OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

monestir de Sant Feliu de Guíxols

Arquitectura religiosa
Baix Empordà

Sumari de l’article

Abadia benedictina situada a la vila de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), a l’antic comtat de Peralada.

L’edifici

Es tracta d’un conjunt monàstic molt reformat i restaurat; així, hi ha des de restes arquitectòniques del s. V fins a les construccions del nou cenobi inacabat que es va començar a edificar en època barroca.

Centra el conjunt l’església, que queda emmarcada per la torre del Fum al costat nord i la del Corn al sud, i va precedida, a la façana principal, per la Porta Ferrada.

De l’església romànica de mitjan s. XI, gairebé reformada del tot en època gòtica, només s’ha conservat el sector oest de la nau, amb la façana decorada amb ornamentació llombarda a base de lesenes que no han conservat les arcuacions cegues a la part superior. També es poden considerar romàniques les tres finestres de doble esqueixada, però no la porta ni la finestra cruciforme. Des de l’interior d’aquest sector, cobert amb volta de canó, podem observar una arcada integrada al mur que tant pot ser un pas que comunicava amb la torre del Corn i les dependències monacals com un arcosoli.

La façana romànica queda flan quejada per dues torres que ­tenen les bases romanes i, per tant, són pre­existents a l’edificació del monestir romànic. La torre del Corn, al sud, és de planta rectangular i té la base, fins a uns 4 m, feta de pedra granítica seguint una disposició típicament romana, mentre que a la part superior l’aparell és de petits carreus poc treballats, col·locats d’una ­manera uniforme; al nivell del segon pis destaca una porta amb dos grans blocs de pedres disposades en triangle. La torre del Fum, al nord, presenta una planta que forma un semicercle molt irregular, i ­internament, al sector de la base, amaga estructures d’un edifici baiximperial cobert amb cúpula; els merlets que coronaven la part alta van quedar anul·lats en sobrealçar l’edifici en època gòtica.

L’element més remarcable de tot el conjunt és la porta coneguda popularment amb el nom de Porta Ferrada, situada davant de l’església i separada d’aquesta uns 3 m. La seva cronologia és incerta, ja que els especialistes polemitzen amb dates que van del s. X al s. XII. Sembla que formava part d’una construcció anterior i que va ser reutilitzada a manera de pòrtic. Consisteix en una paret de dos pisos, feta amb pedra granítica tallada irregularment però disposada d’una manera bastant uniforme, que corre paral·lela a la façana de l’església. Al pis inferior presenta tres grans arcs de ferradura que descansen damunt quatre columnes, cilíndriques i baixes, gairebé totes monolítiques i amb base i capitells troncopiramidals molt simples. És bastant evident que tenia més llargada, ja que s’ha conservat un fragment d’un quart arc del mateix tipus que els tres esmentats i que es desviava cap a l’oest; l’altre arc més petit que hi ha al costat nord es va construir amb posterioritat. Al pis superior, que també conté elements que demostren la seva major llargada, hi ha tres grups, separats per pilars massissos, de finestres triforades, amb capitells mensuliformes i ornamentació geomètrica, que es corresponen amb els tres arcs del pis inferior. El conjunt queda coronat per un fris de dinou arcuacions cegues monolítiques, les quals neixen de mènsules decorades també amb motius geomètrics. Aquest fris queda separat de les finestres per una sanefa feta amb maons romans de color vermellós que contribueixen a crear un bonic efecte de policromia.

El 2009 fou confirmada la hipòtesi, formulada molt anteriorment, de l’existència d’un assentament romà al mateix emplaçament del monestir o als seus encontorns arran del descobriment de quatre mosaics pertanyents a una vil·la romana probablement dels segles IV o V adjacent a l’edifici abacial.

La història

La primera notícia és del 968, quan l’abat Sunyer obtingué un privilegi del rei Lotari que l’autoritzava a regir durant tota la seva vida aquest monestir i el de Sant Pol de Mar. Cal esperar el 1019 per a trobar un segon abat, Landeric, que el 1041 rebé dels comtes de Barcelona el castrum Benedormiens, la jurisdicció del qual comprenia Castell d’Aro; tant ell com els seus successors augmentaren el patrimoni monàstic (vall d’Aro, Romanyà, Solius, Fenals, etc.). El 1117 el comte Ramon Berenguer III cedí el monestir, juntament amb el de Sant Pere de Galligants de Girona, al monestir de la Grassa. Els monjos guixolencs es resistiren a la unió i l’abat de la Grassa envaí el monestir amb gent armada i per això fou excomunicat pel bisbe de Girona (1118). Retornada la comunitat al monestir hagué de lluitar contra les pretensions del bisbe de Girona. Una butlla d’Alexandre III (1163) confirmà les possessions i la lliure elecció de l’abat. Entre el 1181 i el 1203 els abats concediren privilegis als qui anessin a establir-se a la vila o nucli creat prop del monestir i obtingueren del rei Pere I de poder construir-hi una fortalesa. La jurisdicció de la vila fou compartida entre el rei i l’abat i les discussions entre els jurats i l’abadia foren un motiu constant de topades entre ambdós estaments fins a l’extinció del monestir. Des del 1219 formà part de la Congregació Claustral Tarraconense. El 1435, quan s’iniciava la provisió per comenda, s’uní a la congregació de Santa Justina de Pàdua i, finalment, el 1515 s’uní definitivament, a exemple de Montserrat, a la congregació de Valladolid, a la qual pertangué fins a la seva extinció el 1835. Així s’escapolí dels comendataris i fou un dels monestirs de vida més florent del país. Els seus abats foren triennals des del 1523 i elegits per quatre anys des del 1613. Al moment de l’exclaustració (1835) tenia 24 monjos i 4 beneficiats.

L’any 1931, els Amics de l’Art Vell, dirigits pels arquitectes Jeroni Martorell i Joan Bordàs, iniciaren un procés de restauració que va deixar al descobert alguns elements importantíssims del conjunt monàstic, com ara la Porta Ferrada, que havien quedat tapats per edificacions adossades a les antigues estructures al llarg del temps.

Col·laboració: 
APl

Llegir més...