Situació i presentació
El municipi és situat a la vall baixa del Llobregat, a l’esquerra del seu curs. En la divisió comarcal de la Generalitat del 1936 la ciutat de Sant Feliu fou declarada capital del Baix Llobregat (malgrat que la ponència proposava Martorell). A partir de la Llei d’ordenació territorial de Catalunya (1987), Sant Feliu de Llobregat, com en l’anterior demarcació administrativa de la República, torna a ésser capital de la comarca, i alhora acull les primeres institucions pròpies d’aquesta: el Consell Comarcal. El 1937 el municipi de Sant Feliu de Llobregat canvià el seu nom pel de Roses de Llobregat. El Llobregat, a ponent, fa de partió amb els termes de Sant Vicenç dels Horts i Santa Coloma de Cervelló. Al sector de ponent el terme confronta amb Molins de Rei, al nord amb un petit sector de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) i amb Barcelona, a l’est amb Sant Just Desvern i a migdia amb Sant Joan Despí.
El terme s’estén per la plana del riu, però és majoritàriament accidentat pels contraforts occidentals de la serra de Collserola, pels vessants meridionals del puig d’Olorda. Comprèn bàsicament la vall de la riera de la Salut, també anomenada de Santa Creu, que es forma per diversos braços sota Santa Creu d’Olorda, al sot del Pi de la Mitja Hora (on neix el torrent de Can Ferriol) i darrere la serra del Ginestar i la Socarrada (303 m), sobre Valldonzella. Hi ha, també, altres torrents, com el de Mataases, que desguassen al Llobregat; per manca de canalització produïen, sobretot a la tardor, inundacions al nucli urbà de Sant Feliu, però gràcies a la construcció de col·lectors i a la canalització de la riera de la Salut s’han deixat de produir les tradicionals rierades. El sector de la Torre Abadal, als contraforts de migdia del puig d’Olorda, vora el sot de les Abeurades i sobre el turó de la Garsa (149 m), pertanyia a l’antiga parròquia i municipi de Santa Creu d’Olorda; el 1916, en dissoldre’s aquest municipi fou incorporat a Sant Feliu. Així, ara el termenal amb Molins de Rei passa pel torrent del Miano, segueix en un tram el canal de la Infanta, s’enfila fins al turó de Can Ribes i arriba on hi havia la Creu d’Olorda, que era emplaçada al capdamunt (435 m) del puig, avui destruït a causa de l’extracció continuada de calcàries silúriques i devonianes. Per aquest sector, fins a Can Mallol confronta amb la part de l’antic terme d’Olorda que avui és pertinença de Barcelona. El termenal de tramuntana continua després pel turó de la Peça, el coll de Can Pasqual i la Freixera, al límit amb una llenca del municipi de Sant Cugat. Pel Bosc Llarg el termenal amb Barcelona torç a llevant fins a separar la Torre de Baix o del Bisbe, que resta dins Sant Feliu, de la Torre de Santa Margarida o de Dalt, que pertanyia a Olorda i ara és de Barcelona, continua pel Turó Rodó (278) i pel de la Coscollera (361 m), partió també amb Sant Just Desvern; la divisòria amb aquest municipi passa després per la penya del Moro (275 m) i per la riera de Gelabert fins al Llobregat. Les terres d’al·luvió arriben aproximadament fins a l’antiga carretera N-340, on hi ha el primer graó de la serra de Collserola, format per argiles pliocèniques d’origen marí i terrasses fluvials de llims roigs, explotades per algunes bòbiles, mentre que la serra és de llicorelles del paleozoic inferior (ordovicià i silurià) i calcàries i diabases. Pel que fa a la vegetació, bé que Sant Feliu és dins els dominis de l’alzinar amb marfull, només se’n troben a les obagues i fondalades, a més d’haver-n’hi al bosquet de la Salut. També n’hi ha a la Torre Abadal, però barrejats amb pins i poc desenvolupats. De roures, se’n pot veure algun en les fondalades. La majoria de boscos són de pi blanc, amb pi pinyer, sovint força malmesos per l’acció de l’home. Hi ha alguns oms vorejant la riera de la Salut.
Travessa la ciutat i el terme de Sant Feliu l’antiga carretera N-340 que es dirigeix cap a Tarragona, que fou construïda per Carles III al segle XVIII, i entre aquesta i el Llobregat, un tram de l’autopista AP-2, amb accés a Molins de Rei o a Sant Just Desvern; al terme, aquesta autopista enllaça amb l’A-2. Hi ha una carretera local que uneix la població amb Cornellà. Just defora el límit de tramuntana corre la carretera local de Sarrià i Vallvidrera a Molins de Rei, que passa per Santa Creu d’Olorda. Paral·lela a la riera de la Salut, entre aquesta i el sot de les Abeurades, hi ha la carretera que va a una fàbrica de ciment i que enllaça Santa Creu d’Olorda amb l’antiga N-340. Hi ha estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Vilafranca, inaugurada el 1855, que és un dels transports públics més utilitzats. A més, la ciutat de Sant Feliu està connectada amb Barcelona i altres poblacions veïnes gràcies al Trambaix, inaugurat el 2004.
La població
Les primeres dades de població (feliuans, feliuencs o santfeliuencs) daten del fogatjament de vers el 1368, que registra 51 focs a Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat, ja que el terme de Sant Feliu era repartit entre les parròquies de Sant Joan i de Sant Just Desvern; així, en el fogatjament següent, de vers el 1380, els focs es comptabilitzen juntament amb els de Sant Just Desvern; en total n’hi havia 89. Al segle XVI hi havia a Sant Feliu entre 33 (1515) i 45 (1557) focs, i al segle XVIII (1718), 316 h, que augmentaren notablement fins a arribar a 1 895 h el 1787. El 1830 hi havia 1.756 h i el 1860 n’hi havia 2.478. El municipi no experimentà la davallada demogràfica d’altres municipis per la plaga de la fil·loxera, perquè ja s’havia industrialitzat bastant i això comportava uns recursos econòmics complementaris, que pal·liaven la crisi agrària. El 1910 hi havia 3.852 h i el 1920 n’hi havia 4.406. El creixement demogràfic fou encara progressiu els anys posteriors, llevat d’un petit estancament per causa de la guerra civil de 1936-39. El 1930 hi havia 6.343 h, 6.571 el 1940 i 7.327 el 1950. L’augment fort, el boom demogràfic, s’esdevingué al llarg dels decennis dels anys seixanta i setanta. Els 10.201 h que hi havia el 1960 s’havien transformat en 21.751 el 1970, 33.959 el 1975 i en 38.004 el 1981. Durant els anys vuitanta i noranta s’aprecià una certa davallada que semblava estabilitzar-se al final del segle XX. El 1991 es registraven 36.608 h i el 2001, 40.042 h. L’any 2006 hi havia 42.486 h.
L’economia
La documentació antiga, medieval, esmenta els conreus de la vinya i dels cereals. La indústria ceràmica és documentada almenys des del segle XVIII. La resclosa que hi ha vora el torrent del Terme o de les Abeurades és esmentada a la segona meitat del segle XVIII, i s’usava la força que en derivava per a moure un molí fariner. Vers la meitat del segle XIX al secà hi havia força vinya i al regadiu, que es beneficiava de les aigües del Llobregat per mitjà del canal de la Infanta (1819), hi havia hortalisses, llegums i fruiters; també s’hi conreava blat, ordi i blat de moro. S’hi criaven, segons Pascual Madoz, conills i perdius als boscos, per a la caça, i hi havia pesca al Llobregat. Aleshores s’hi fabricaven teixits de cotó i blondes. S’exportava la fruita que sobrava i s’importaven robes i productes colonials. S’hi celebrava mercat cada setmana, bé que, per la proximitat de Barcelona, no era gaire important. Al segon decenni del segle XX, aquest mercat se celebrava els dilluns. En la segona meitat del segle XX l’agricultura va anar perdent pes específic en relació amb la indústria. El 2001 només treballaven en aquest sector el 0,53% de la població ocupada. Tot i així, al regadiu encara es troben alguns conreus de fruita, hortalisses i roses. Les roses tenen una gran tradició a Sant Feliu (des de la dècada del 1920, el seu conreu va ser introduït pel fill de la ciutat Pere Dot i Martínez, floricultor de gran prestigi), que queda reflectida en l’Exposició Nacional de Roses, pel maig, que inclou un popular concurs de roses. La primera exposició local de roses fou l’any 1928 i tingué com a escenari l’Ateneu Santfeliuenc. Aquesta tradició fou interrompuda a causa de la guerra civil i represa a partir del 1949. La ciutat, a més, ha projectat un parc temàtic dedicat a la rosa. La base econòmica del municipi és, però, la indústria, sector al qual es dedica el 33,77% de la població ocupada, complementat pel 8,93% dels ocupats en la construcció. La indústria, molt diversificada, s’ha anat instal·lant en els diferents polígons del municipi: el Pla, les Grasses, Matacàs-Armenteres, la Salut, Multindus i Massor. Els principals rams industrials del terme són el del metall (fabricació d’aixetes, forja i estampació de metalls), el químic (sobretot productes farmacèutics, amb els laboratoris Lasa, Hoechst Farma, etc. ), de materials per a la construcció (l’Auxiliar de la Construcció produeix ciment), de les arts gràfiques, de l’alimentació, etc. Un altre dels motors de l’economia local és el sector de serveis. Sant Feliu ha estat des del segle XIX una ciutat amb una forta tradició de serveis, sector que s’ha vist potenciat per la capitalitat comarcal que gaudeix la ciutat. Entre els primers serveis que va tenir Sant Feliu trobem el telègraf (1892), la llum elèctrica (1896) i el telèfon (1917). El 2001 es dedicava al sector terciari el 56,77% de la població ocupada. Al polígon del Pla s’ha instal·lat el Centre de Serveis del Pla, de caràcter públic, per tal d’oferir diversos serveis a les indústries. D’altra banda, Sant Feliu és la seu d’un bon nombre d’institucions supramunicipals (Consell Comarcal, jutjats, fiscalia, delegació d’Hisenda, delegació de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, etc. ). La ciutat disposa també de centres d’ensenyament fins al batxillerat i la formació professional, a més d’un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya. L’oferta comercial de Sant Feliu és diversificada, distribuïda per tot el nucli urbà però amb importants eixos comercials, principalment al barri del centre, al de Can Calders i al de la Salut. Té diversos mercats (Municipal, de Sant Feliu i de Sant Josep), a més de mercat setmanal el dilluns. Un esdeveniment cabdal per a la indústria i el comerç santfeliuencs és la celebració anual, pel maig, de la Fira Comercial i Industrial del Baix Llobregat, que té un caràcter multisectorial. Iniciada el 1980 a l’empara de l’Exposició Nacional de Roses, ha pres un pes específic que harmonitza amb aquest darrer certamen.
La ciutat de Sant Feliu de Llobregat
Morfologia urbana
La ciutat de Sant Feliu de Llobregat (25 m d’altitud), que ostenta aquest títol des del 1929, és situada al desnivell format al peu de la muntanya d’Olorda; té un sector més antic format vora l’antiga carretera N-340, que data del temps de Carles III. Madoz, el 1847, explica que hi havia 398 cases, de construcció antiga generalment, excepte unes 25 (entre les quals la de la vila, la presó i l’escola), de bona arquitectura.
Vista de l’estació neoclàssica de ferrocarril de Sant Feliu
© Jaume Solé
En aquests anys i posteriorment la població s’expandí vers la línia del ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca. Aquesta línia va esdevenir una barrera entre el centre i els barris nous de la part alta del terme, com el de Roses-Castellbell, Can Calders i la Salut, al capdamunt de la rambla de la Marquesa de Castellbell. En aquesta zona, al final de la dècada del 1990 va créixer el barri de les Grasses, que s’estén per un ampli sector cap al nord. A llevant seu hi ha també el barri del Mas Lluhí. A migdia de la via es van desenvolupar els barris de Can Falguera (vora la carretera de Cornellà) i de Can Maginàs. Entre els edificis de Sant Feliu que són d’interès artístic es destaca el magnífic casal, amb les façanes esgrafiades, que hi ha a la plaça de la Vila, on també hi ha l’església parroquial de Sant Llorenç. Aquesta església, que és documentada el 1277 com a simple capella, fou restaurada a la primeria del segle XVI i el 1524 erigida en parròquia independent (fins aleshores el terme de Sant Feliu havia estat dividit entre les parròquies de Sant Just Desvern i Sant Joan Despí). Vers el 1820 l’urbanista Francesc Renart i Arús projectà un nou edifici parroquial, que no es va dur a terme. Vers el 1862 Josep Simó i Fontcuberta, titulat a l’Academia de San Fernando de Madrid, n’elaborà un altre que fou destruït totalment l’any 1936. L’edifici actual va ser bastit després de la guerra; consta de tres naus, amb transsepte, absis semicircular i un cimbori poligonal sobre el creuer. És decorada interiorment amb pintures al·lusives als evangelistes (a les petxines que sostenen el cimbori) i al pantocràtor a la conca absidal i amb sanefes geomètriques i amb motius vegetals, a intervals, en els murs. La coberta de la nau central és un teginat pla de cassetons de fusta ornamentats. La façana, a la plaça de la Vila, té una finestra triforada, amb gelosies i capitells d’inspiració medieval. Sota hi ha un portal de mig punt, amb arquivoltes i timpà. Al costat de la façana s’alça el campanar que, construït a la primeria de segle, és de planta quadrada i poligonal als dos pisos superiors. Un altre edifici notable és el Palau Falguera, casal que havia estat dels Marquesos de Castellbell, amb portal adovellat, que conservava el ric arxiu on es guardava el famós manuscrit del Calaix de Sastre, del baró de Maldà. Aquest fons fou cedit en dipòsit l’any 1987 a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Els senyors de Castellbell eren marquesos des del 1702, que el títol fou concedit a Josep d’Amat de Planella i Despalau. Aquest títol, amb grandesa d’Espanya des del 1924, passà a Josep Lluís de Vilallonga i Cabeza de Vaca, escriptor. L’any 1995 la finca (amb el palau i els jardins) va ser adquirida per l’ajuntament, que hi ha agençat un parc públic i ha rehabilitat el palau. Durant els anys cinquanta i seixanta, sotmès el municipi a un procés poc respectuós, es destruïren edificis d’interès històric com la Torre Blanca (enderrocada el 1958), que al segle XVI pertanyia als Requesens i que el 1564 fou venuda a Enric d’Agullana, donzell, ciutadà de Barcelona. Al segle XVIII la Torre Blanca pertanyia als Dusai, segons el baró de Maldà. La partida de la Torreblanca, que el 1964 era del marquès de Monistrol, va esdevenir parc públic el 1983, gestionat per una mancomunitat integrada pels municipis de Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí i Sant Just Desvern. Una altra construcció perduda (fou enderrocada a la fi del 1965) és la que s’anomenava torre de la Presó o torre de la Guarda dels Senyors de Sant Feliu. Era dins l’illa que envolten els carrers de Batllori, de Zumalacárregui, de les Creus i d’Eugeni d’Ors. Entre altres edificis enderrocats durant la dècada del 1960, cal destacar la torre modernista dels Dimonis (de l’arquitecte Manuel Sayrach).
A la vila hi ha diversos parcs públics, a més dels ja esmentats, com el de Can Nadal, els jardins de la Torre dels Rosers, el parc d’Europa (que s’obre a la serra de Collserola) i el parc del Llobregat, al barri de Can Falguera. Un dels espais més visitats és l’àrea de lleure i santuari de la Salut. També cal mencionar l’edifici de l’Estació, inaugurat l’any 1855, de la línia del ferrocarril Barcelona–Molins de Rei. D’estil neoclàssic, té tres cossos: el central més gran s’utilitzava de sala d’espera i s’accedia a través d’un passadís des d’una de les naus laterals un cop comprat el bitllet a les taquilles. A la nau on avui hi ha el bar hi havia l’habitatge del cap d’estació. A l’exterior destaca la forma en arc de mig punt de les seves portes i finestres de la façana del costat de l’andana, així com l’arquitectura que seguí els models arquitectònics anglesos de l’època i la riquesa dels materials emprats per a la seva construcció i decoració.
La cultura i el folklore
Sant Feliu té un gran nombre d’entitats i associacions culturals, cíviques i esportives. Per la seva tradició cal destacar les activitats de les societats com el Casino (1879), l’Ateneu Santfeliuenc (1881), la Unió Coral (1892), l’Agrupació Pessebrista (1931) i el Centre Parroquial (1942). Posteriorment van sorgir altres entitats, com l’Agrupació Cultural Folklòrica, l’Associació Musical Sant Feliu i el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Entre les entitats esportives destaquen per la seva antiguitat el Santfeliuenc FC (1905) i el Club Bàsquet Santfeliuenc (1929).
Destaca també el Patronat Municipal de Cultura, que té la seu al Casal de Cultura Can Ricart. Més equipaments culturals són l’Arxiu Històric Comarcal, el Casal de Joves, la Torre del Roser i el Centre Cívic Roses. El 1993 s’inaugurà la Biblioteca Montserrat Roig, amb un destacat fons relacionat amb l’escriptora, un equipament que el 2017 fou rehabilitat. Així mateix, el municipi convoca des del 1974 el premi anual de poesia Martí Dot i Parellada per a poetes joves.
Les festes de Nadal se celebren a Sant Feliu de Llobregat amb la tradicional presentació dels Pastorets, amb text de J. M. Folch i Torres, i amb una popular exposició de pessebres. S’han potenciat les festes populars a partir de les festes de primavera i la festa de la tardor. Les festes de la primavera se celebren al maig i inclouen l’exposició i el concurs de roses i la fira multisectorial, ja esmentades, a més de nombrosos actes com la Mostra d’Art Contemporani, la Fira del Joc, una desfilada de moda, la Trobada de Puntaires, el Ral·li Comarcal de Cotxes Històrics, balls, concert de música, etc. La festa de la tardor o festa major, dedicada a sant Rarimi, copatró de la ciutat, se celebra a l’octubre amb el correfoc amb dracs, diables, la Garsa —que és un animal fantàstic propi de la ciutat—, els trabucaires, els castellers, els gegants (Violant i Guillem), els gegantons (Mercè i Llorenç), etc. La festivitat del patró de la ciutat, sant Llorenç, se celebra a l’agost.
Altres indrets del terme
El Palau
El 1378, Pere de Ferriol, fill de Francesc de Ferriol i de Constança de Noguera, era senyor de la casa i quadra del Palau (avui Can Nadal), les terres de la qual s’estenien fins a la riera de Valldonzella. En el domini alodial de la quadra del Palau se succeïren posteriorment el llinatge dels Orcau (1431), Pere Ballester (1438), Francesc Maimó (1505), cavaller, i el seu fill Ferran (1557), donzell, que havia exercit a la diòcesi de Girona el càrrec de lloctinent del batlle general Jeroni Agustí, al servei de l’emperador Carles V. Al segle XVII Dionísia de Blan-Ribera l’aportà per matrimoni als Perapertusa i passà després als Pinós. La senyoria passà el 1702 a Josep d’Agulló i de Pinós, primer marquès de Gironella, governador de la plaça i presidi de Ceuta i capità general de les costes d’Àfrica (1704). El 1853 Antoni Nadal i Pujolar adquirí de Maria del Pilar Orozco Calvo Encalada d’Agulló i de Sans un casalot (l’antic casal del Palau, sembla) que havia de convertir-se en el nucli aglutinant de Can Nadal. L’any 1932, el que restava del clos de Can Nadal, propietat de Zoa Nadal (filla d’Antoni Nadal) i el seu fill Antoni Claver i Nadal, comte de Vilardaga, va passar a l’ajuntament per raó d’expropiació forçosa, per tal com era afectat pel projecte de reforma del Sector Occidental; part de la finca fou destinada a parc públic.
La Quadra Abadal
La Quadra Abadal (part de l’antic terme d’Olorda que fou incorporada el 1916 a Sant Feliu) formava un territori semiautònom dins la parròquia de Santa Creu d’Olorda, centrat entorn de la Torre Abadal, entre el territori de Duïsme o de Sant Pere de Romaní i Valldonzella, des del cim d’Olorda fins al Llobregat. Encara a Sant Feliu hi ha el torrent del Terme (anomenat, a la part alta, de les Abeurades), que indica els antics límits de la quadra pel sud. El límit del nord és l’actual entre Sant Feliu i Molins de Rei. La torre ja existia al segle X, tal com ho assenyalen les restes preromàniques que s’hi conserven. Era un antic alou de Sant Cugat, i sembla que correspon a l’antiga torre odomus de Gallifa que el 1120 apareix en poder del monestir. El 1162 Berenguer Guillem de Gallifa cedí la torre al monestir i l’abat seguidament la lliurà a Arbert d’Apierola, bé que el monestir mantingué el domini superior. En la confirmació de Jaume I de les possessions del monestir, del 1234, es fa constar “dominicaturam de turre abbatalis Gallifa”, fet que sembla confirmar aquesta identificació. El 1209 apareix Gerbert d’Olorda com a senyor de la Casa i la Torre Abadal, en una citació a la cort convocada a Barcelona, però cal no identificar la Torre Abadal amb el castell d’Olorda, com de vegades s’ha fet, encara que sembla que el monestir tenia drets sobre els dos llocs. El castell d’Olorda deu correspondre probablement al gran casal parroquial (avui en ruïna) que hi ha vora la parròquia de Santa Creu d’Olorda. El 1361 Eulàlia de Sentmenat vengué a Arbert d’Olorda la Torre i la Quadra Abadal. El 1409 Guillem Pere d’Olorda, potser fill d’Arbert, testà a favor del seu nebot Genís Amargós, però el 1434 apareix aquesta quadra en poder de Guillem Amigó, mercader de Barcelona, i el seu fill Guillem. Entre els titulars de la senyoria durant el segle XV cal esmentar Pere Jofré, Jofre Sirvent i Joan Oliver, que obtingué del lloctinent de Ferran el Catòlic el reconeixement de tots els drets dominicals i jurisdiccionals, excepte la jurisdicció criminal, que fou atorgada a Isabel de Requesens, senyora de Molins de Rei i Olorda. Entre el 1627 i el 1628 era senyor de la Torre Abadal Grau de Guardiola, però el 1653 comprà la quadra Rafael Guinard. La viuda de Francesc Guinart vengué la quadra en pública subhasta el 1707 a Josep de Campredon, marquès de Sant Dionís, d’origen rossellonès. Aquest era austriacista i, de Viena estant, testà el 1734 a favor del seu fill Anton; aquest, el 1733, hagué de pledejar contra diversos emfiteutes a fi que li fos reconegut el domini d’una peça de terra anomenada Peça Llarga. La Quadra Abadal, per successió, passà als Escrivà de Romaní, marquesos de Monistrol d’Anoia, ja que per sentència del 1875 (després de la supressió de les jurisdiccions senyorials) contra els emfiteutes censalistes de la quadra, fou reconeguda la propietat a favor de Josep Escrivà de Romaní i Dusai. Durant l’edat moderna, les terres de la Quadra Abadal havien estat molt repartides a cens pels senyors de la quadra, mentre que el domini eminent fou sempre reconegut al monestir de Sant Cugat. Entre els masos inclosos en el terme de la quadra cal citar Can Santfeliu del Camí, Can Païssa, Can Bofill, Ca n’Amigó, Ca n’Albereda i Can Cuiàs. Prop del límit amb Sant Joan Despí hi ha l’escola francesa Bon Salvador. La torre havia esta del famós fabricant d’indianes Erasme de Gònima i, més antigament, durant el segle XVIII, s’havia anomenat Ca l’Amigó. L’heretat, que fou anomenada pel baró de Maldà el “Versalles de don Erasme”, conté grisalles de Marià Illa.
La història
El terme de Sant Feliu de Llobregat ha estat habitat per l’home ja des del Paleolític, tal com ho proven les restes de Can Albareda. El Neolític es troba a la cova de l’Or de Santa Creu d’Olorda (just dins el terme), on és evident un hàbitat continuat fins a l’edat del ferro. També es conserven jaciments ibèrics i romans en indrets com les Grasses, a la plaça de la Vila, etc. Durant l’edat mitjana el terme estigué repartit entre les parròquies de Sant Joan Despí i Sant Just Desvern i fins el 1524 l’església de Sant Llorenç, al voltant de la qual s’havia format la vila de Sant Feliu, no fou erigida en parròquia independent. El lloc era conegut amb els noms de Tiano o Thiano (entre el 965 i el 1060), Tiano o Diciano (entre el 1061 i el 1069), Tiziano (1070), Tiano (1072) i Ditiano i Ciano (1075). El territori va tenir tres capelles: la de Sant Feliu, que ha donat el nom a la ciutat i que apareix documentada des del 1002; la de Sant Llorenç, que apareix quan perdem el rastre de la de Sant Feliu a partir del 1277, i la de Sant Pere. La capella de Sant Llorenç formava part del terme parroquial de Sant Just Desvern i la de Sant Pere del de Sant Joan Despí. La senyoria de Sant Feliu de Llobregat, amb la batllia de les parròquies de Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Santa Creu d’Olorda i Sant Vicenç dels Horts, va ser cedida, el 1243, per Jaume I a Guilleuma Durfort, muller de Berenguer de Cervera, en canvi del castell i lloc de Tuïr, al Rosselló, i posteriorment passà a les mans del seu germà Romeu Durfort. El besnet d’aquest, Berenguer Durfort, va vendre la senyoria de Sant Feliu a l’Almoina dels pobres de la seu de Barcelona el 1324. El 1325 els almoiners reconegueren a Constança, filla de Pere Noguera i vídua de Francesc de Ferriol, que el seu difunt marit havia pagat la meitat del preu de la compra de la vila de Sant Feliu. Al segle XV Sant Feliu era un lloc forà dins el territori de Barcelona.