OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Sant Esteve de Palautordera

Nom adoptat el 1937 per al municipi deVallflorida
Municipi
Vallès Oriental

Sumari de l’article

Nom adoptat el 1937 per al municipi deVallflorida
Sant Esteve de Palautordera
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Oriental, a la vall de la Tordera (aigua amunt de Santa Maria de Palautordera) i accidentat pels contraforts meridionals del massís del Montseny (turó de Montclús, al límit NE del terme).
Població: 
2.458 h
[2009]
Extensió: 
11 km2

Situació i presentació

Limita amb els termes de Fogars de Montclús (W-N), Santa Maria de Palautordera (S) i Sant Pere de Vilamajor (E-N).La part més accidentada del terme és al sector NW, per on s’escolen la riera de Vallmanya i el torrent del Reguissol, afluents de la Tordera. Aquest sector és ocupat per densos boscos d’alzines, pins i arbres de ribera. Sant Esteve es reparteix amb el terme veí i complementari de Santa Maria de Palautordera la gran terrassa fluvial de la Tordera quan aquesta ha deixat les valls encaixades del Montseny. La vall de la Tordera baixa encaixada, s’obre a l’alçada del castell de Fluvià i forma el pla on hi ha Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera. La seva demarcació s’inicia al petit congost que es forma entre la serra de Vallmanya i la petita serra de Montclús, que fa d’espona per l’esquerra a la Tordera i s’obre vers el S cap a l’antiga plana de Palau, presidida pel vell castell de Fluvià, i la de Santa Margarida, dita antigament de la Parellada, fins al pla del Remei, on la demarcació de Santa Maria toca gairebé les cases del S de la població.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Sant Esteve de Palautordera, el barri de Santa Margarida i les urbanitzacions de Can Cruixent, els Refugis del Montseny (en part al terme de Sant Pere de Vilamajor), les Margarides, Can Garbeller i Can Ribes, les dues últimes pràcticament integrades amb el nucli de Sant Esteve. L’any 1937 el municipi de Sant Esteve de Palautordera canvià el seu nom pel de Vallflorida.

Una carretera local, nascuda a l’urbanització de Can Farinetes (del terme de Santa Maria de Palautordera), a peu de la carretera C-35, es dirigeix a Seva per Collformic, travessant el terme de SE a NW, paral·lela a la Tordera i creuant gran part del Parc Natural del Montseny. Enfront de l’urbanització de les Margarides es desprèn un brancal que porta a la urbanització dels Refugis del Montseny, del terme de Sant Pere de Vilamajor, però que té algunes cases dintre el terme de Sant Esteve. Una altra carretera local des de Sant Celoni també mena al poble.

La població i l'economia

Els censos corresponents a Sant Esteve de Palautordera es donen sovint englobats amb els de Santa Maria. Amb tot, sabem que el 1787 el seu terme tenia 393 h. Segons Madoz, el 1842 tenia 436 h amb 170 famílies, de les quals 90 formaven la població i els ravals, que coneixem pel cens del 1860. Segons aquest cens, en aquella data el municipi de Sant Esteve tenia 790 habitants, que residien a 59 cases del poble, 16 al carrer d’Amunt, 3 a les Cases d’en Llavina i 74 als masos. A partir de la segona meitat del segle XX, la població seguí una tendència positiva, esperonada pel fenomen residencial i turístic; el 1950 es registraren 807 habitants, que augmentaren fins a 968 el 1981, 1 179 el 1991 i 1 510 el 2001, població que pot arribar a doblar-se durant les mesades d’estiu. El 2005 hi havia 1 961 h.

Els principals conreus del terme, en bona part de regadiu gràcies a la canalització parcial de la Tordera, són els cereals per a gra (ordi, blat, blat de moro), els farratge, les lleguminoses per a pinso i l’horta. El caràcter abrigat de la vall i la seva altitud, d’una mitjana de 300 m, la fan un lloc bo per a fruiters i per al conreu de patates, per bé que avui en dia aquests conreus tenen una presència minsa o inexistent. Els masos tenen com a complement la cria de bestiar, principalment porcí i boví, encara que aquest últim és en franca recessió.

El terme no té cap indústria notable; només una petita empresa d’envasament d’aigua de la font de Sant Antoni (Aigua del Montseny), situada al polígon industrial la Parellada. L’afany constructor d’habitatges i de xalets durant les dècades de 1970 i 1980 hi feu prosperar el ram de la construcció. El comerç i en general tots els serveis, principal sector d’activitat, han crescut a l’empara de la funció residencial i d’estiueig que ha adquirit el terme i que ha configurat un hàbitat dispers que combina l’assentament rural amb un bon grapat d’urbanitzacions de segona residència. La major part de la població ocupada ho és fora del terme, especialment a Sant Celoni i Santa Maria de Palautordera.

El poble de Sant Esteve de Palautordera

El poble de Sant Esteve de Palautordera (1 770 h el 2005) es troba a 229 m d’altitud, a la dreta de la Tordera i molt a prop del límit municipal amb Santa Maria de Palautordera. Té com a construcció més notable l’església de Sant Esteve, situada a l’entrada al poble, venint de Santa Maria de Palautordera, després de deixar una monumental creu de terme, refeta després del 1939. L’església és documentada des del 862 en un precepte del rei Carles el Calb al comte Sunyer I d Empúries-Rosselló. El comte Sunyer II va vendre el lloc a Trasovad vers el 900 i aquest el 908 el va vendre a Guifre Borrell, comte de Barcelona, el qual el va cedir al cap de poc temps a Sant Cugat del Vallès. A causa d’això el domini de la parròquia fou sempre dels abats de Sant Cugat i, a partir del 1215, de l’administració santcugatenca, dita pabordia de Palau o de Palautordera.

L’església parroquial de Sant Esteve de Palautordera és un edifici bàsicament romànic de la fi del segle XI, que conserva una bona part de la nau, el cimbori sobre quatre petxines, damunt el qual hi ha un campanaret, amb base romànica i la resta refeta a partir del 1581. L’església tenia originàriament tres absis en forma de creu i els murs ornats d’arcuacions, com es veu encara a la part de migdia, però va ser transformada amb una façana gòtica, feta vers el 1570, que tenia unes escultures que representaven la lapidació de sant Esteve sobre el portal a manera de timpà, que va desaparèixer el 1936. La nau romànica té volta de canó i dos arcs torals, però s hi van afegir unes capelles laterals gòtiques amb nerviacions i claus de volta del segle XVI. L’absis major fou mutilat el 1936, que es va obrir un gran portal per aquest costat, i l’absidiola de la part N desaparegué al principi del segle XIX per a construir-hi una gran capella. L’església conserva notables obres d’orfebreria i en especial una imatge de la Mare de Déu de Gràcia, sedent, del segle XVI, excessivament restaurada i policromada.

La població no presenta gaires edificis interessants, ja que la majoria s’han fet de nou o s’han restaurat excessivament. No hi ha cap casa molt antiga, ja que el 1553 encara no n'hi havia cap prop de l’església; només 41 masos al seu terme.

Pel que fa a les activitats culturals, cal destacar la tradició teatral del poble, que disposa de diversos grups i un taller de teatre. Les celebracions més importants són la festa major d’estiu, que té lloc el primer diumenge d’agost i la festa de tardor el darrer diumenge d’octubre.

Altres indrets del terme

El castell de Montclús

La fita històrica més important del terme és el castell de Montclús, situat en un turonet esbalçat, a l’esquerra de la Tordera, a frec d’un curiós apèndix del terme de Fogars de Montclús, que arriba fins al riu. El lloc ens sembla avui dia enclotat i poc apte per a la defensa, però aquesta impressió desapareix quan hom s’hi acosta. La prova de l’excel·lència defensiva del lloc està en el fet que diferents vestigis allà descoberts indiquen que primitivament fou seu d’un poblat ibèric. Això, amb altres restes esparses trobades pel terme, testifica que el lloc era poblat des de la prehistòria.Resta del castell una notable torre rodona d’angle, amb importants llenços de mur espitllerats i una capella romànica, ara ruïnosa i abandonada, abans dedicada a santa Margarida; també es coneix la base d’una torre central i en els pendents esllavissats del turó es veuen fonaments i restes de mur que indiquen que era una gran fortalesa medieval.

El seu origen sembla que cal cercar-lo al segle XI, però no va adquirir veritable importància fins que els seus propietaris, la família Sesagudes, van deixar el castell de Montseny per instal·lar ací la seva residència. De fet no és fins al període situat entre el 1230 i 1263 que el seu senyor Guillem, fill de Guillem Humbert de Montseny i besnet de Guillem Humbert (I) de Sesagudes (1070-90), va adoptar definitivament el cognom de Montclús, que va portar també el seu fill Riambau (II) de Montclús (1263-75). En realitat l’època del protagonisme històric d’aquest castell s’acabà aviat, ja que el 1275 Riambau (II) de Montclús va cedir els seus béns al seu oncle Ramon de Cabrera i aquests es van refondre amb el veí vescomtat de Cabrera el 1328, quan Bernat (I) de Cabrera, fill de Ramon, va heretar el vescomtat.

Depenien de la jurisdicció d’aquest castell termenat les parròquies de Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera, Sant Martí de Mosqueroles, Santa Maria de Vilalba Sasserra, Sant Andreu de Vallgorguina, Sant Esteve d’Olzinelles i Santa Eulàlia de Tapioles.

La història

d’aquest castell i jurisdicció a partir del 1328 és la mateixa que la de la resta de dominis del vescomtat de Cabrera. A partir del 1356 es va afegir a la seva demarcació la parròquia de Sant Llorenç de Vilardell, que fins aleshores era lloc reial i sotmès a la jurisdicció del veguer del Vallès.

El castell de Fluvià

La segona fita important en l’aspecte històric és el casal o castell de Fluvià, actualment destinat a casa de colònies rural, dit antigament la casa de Palau o de Sant Cebrià i Sant Corneli, al peu de la serra de Vallmanya. Les primeres notícies històriques són del segle XII (1154), però l’església de Sant Cebrià, conservada íntegrament i situada dintre el modern edifici del castell de Fluvià, indica que ja existia al segle XI.

Aquesta església, restaurada el 1966, és un edifici romànic de tres absis en disposició trevolada i de planta un xic ultrapassada o de ferradura. Té entrada independent, amb un jardí i atri a ponent i al mur de llevant del casal deixà visible un trosset de la conca exterior de l’absis central, que es mostra apujat i fortificat.

Són moltes les notícies que parlen del culte i relíquies dels sants Cebrià i Justina guardades en la dita església, fins al punt que la seva festa se celebrava com de precepte a la parròquia. S'hi anava en processó i tenia cura de la capella el domer major de la parròquia de Sant Esteve.

En parlar de Campins ja hem indicat que els senyors d’aquest casal, cognomenats Palau, tenien el domini de la quadra de Campins i també el dret de la ferreria o fàbrega, instituïda el 1188. El domini del casal, per aliança matrimonial, passà a la família Torrelles el 1373 i als Fluvià vers el 1427.

Els Fluvià ampliaren el casal al segle XVII i construïren el sector de migdia de l’edifici actual, on hi ha el seu escut. El senyor del casal, Antoni de Fluvià, va ser mort, el 1640, pels terços de Spatafora, perquè s’oposava a l’allotjament arbitrari de tropes i aquest fet fou un dels greuges exhibits contra Castella en la guerra dels Segadors. Al principi del segle XX es transformà i s’hi construïren galeries i una petita torrella que han desfigurat exteriorment l’aspecte del casal, que és envoltat d’un frondós jardí.

La capella de Santa Margarida i les masies

A poc més d’un quilòmetre de distància vers el N de la població, al peu de la carretera i davant el brancal que porta a la urbanització dels Refugis del Montseny, del terme de Sant Pere de Vilamajor, a l’indret anomenat antigament el camp de la Parellada, hi ha la capella de Santa Margarida, aixecada l’any 1739. És un petit edifici rectangular, amb una sagristia afegida a la nau, que es va aixecar en substitució de la capella de la mateixa advocació del castell de Montclús, que es va abandonar perquè es trobava ruïnosa i desavinent.

Al terme hi ha moltes masies importants, entre les quals es poden destacar pel seu valor arquitectònic Ca n'Auleda i Can Bonamic, situades entre la carretera i el riu, en un indret que es va envoltant de torres i xalets; a Ca n'Auleda es destaca una finestra coronella gòtica partida per una fina columneta, amb una porta molt típica al seu barri, i a Can Bonamic una edificació del segle XVI amb ampliacions tardanes que té al centre de la façana un finestral d’arc conopial molt característic amb la data de 1553. Altres masies notables són Can Net i Can Vila Vell, a la muntanya de darrere el castell de Fluvià, Ca l’Estrada, Can Ribes, Can Donadeu, Can Torrent, etc., totes masies centenàries. També resten prop de la Tordera alguns antics molins, ara tots fora d’ús.

Col·laboració: 
TLlC

Llegir més...