L’edifici
L’església i el claustre són les parts que es conserven d’època romànica i que han estat menys alterades, encara que estiguin mig embegudes per construccions posteriors. És una església de planta de creu grega i té, sobre el transsepte, de braços molt desenvolupats, l’element més remarcable: un cimbori octagonal, externament decorat amb arcuacions i bandes llombardes, i amb finestres geminades situades a les cares del segon pis que es corresponen a les naus. Al costat nord destaca la decoració llombarda, en sèries de dues arcuacions entre lesenes, de l’absidiola, que només és visible parcialment. Tan sols podem veure una part de la façana principal, però s’ha conservat, per damunt de la porta refeta al segle XV, una esvelta finestra de doble esqueixada i un ull de bou, que queda emmarcat per un plafó ornamentat amb arcuacions llombardes entre lesenes seguint la inclinació dels vessants de la teulada. A l’interior destaca la cúpula sobre trompes, situada a la intersecció de la volta de canó de la nau amb les voltes de canó i de creueria del transsepte. És un dels pocs exemples catalans de cúpula decorada internament amb motius llombards —en concret arquets de molt relleu— per sota del nivell de les trompes. També s’han ornamentat les grans impostes d’on arrenquen els arcs situats al creuer i a l’arc presbiteral de l’absidiola. Al braç sud del transsepte li manca l’altra absidiola, suprimida en època gòtica, i que també devia ser de planta semicircular, igual que l’absis principal, desaparegut al segle XVII. La il·luminació de l’interior s’ha resolt amb finestres als absis, al transsepte, a la façana principal, als costats nord i sud de la nau i al tambor de la cúpula, on hi ha una finestra de doble esqueixada a cada costat i dos ulls de bou a l’arc presbiteral. Una porta, situada al costat sud de la nau, dóna pas a l’auster claustre.
El claustre
L’element més remarcable del monestir és el claustre, situat a l’est de l’església i al voltant del qual s’articulen les dependències monacals. És de planta rectangular, una mica irregular, amb els costats llargs a les ales est i oest, i amb dues galeries, cobertes amb volta de canó seguit, la inferior de les quals és un notable exponent del romànic de l’inici del segle XIII. Els porxos presenten una doble filera de columnes i pilars als angles i al centre dels costats llargs de les galeries. La galeria inferior té sis i dotze arcades de mig punt sostingudes per columnes amb capitells de derivació coríntia. La construcció de la galeria superior, gòtica i amb arcs ogivals, impedeix saber com era el coronament dels porxos i la coberta del claustre originari. Els capitells, atribuïts a un taller local actiu a Girona, s’han ornamentat amb decoració vegetal de quatre tipus: grans fulles llises i flor de sis pètals; el mateix model però en lloc de la flor dues formes ametllades; fulles llises distribuïdes en dos rengles i pinyes; i, finalment, fulles d’acant amb volutes als angles i petits caps humans de trets esquemàtics. Al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, es conserva un fragment de teixit de lli brodat procedent del monestir.
La història
El fundà la comtessa Ermessenda de Carcassona, que el 1015, amb el seu marit Ramon Borrell, comprà aquesta església al bisbe de Girona. La comunitat s’hi establí el 1020, presidida per una abadessa amb clergues al seu servei, i fou dotada per la mateixa comtessa i el seu fill Berenguer Ramon amb béns a Montfullà, Vilablareix, Vilademuls i altres indrets. Inicialment constava d’unes sis monges, que al segle XIII ja eren dotze i arribaren més tard (1342) a una vintena, totes elles filles de la noblesa o de cases benestants. Guarda el cos de sant Daniel, màrtir, traslladat d’Arle (Provença), en un sarcòfag construït el 1345. Al segle XV hom li donà les rendes dels antics monestirs femenins de Matella i Vilanera, de l’Empordà, i el 1550 el papa li uní el priorat de Valldemaria, prop d’Hostalric. El 1640 les monges hagueren d’abandonar el monestir i refugiar-se a Girona, igual com a l’època de la guerra del Francès, que fou convertit en hospital per les tropes franceses. De nou fou abandonat, per alguns anys, el 1819, però, la comunitat hi retornà. Durant la Guerra Civil (1936-1939) l’edifici fou utilitzat en part com escola, amb el nom de Grup Escolar Pi i Margall, i part per habitatge de refugiats de guerra. Posteriorment restà en poder dels militars fins el 1940, que fou retornat a la comunitat. El 2015, any de celebració del Mil·lenari, la comunitat era formada per set monges, i rebé la Creu de Sant Jordi.