cens de Floridablanca (1787) augmentaren a 1.010 h. Aquest increment s’atribuí a la prosperitat del conreu de la vinya. Al llarg del segle XIX la població continuà augmentant moderadament (2.084 h el 1842, 2.483 h el 1857 i 2.523 h el 1887). Entrat el segle XX (2.120 h el 1900) s’inicià una lleu davallada. Posteriorment, després de la Guerra Civil de 1936-39, la població recuperà la tendència ascendent del segle anterior, assolida en gran part gràcies a la immigració. El 1920 hi havia 2.874 h, 6.045 h el 1936 i 6.992 h el 1950. Aquest creixement s’intensificà especialment a partir de la dècada del 1970, amb 20.669 h. En els darrers censos hom comptà 30.633 h el 1981, 38.937 h el 1991 i 55.825 h el 2001. Aquest increment continuà fins a 70.514 h el 2005.
Sant Cugat ha estat, tradicionalment, una població de caràcter agrícola, amb conreus de secà, especialment vinya, i d’horta a les vores de les rieres. Durant la segona meitat del segle XVIII i tot el XIX, el conreu de la vinya s’incrementà notablement i la població, a causa de la prosperitat agrícola, augmentà també. Fins que a la fi del segle XIX, amb la plaga de la fil·loxera, s’operà un lleu retrocés demogràfic. Les vinyes es replantaren aviat, però, i el 1921 hom fundà el Celler Cooperatiu. Aleshores començà, també, la vinguda d’estiuejants i la dels primers treballadors forasters. El 1960, moment de màxim creixement del Celler Cooperatiu, començà la transformació industrial i urbanística que va prendre una gran empenta a partir del 1965 i que comportà la regressió dels conreus i la quasi desaparició de la vinya. Al Celler Cooperatiu es produí vi per última vegada el 1986. Les poques hectàrees que hi ha de terres llaurades estan destinades al conreu de l’ordi. També s’hi cria bestiar boví i aviram.
Tradicionalment l’elaboració de tapissos, activitat iniciada vers mitjan segle XIX, tingué un desenvolupament important amb la Manufactura de Tapisseria Tomàs Aymat (1920), que posteriorment rebé el nom d’Escola Catalana de Tapís (1956). Aquesta activitat es va perdre amb la crisi industrial i malauradament les instal·lacions quedaren en desús. Una altra activitat industrial amb molta tradició al terme és la fabricació de materials de construcció, especialment bòbiles i transformats de ciment, primer manuals i després mecanitzats. L’aparició de noves fàbriques i la necessitat de mà d’obra ajudaren el creixement immigratori, menys acusat, però, que en altres municipis del Vallès. Començà un procés de diversificació industrial: introducció de la metal·lúrgia, increment del tèxtil i de la fusta, i, sobretot, un gran auge de la construcció i de les especialitats afins. En una segona fase, ja a la dècada del 1970, apareix el sector químic i augmenten el de l’electrònica i el de l’alimentació, i pren volada el sector dels serveis. Amb la classificació de Sant Cugat com a zona ZUR s’hi han instal·lat a la zona moltes empreses d’alta tecnologia. Diversos polígons industrials envolten el nucli urbà santcugatenc, com els de Sant Mamet (a Campanyà), Can Graells, Can Magí (a Can Fatjó dels Aurons), Can Canyameres, el Turó Can Matas i Can Sant Joan. La consideració de Sant Cugat com a zona residencial d’alt nivell i el fet del creixement continu de la població han donat com a resultat que la majoria de persones nouvingudes tinguin un considerable poder adquisitiu. La conseqüència ha estat la creació de molts llocs de treball en el sector terciari, tant en comerços com en empreses de serveis.
El sector dels serveis és l’activitat econòmica dominant amb més del 70% de població ocupada del terme. El comerç concentra el mercat setmanal el dimecres i el dijous. També hom disposa de mercat municipal a Torre Blanca. A més, hi ha la Fira de Reis, del 2 al 5 de gener, que mostra objectes típics d’artesania, i la Fira de Sant Ponç, l’11 de maig, que ofereix mels, herbes i productes alimentaris d’elaboració artesanal. Des del 1997 se celebra la Biennal Mostra de Comerç, el mes d’octubre, on botiguers i comerciants posen les parades al carrer.
Pel que fa als serveis sanitaris, el terme disposa d’un centre d’assistència primària (CAP) i de l’Hospital General de Catalunya, que s’inaugurà l’any 1983. Quant a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius. La població també disposa de centres d’ensenyament especialitzat, entre els quals destaca l’Escola d’Hostaleria del Vallès i el Centre Sant Francesc de Borja, que acull una secció de l’Institut de Teologia Fonamental de Barcelona. L’ensenyament superior és representat per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, l’Escola Universitària d’Informàtica i la d’Infermeria i Fisioteràpia, a més de la Facultat de Ciències de la Salut. Quant als equipaments esportius cal esmentar el Club de Golf Sant Cugat, situat al SW del cap municipal, i diversos clubs i terrenys de joc. Hom també disposa del Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
La ciutat de Sant Cugat del Vallès
Morfologia urbana
La ciutat de Sant Cugat del Vallès (50.584 h el 2005) és situada a 124 m d’altitud, a ponent del monestir, davant la façana principal. Un ampli espai, la plaça d’Octavià, la separa del clos monàstic; en sortien dos camins, el de Terrassa i el de Valldoreix, que constitueixen els eixos de la població.
Vista del centre de la ciutat de Sant Cugat del Vallès, al voltant del monestir
© Arxiu Fototeca.cat
El primer esdevindrà Carrer Major, al capdamunt del qual s’edificà l’església de Sant Pere d’Octavià, que fou la parròquia de la població fins a l’exclaustració del 1836. Després, la parroquialitat passà a l’església del monestir i la primera fou abandonada. El camí de Valldoreix serà el carrer de Baix. Fins al segle XVI, després de les guerres dels remences, el nucli urbà no sofrí un engrandiment; aleshores s’allargà més enllà el carrer de Dalt i també el de Sabadell, que s’anomenarà carrer d’en Xandri. Una altra fase d’estabilitat durà gairebé dos-cents anys, al final dels quals comença un fenomen de creixement i densificació en què s’ocuparen els espais que eren horts urbans. En exhaurir-se el sòl, s’estendrà vers el sud, en una sèrie d’illes estretes i allargassades que arriben fins a la riera. Aquesta barrera natural i els forts pendissos que limiten el nucli inicial obliguen que l’expansió segueixi el camí de Valldoreix, ara desdoblat amb el de Martorell i el de Cerdanyola a llevant. Ja en ple segle XIX s’ultrapassa el torrent de la Bomba i comença a urbanitzar-se la plana entorn de la plaça de Barcelona, que al segle XX desplaçarà el centre històric. L’obertura de la carretera de Gràcia a Manresa per l’Arrabassada propicià la comunicació amb Barcelona, que abans es feia per la vall de Gausac, pel vell camí de Gràcia a Sant Cugat, que passava per Sant Medir; aquesta relació es veu incrementada amb la inauguració del Ferrocarril de Catalunya, el 1917, cosa que afavorí la creació d’un eixample residencial d’estiueig més enllà de la riera de Sant Cugat en direcció al Tibidabo. Hi ha altres barris, com el del Sant Crist, a Llaceres, al sud de l’Arrabassada, el de Sant Domingo a ponent, i al nord el de Sant Francesc.
Amb la creació d’un camp de golf (1919), Sant Cugat esdevingué un centre de moda i la seva proximitat amb Barcelona facilità l’aparició de noves àrees d’urbanització més enllà del nucli urbà. Vers el 1965 la població es llançà a un ràpid procés de densificació, parcialment paral·lel a la creació d’algunes noves indústries. S'enderrocaren les cases velles del nucli antic i les grans torres d’estiueig bastides al començament del segle XX i, en deu anys, la imatge de Sant Cugat canvià radicalment: a la fi de la dècada del 1970 els blocs de pisos havien transformat el caràcter rural en urbà. Modernament Sant Cugat es configura pel poble en si, a l’entorn del monestir, i els nous barris d’habitatges unifamiliars, al seu voltant, fins a Llaceres i el límit amb Rubí. Pocs són els testimonis antics que resten d’aquest procés evolutiu. Trobem encara algunes cases del segle XVI als carrers de Dalt i d’en Xandri (oficialment de Sant Domingo i de Los Castillejos) amb els característics portals de pedra de punt rodó i finestres de l’últim gòtic o ja renaixentistes. Subsisteixen també en alguns carrers cases amb portal de totxo motllurat, generalment d’arc rebaixat, i datables dels segles XVII-XIX. Totes les masies absorbides pel nucli urbà han estat enderrocades. Del Modernisme resta una notable obra de l’arquitecte Ferran Romeu, la Casa Armet, avui Massana, i el Celler Cooperatiu, de Cèsar Martinell, amb els típics arcs parabòlics de maó vist. El nucli urbà queda limitat al sud per la capella del Sant Crist de Llaceres, de la fi del segle XVIII. Aquesta capella, situada a l’indret d’una antiga creu de terme que hi havia als segles XV i XVI, vora el mas de Llaceres (lloc documentat el 987), és decorada amb pintures al fresc del santcugatenc Grau Garriga. Bastant malmesa i descuidada, es conserva l’ermita de Sant Domingo, del segle XVII, amb arcs torals i voltes d’aresta de maó enguixat.
La cultura i el folklore
La vida social i cultural de la ciutat és dinamitzada per diverses entitats, com l’Orquestra Simfònica Sant Cugat (1991), la Societat Coral La Lira (1882), la Unió Coral Santcugatenca, la Unió Bastoners de Sant Cugat del Vallès (1900), el Centre de Restauració de Béns Mobles (1997), que el 2001 inaugurà edifici propi a Valldoreix i deixà les dependències del monestir de Sant Cugat, el Centre d’Estudis Santcugatencs (1983), etc. Entre les de caràcter esportiu, el Club Muntanyenc Santcugatenc ocupa un paper destacat. Algunes de les activitats que es porten a terme al llarg de l’any són la Mitja Marató, pel febrer, cursa d’atletisme que congrega esportistes d’arreu de Catalunya, i la Marxa Infantil, el primer diumenge d’abril, que té com a recorregut una marxa per la Serra de Collserola. Entre els equipaments culturals hom destaca el gran nombre d’arxius establerts a la mateixa ciutat. Hi ha l’Arxiu del Palau-Requesens, l’Arxiu Històric de la Companyia de Jesús de Catalunya, l’Arxiu Històric Municipal, l’Arxiu Municipal de Sant Cugat, però especialment cal esmentar l’Arxiu Nacional de Catalunya, que fou inaugurat l’any 1995. Conté un fons amb documents que abasten des del segle XI al XX. A més, hom també compta amb una biblioteca especialitzada, sales de conferències i exposicions i els museus del monestir i de l’assegurança (2004). Un altre equipament important és el Teatre Auditori, instal·lat al Centre Cultural. Quant al folklore, pel gener se celebra la tradicional cavalcada de Reis, i el dia de Sant Antoni Abat (17 de gener), la processó d’animals i carruatges. El Diumenge i Dilluns de Pasqua hi ha caramelles. Pel 6 de maig s’escau la Festa del Llibre Gran, on els nens escriuen un conte gegant, que els il·lustradors acompanyen amb un dibuix. El mes de juny hom celebra la revetlla de Sant Joan, el dia 23, i la festa major gran de Sant Cugat, per Sant Pere (el dia 29), patró de la ciutat. Entre les activitats més destacades d’aquesta festivitats’ha conservat el ball del Paga-li Joan o del Vano i el Ram. Aquest té lloc als jardins del monestir a la sortida de l’ofici, on es fan balls, concerts, competicions esportives i diverses actuacions musicals i teatrals. El ball fou inicialment acompanyat per una xirimia, un flabiol, una gralla i un tambor, i més tard se substituïren els dos primers per la tenora i el fiscorn. La melodia, d’influència francesa, recorda molt un minuet. L’any 1893 el músic local Gumersind Auladell en feu la instrumentació per a orquestra, i el 1922 Domènec Oristell feu l’arranjament per a cobla, versió que es balla en l’actualitat. Hom celebra també la festa de la Tardor, la primera setmana de novembre, organitzada per les entitats locals, amb el tradicional ball de gitanes. Des del 1977 se celebra entre l’abril i l’octubre la Biennal Mostra d’Art Contemporani, que vol convertir Sant Cugat en un centre d’art jove i donar a conèixer les arts plàstiques contemporànies mitjançant l’obra d’artistes joves. El 3 de març se celebra un aplec a la capella de Sant Medir que està situada al SE del terme. L’origen d’aquesta festa cal trobar-lo en la iniciativa personal de Josep Vidal, forner establert a Gràcia, però nascut a Sant Cugat, que el 1830 anà a l’ermita en romiatge, muntant una euga i tocant un timbal i un sac de gemecs, per donar gràcies al sant perquè l’havia guarit de reuma. Amb els anys sorgiren colles (la primera el 1856) encarregades d’animar la festa, repartint tones de caramels entre el públic.
Altres indrets del terme
El monestir de Sant Cugat del Vallès
L’emplaçament del monestir de Sant Cugat del Vallès coincideix amb el d’una antiga fortificació romana, elcastrum Octavianum, construït prop del mil·liari vuitè de la via romana de Barcelona a Ègara, distància que és mencionada en documents del segle X. El monestir es fonamenta, en part, sobre les restes de l’antiga fortificació, que era un exemple clar d’establiment romà entre dues rieres. La tradició diu que, durant la persecució de Dioclecià, hi foren martiritzats el nord-africà Cugat i altres cristians. La veneració de sant Cugat és recollida pel Peristephanonde Prudenci, del segle IV. Les construccions cristianes més antigues de Sant Cugat es troben al jardí del claustre i foren excavades per P. Bosch i Gimpera i J. de C. Serra i Ràfols. Sembla que el més antic és una petita construcció funerària de planta gairebé quadrada, al costat de la qual es bastí una aula rectangular, probablement al segle V. En aquest temple primitiu s’afegí, ja en època visigòtica, un absis amb planta interior de ferradura i exteriorment poligonal. Tot al volt i àdhuc a l’interior d’aquesta primera construcció cristiana s’estén una necròpoli de tombes de tipologia variada, amb predomini de les de teules de dos vessants. Probablement, en aquesta època ja hi havia una comunitat monàstica, que devia ser de pacte visigòtic. Es creu que els àrabs destruïren el monestir i que fou restaurat després de la conquesta de Barcelona (801). El primer abat conegut és Ostofred, que és citat en un precepte de Lluís el Tartamut (878) pel qual se subjecta el monestir a la seu de Barcelona. Les cròniques antigues mencionen sis abats anteriors, però no se'n pot provar l’existència. El monestir tingué un paper important en la conquesta: ocupà llocs d’avançada al Penedès, on posseirà extensos territoris.
Al principi del segle X l’abat Donadéu obtingué terres i esglésies a la vall del castell de Cervelló (904), que li foren donades pel comte Guifre II de Barcelona i pel bisbe Teuderic de Barcelona, i a l’Anoia (917), que pervingueren per altres donacions. El seu patrimoni anà augmentant al llarg del segle i els seus abats participaren en grans esdeveniments, com ara consagracions d’esglésies (Donadéu, Guiu), execucions testamentàries (Landeric, Guillemó), i en la formació de nous monestirs: Santa Creu de Cervelló (914), Santa Maria de Castelldefels (966) i Sant Llorenç del Munt (957), els dos primers de vida efímera. En època de l’abat Joan es va emprendre una decidida política de concentració de terres, ja per compra, ja per commutacions. Amb la incursió d’Almansor (985) són morts aquest abat i alguns monjos, i sofriren desperfectes l’edifici i l’arxiu. Fou elegit nou abat el levita Ot o Odó, que més tard seria bisbe de Girona, el qual obtingué per al monestir un diploma de confirmació de béns del rei franc Lotari (986) i una butlla del papa Silvestre II (1002) per la qual el monestir passà a dependre directament de Roma. En la reconstrucció dels edificis intervingué el mestre d’obres Fedanci (1006-12). L’abat Guitard vengué al comte Ramon Borrell (1013) diverses propietats per 25 unces d’or a fi d’aixecar un claustre que posteriorment fou destruït. Es van ampliar els dominis del monestir pel Penedès vers Santa Oliva i Calders i es va crear un conflicte amb Mir Geribert d’Olèrdola. El 1063 es va aplicar un donatiu de 25 mancusos a l’obra del campanar. A la fi del segle XI (1089-91) l’abat de Tomeres, Frotard, per concessió de Berenguer Ramon II el Fraticida, ocupà el monestir i n'expulsà els monjos disconformes. La disputa finí amb el reconeixement de la lliure elecció d’abat. Un seguit d’annexions convertiren el monestir en cap d’una petita congregació de curta durada (Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb el priorat de la Llacuna, Sant Pau del Camp, Sant Salvador de Breda i Sant Pere de Clarà amb el priorat de Font-rúbia).
Diverses incursions àrabs afectaren el monestir, sense que per això deixés d’augmentar la seva riquesa. L’església monàstica, refeta entre els segles XII i XIV, és un símbol de la vitalitat econòmica del monestir. El 1143 se celebrà cort a Sant Cugat, i dos anys després un concili per a tractar el problema de les invasions àrabs. Poc després l’abat Ermengol estableix pagesos als contraforts de la serra de Collserola amb l’obligació de bastir-hi un castell. Durant l’abadiat de Guillem d’Avinyó (1173-1205) s’estructuraren en pabordies les rendes del monestir: la Major, la del Penedès, la de Palau i la del Llobregat. La submissió del monestir a la seu de Barcelona serà objecte de moltes discussions, i malgrat que algunes butlles papals declaren el monestir subjecte directament a la Santa Seu, s’acabà reconeixent l’autoritat del bisbe de Barcelona (1247 i 1251). En aquests anys el monestir arribà a posseir nombroses propietats en el terme veí de Cerdanyola, el qual, si bé estava sota el domini dels senyors del castell de Sant Marçal, va ésser senyorejat també, entre el 1311 i el 1542, pel monestir, en comprar aquest els drets sobre la meitat del terme. Ben conegut és el fet de l’assassinat de l’abat Biure la nit de Nadal del 1350 per Berenguer de Saltells, que va tenir una àmplia ressonància i sobre el qual es dictà sentència a la cort de Perpinyà. El succeí Pere Busquets, que refeu les fortificacions del monestir, especialment les de llevant i migdia, amb torres de planta hexagonal. També bastí l’edifici de l’arxiu, ornat amb bigues policromes, i uní el castell palau abacial amb l’església. A partir del 1385 i fins el 1471 els abats seran de designació papal, i després passaran a ser comendataris fins el 1561, any que esdevindran de patronat reial.
Al llarg d’aquests anys els abats van intervenir en política, de manera que l’abat Jaume de Montcorb fou present en el compromís de Casp. Així mateix, Sant Cugat tindrà destacades intervencions en la Congregació Claustral Tarraconense, de la qual diversos abats de Sant Cugat foren presidents. L’abat de Montserrat García de Cisneros gestionà l’ingrés del monestir a la Congregació Observant de Valladolid, al qual fet s’oposaren decididament els monjos. Hi ha constància que en aquesta època hi hagué un taller d’impremta, que l’any 1489 imprimí un tractat De Religione. Durant el segle XVI s’enduriren les relacions entre el poble i el monestir, just en el moment que el capítol demanava que fossin admesos com a novicis només els fills de nobles o cavallers. L’origen de la qüestió eren les reparacions que necessitaven les muralles i que el monestir, com a senyor feudal, volia que pagués el poble. El plet, llarg i treballós, finia amb una sentència de l’emperador Carles que manà que el poble fes l’obra, i el monestir en pagués els materials i el cost de la mà d’obra. Amb idèntica actitud pledejà diverses vegades amb el bisbe de Barcelona sobre la jurisdicció de la parròquia. Del 1573 al 1589 hi havia una situació de seu vacant en la qual es construí la llotja toscana que feia d’atri al claustre, i s’aixecava el pis superior del mateix claustre, d’igual estil. El 1585 Felip II de Castella visità el monestir. La intervenció en la política per part dels abats (Quintana, Aimeric, Erill, Sala, Ponç, Muntaner) i la proximitat de Barcelona feren que el 1705 fos ocupat per les tropes estrangeres que feien costat a Felip V. Poc després, l’abat Josep de Llupià en reparà els desperfectes i manà construir-hi la nova porta d’accés a l’abadia (1736). El seu successor, Francesc de Serra, entrà novament en conflicte amb la població i el bisbe de Barcelona (1740). A la seva mort fou elegit B. de Gaiolà, que farà múltiples millores en els edificis, tals com la nova sala capitular en l’antic refetor, l’acabament del campanar i la sagristia, l’empedrat de la Llotgeta i la font pública per al poble, alimentada per l’aqüeducte del monestir. Poc després, l’abat Azara (1782-88) construí el mur de l’horta i el jardí botànic, i l’abat G. de Montero (1788-1815) s’encarregà de la reforma del presbiteri amb les actuals balustrades de marbre. La vida monàstica finí el 1835. El 26 de juliol d’aquest any, un grup de vilatans de Sant Cugat, ajudats per veïns d’altres poblacions com Rubí, assaltà i incendià el monestir. Els dies següents es produí un pillatge i, sobretot, es procedí a cremar les escriptures censals i d’altres. Poc temps després la llei de desamortització eclesiàstica liquidava els béns de l’antic monestir del Vallès, i la parròquia de Sant Cugat era traslladada a l’església monàstica, on és avui amb el nom de Sant Pere Octavià.
Després de diversos intents de restauració del monument, el primer dels quals fou emprès devers el 1851, per la Comisión Central de Monumentos Históricos per mitjà de la seva delegació de Barcelona, de la qual era vocal Manuel de Bofarull (sembla que les obres foren realitzades per l’arquitecte Elies Rogent), el 1931, el Servei de Monuments de la Generalitat de Catalunya inicià unes obres de restauració a Sant Cugat, sota la direcció de l’arquitecte Jeroni Martorell. Paral·lelament a aquestes obres, es realitzà una excavació dirigida pel professor Bosch i Gimpera al subsol del jardí del claustre, que permeté de descobrir les primitives construccions cristianes abans descrites. Posteriorment a la Guerra Civil es creà un Patronat del Monestir per a vetllar per la seva conservació i restauració. Finalment, després que la diputació, per mitjà del Servei de Monuments, hi realitzés algunes obres durant el temps que fou cap del servei l’arquitecte Camil Pallàs, el Patronat encarregà a l’arquitecte Jordi Ambròs diverses obres de restauració, les quals han estat reflectides en un documentat informe.
L’església del monestir de Sant Cugat del Vallès, de tres naus i tres absis, fou bastida entre els segles XII i XIV. Iniciada sota l’estil romànic, fou acabada en estil gòtic, amb la construcció d’una cúpula i d’un cimbori octagonal, en el creuer, mentre que a les cobertes s’introdueixen les voltes ogivals nervades i les impostes són adornades amb elements vegetals. El cimbori és cobert amb volta nervada de clau única i sobre seu s’alça un petit campanaret de tradició romànica. El campanar és del segle XI; de planta quadrada, amb arcuacions i bandes llombardes, el pis superior fou reformat al segle XVI. Una quarta nau, que va des del campanar romànic que s’aixeca a la part meridional de l’església fins a la façana, fou compartimentada en capelles. La façana de l’església és d’estructura gòtica, formada per una gran rosassa, de 8,2 m de diàmetre (que recorda la de la seu de Tarragona i la de l’església del Pi de Barcelona) i altres dues de més petites a les façanes de les naus laterals, l’esquerra de les quals romania oculta per l’edifici de l’arxiu fins que aquest fou enderrocat a la primeria del segle XX. La portalada, partida per un mainell, és formada per arcs ogivals en degradació, sobre columnetes. El timpà fou decorat al segle XV amb pintures al fresc sobre el tema de l’Epifania. L’església, edifici de transició entre dos estils, fa exteriorment 56,633 m, i l’alçada del coronament del cimbori és igual a l’amplada exterior de les tres naus. L’església fou enriquida amb dotacions a altars com el de Santa Maria (1242), amb el retaule del mateix nom, relíquies com les de sant Càndid (1292) i retaules com el de l’altar major (segle XIV) o el de Tots Sants (1376), obra de Pere Serra.
El claustre romànic, que s’aixeca a tramuntana de l’església, és obra de l’abat Guillem d’Avinyó. Semblant al de la catedral de Girona, el claustre romànic de Sant Cugat és de planta quadrada, gairebé regular. Té una sèrie de 144 capitells ornamentats amb temes vegetals o figuratius (fulles, sirenes, monstres, etc. ) i, també, historiats (temes de la Nativitat, de l’Anunciació, de l’Epifania, la història d’Adam i Eva, de Noè, d’Abraham. . . ), obra de l’escultor Arnau Cadell, que es representà ell mateix esculpint un capitell i amb una inscripció que l’identifica. A cada ala del claustre hi ha tres sèries de cinc arcs sobre parelles de columnes. Al segle XVI hi fou construït un segon pis de tipus renaixentista i, a la fi d’aquest segle, l’atri que el precedeix. És molt possible que en aquesta època (segle XII) es refessin les defenses del monestir: bé que la muralla i les torres de defensa que l’envoltaven són de vers el 1380, la presència d’una finestra romànica amb esqueixada simple en un mur del palau abacial i alguns trossos de parament indiquen que, encara que l’obra principal és del 1736, el seu origen és anterior.
Valldoreix, Mira-sol, la Floresta i les Planes de Vallvidrera
Al SW del cap municipal, als darrers contraforts septentrionals de la serra de Collserola, hi ha el poble de Valldoreix, que s’originà a l’entorn de l’església parroquial de Sant Cebrià d’Aiguallonga. Documentada el 940, el 1066 era parròquia i el 1391 fou unida a la mensa episcopal de Barcelona. D’origen romànic, ha estat molt transformada, però conserva al seu interior, com a pica beneitera, un capitell romànic molt semblant als del claustre del monestir de Sant Cugat. L’antiga Aiguallonga constituí un terme independent que s’incorporà a Sant Cugat al segle XIX. Té caràcter totalment residencial, d’edificació aïllada tipus ciutat jardí, inicialment d’estiueig i després de primera residència. Les successives ampliacions han fet que romangués totalment enllaçat amb el barri de Mira-sol, que ha assolit una gran importància, i parcialment amb la Floresta i els nuclis de Sant Cugat i Rubí. La seva densitat és desigual i es reparteix bàsicament en dues valls, la del torrent d’en Nonell i la del torrent d’en Llobet o de Can Badal. A llevant de l’estació un altre sector enllaça, amb Can Trabal, el camp de golf i el nucli de Sant Cugat, mentre que pel sud arriba fins a la Floresta.
A l’W del terme hi ha el barri de Mira-sol (8 156 h el 2005), parcialment urbanitzat i format per torres de segona residència. Hom celebra la festa major per Sant Joan (24 de juny). Valldoreix (6 859 h el 2005), és una entitat descentralitzada que disposa d’ajuntament pedani. La vida cultural del poble és dinamitzada per entitats com el Centre d’Estudis (1998), que té per objectiu la divulgació i preservació del patrimoni de Valldoreix. Des del 1985 funciona un museu, propietat de la parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix, el qual aplega testimonis arqueològics i històrics de les rodalies. El 1986 s’hi va trobar una necròpoli romana del segle II dC, a Can Montmany, un barri residencial de Valldoreix. A més, la població disposa de l’Arxiu Gavín, de titularitat privada, que recull un gran nombre de col·leccions i un important fons documental. La festa major se celebra per Sant Cebrià, el 16 de setembre, i es fa l’aplec de la Salut el 12 d’octubre. Els diferents sectors que configuren el poble, inclouen antigues urbanitzacions considerades com a barris, i prenen els noms de les masies del voltant de les quals s’han format: el Mas Fuster al S, el Mas Roig prop del castell de Canals, Can Montmany sota el Puig Madrona, i Mas Gener a l’W.
Al vessant nord-occidental de la serra de Collserola, hi ha el barri de la Floresta (dit també la Floresta Pearson en memòria de Frank S. Pearson, enginyer que traçà el ferrocarril i projectà diverses zones residencials vora els Ferrocarrils de Catalunya, seguint el tipus d’urbanització anglesa), que tenia 3 812 h el 2005. És un nucli que s’adapta a les irregularitats de la muntanya i als forts pendents. Abasta la capçalera del torrent de Bosquerons, del Coll de Porters al turó de Fumet, i segueix la carena cap a ponent fins a Puig Mallol, límit del terme.
Un xic més enllà, encara, hi ha la Colònia Montserrat, sobre mateix de la Rierada, i en el turó dels Soldats un petit sector que, si bé és terme de Sant Cugat, enllaça directament amb les Planes. A l’igual de Valldoreix, començà essent una ciutat jardí i es convertí gradualment en barri de primera residència. Té la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat. La festa major se celebra el 25 de juliol. A l’extrem meridional del terme, vora la riera de Vallvidrera, hi ha un nombre important de cases del barri de les Planes de Vallvidrera (1 103 h el 2005), que, com també el baixador del ferrocarril, és compartit amb el municipi de Barcelona. La festa major se celebra l’11 de setembre.
L'Arrabassada, Sant Joan, Campanyà, la Vall de Gausac i les masies
Al principi del segle es bastí a l’Arrabassada el Casino del mateix nom, complex d’edificis i parc d’atraccions a l’entorn del qual s’aixecaren alguns xalets dispersos, comunicats amb Barcelona per una línia de tramvia. La prohibició del joc i un incendi van fer que la zona es paralitzés, fins que a la dècada del 1960 començà la urbanització d’iniciativa barcelonina de la Ciutat Comtal, a la capçalera del Rabassalet. També en plena serra de Collserola hi ha la urbanització Sol-aire, molt més modesta, situada al vessant llevantí de la serra del Pedregal.
El sector aïllat més modern, a la partió amb Cerdanyola, és l’anomenat Sant Joan, al nord de la població. Es tracta d’una zona de serveis, ocupada per escoles privades, oficines, serveis mèdics i empreses, inclosos els estudis de televisió de RTVE.
Entre la ciutat de Sant Cugat i la vila de Rubí hi ha l’antic poble de Campanyà, l’església del qual, dedicada a Santa Maria, documentada des del 1047, és d’origen romànic i fou reformada al segle XVIII. El lloc, documentat des del 991, fou donat a Sant Cugat el 1120. L’església és coneguda, també, per la seva segona advocació, Sant Mamet.
Prop del límit amb Rubí, vora Ca n'Ametller, hi ha la capella de Sant Llorenç de Foncalçada, de la qual es conserva la nau i la fonamentació d’un absis ultrapassat, del segle X. Al segle XV era de Sant Cugat. L’església de Santa Maria de Gausac, a la vall d’aquest nom, és documentada des del 986. S'hi venerava la Mare de Déu del Bosc i l’església fou coneguda amb aquest nom en perdre la parroquialitat. Modernament es coneix per la nova advocació de Sant Adjutori. És un edifici romànic, de planta circular, cobert amb volta hemisfèrica (a les parets hi ha aparell d’espiga). A la mateixa vall de Gausac o de Sant Medir hi ha la capella de Sant Medir, que pertanyia al monestir de Sant Cugat, els monjos del qual la dotaren el 1080. Era una de les antigues parròquies del monestir i fou refosa al segle XV amb la parròquia de Sant Pere d’Octavià. La capella té un relleu gòtic a la façana, datat el 1447. La part baixa d’aquesta vall de Gausac és guardada per la Torre Negra, masia fortificada que hom ha identificat amb la fortalesa de Puig Ricard, que manà edificar l’abat Ermengol el 1145. A l’altre costat de la riera hi ha el formidable pi d’en Xandri.
En una vall paral·lela a la de Gausac, drenada pel torrent de Sant Vicenç, es conserven les restes de l’antiga església de Sant Vicenç de Vallarec o del Bosc, documentada des del 1096, que havia exercit funcions parroquials. Seguint els contraforts de la serra de Collserola trobem la masia de Can Bell, amb un gran finestral goticorenaixentista ornat d’escultures, i gairebé a tocar hi ha dues cases modernistes de l’arquitecte E. Balcells i Buigas: la Casa Calado (1905) i la Casa Lluch (1906). Tampoc no podem passar per alt l’existència d’algunes masies (Can Marcet, Can Vallet, Can Canyameres), que, sense pretensions, són un bon testimoni dels masos de tàpia i portal de pedra de punt rodó del segle XVI.
La història
La vila de Sant Cugat, a l’esquerra de la riera, es formà a ponent del monestir de Sant Cugat del Vallès i pertangué a la seva jurisdicció. El monestir hi tenia la parròquia, dedicada a sant Pere, documentada el 998, que més endavant s’anomenarà d’Octavià. L’emplaçament de la vila, a redós d’un gran monestir i en un enforcament de camins, feu que ben aviat es convertís en un centre d’atracció comercial i, així, el rei Alfons el Cast atorgà al monestir els drets sobre el mercat setmanal que es feia a la vila. La jurisdicció criminal era exercida pel rei, però el 1381 l’infant Joan, fill de Pere el Cerimoniós, la vengué a carta de gràcia a Joan de Togores per la quantitat de 1.000 florins. Aquesta venda alarmà igualment el monestir i el poble, que cuitaren a rescatar-la per 2.000 florins, cadascuna de les parts en va aportar la meitat, i s’establí un conveni pel qual el poble també intervindria en les qüestions de justícia. La concòrdia durà pocs anys, després dels quals s’originaren un seguit de disputes que foren guanyades, alternativament, per una o altra part; mentrestant el rei recuperà la jurisdicció criminal. El 1469 s’arribà a una entesa per la qual els batlles havien de ser fills respectivament de la vila, de la quadra de Canals (centrada pel castell de Canals, havia estat dels Cervelló als quals fou adquirida per l’abat de Sant Cugat el 1306, per la qual cosa es titulà baró de Canals), o del terme, o bé portar-hi sis anys de residència i ser majors de 25 anys. Aquesta situació fou aprofitada pels Palou, propietaris de la Torre Negra, que intentaren de formar una jurisdicció pròpia a la quadra de Vilanova, que ho fou fins que el 1728 el monestir n'adquirí la propietat. Durant el segle XVI hi ha un enduriment de les relacions del poble amb el monestir, el qual, com a senyor feudal, pretenia que aquell pagués la reparació de les muralles. El 1596 a instàncies dels jurats de la vila, Felip II de Castella els concedí el privilegi d’insaculació per tal d’elegir el consell ordinari. Poc després s’instituïren els càrrecs de palloler i de mostassaf, funcionaris municipals encarregats respectivament del dipòsit de cereals i de comprovar els pesos i mesures i la qualitat dels queviures. En la guerra del Francès el general Milossewitz ocupà la població el 13 d’octubre de 1808 per a saquejar-la, però fou derrotat per les forces de Raimon Càldagues, que obligaren els francesos a retirar-se amb força pèrdues.