OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Sant Guim de la Plana

Nom antic deSant Guim del Llor, Nom antic deSant Guim Desllor
Municipi
Segarra

Sumari de l’article

Nom antic deSant Guim del Llor, Nom antic deSant Guim Desllor
Sant Guim de la Plana
© Fototeca.cat
Municipi de la Segarra.
Població: 
191 h
[2009]
Extensió: 
12 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Sant Guim de la Plana, dit antigament Sant Guim del Llor o Desllor, té 12,45 km2 d’extensió i s’estén al sector de llevant de la plana de Guissona, a l’interfluvi del Llobregós i el Sió. Limita amb els termes d’Ivorra (E), Sant Ramon (S), Torrefeta i Florejacs (S i W), Guissona (NW), Massoteres (N) i Torà (NE).

El territori és planer a les zones de Sant Guim i Vicfred, que formen part de la plana de Guissona, i la de migdia, vers Comabella, es troba en una carena d’on baixa el torrent que va fins a Portell. El nivell oscil·la entre 540 m a ponent, un màxim de 646 m prop de Vicfred i 641 m prop de Comabella. La xarxa hidrogràfica és escassa, a excepció dels torrents de Torrauba (W) i Palou (N), que desguassen les seves aigües en el Sió i el Llobregós, respectivament.

El municipi comprèn els pobles de Sant Guim de la Plana, cap del terme, Comabella i Vicfred. Arriba al poble de Sant Guim una carretera procedent de Guissona; des del poble es pot continuar cap al Llor i Tarroja de Segarra per una carretera de la qual surt la que porta a Comabella. Una carretera que trenca de la de Guissona passa per Vicfred i més a llevant enllaça amb la de Portell a Torà.

La població i l'economia

La població d’aquest municipi s’ha mantingut sempre força escassa. Al llarg dels anys s’ha apreciat una pèrdua constant de població, sobretot a partir de principis de segle XX. El màxim de població s’assolí el 1860, amb 476 h (al segle XVIII havia estat estacionari: 128 h el 1718 i 120 h el 1787). El 1900 havia baixat a 405 h, que es mantingueren fins al 1920. El 1930 tenia 382 h, i a partir d’aleshores la població continuà a la baixa; es registraren 365 h el 1940, 351 h el 1950, 304 h el 1960, 250 h el 1970, 209 h el 1981, 206 el 1991 i 179 h l’any 2001. El 2005 hi havia 198 h, la qual cosa suposà un canvi significatiu en la tendència demogràfica.

L’economia del terme es basa en les activitats agràries. Les terres de conreu, gairebé totes de secà, són ocupades principalment per cereals (ordi i blat). Apareixen també claps d’ametllers. El sector ramader es dedica sobretot a la cría d’aviram i de bestiar porcí i boví.

El poble de Sant Guim de la Plana

Façana principal de l'església de Santa Maria
© Patrimonifunerari.cat
El poble de Sant Guim de la Plana (127 h el 2005) es troba a 556 m d’altitud al sector de ponent, prop de Guissona. S'entra al nucli per una plaça gran i ben pavimentada, i al centre, voltada d’un carrer, hi ha la casa senyorial, de trets medievals, amb finestrals antics. L’església parroquial de Santa Maria, a la plaça, és de construcció relativament moderna (el campanar porta la data del 1870), però conserva algunes parets d’un edifici més antic.

El poble no surt esmentat en els documents del segle XI. Apareix com a límit del castell del Far l’any 1161, formà part inicialment del terme del castell del Llor i en segles posteriors fou dominat pel llinatge Sacirera i modernament pels marquesos de Santa Maria de Barberà.

Quant a les activitats culturals i el folklore, destaca el Pessebre Vivent, que des del 1982, té lloc durant les fetes de Nadal per tots els racons d’aquest poble medieval. El nombre d’actors supera els 300 i el recorregut s’estén a la totalitat del casc antic. A part de l’escenificació pròpiament bíblica, s’hi ha afegit també la representació d’antics oficis (espardenyers, boters) i s’ha recollit un bon nombre d’eines del camp antigues. La festa major se celebra el cap de setmana proper al 15 d’agost.

Altres indrets del terme

Comabella

Comabella (19 h el 2005) és un poble aturonat a 612 m d’altitud, al sector meridional del terme. Conserva la tipologia medieval pròpia de molts pobles de la Segarra, amb un nucli circular, amb carrerons interiors i un carrer a fora per on es puja al pla interior. No queda cap rastre de l’església antiga; l’actual de Sant Esteve de Comabella porta a la llinda la data del 1818 i és sufragània de la de Vicfred. La festa major se celebra el segon diumenge de maig.

Les primeres notícies del lloc es remunten al segle XI, quan n'era senyor Ramon Miró; d’aquest passà a Ermengol Bernat, però ja al segle XII la població passà sota el domini del prepòsit del monestir de Solsona, que conservà la jurisdicció (traspassada al bisbat quan es creà) fins a la fi de l’Antic Règim. Entre els vassalls que hi havia el 1202 consten Pere Sarracenus i Bertran Sarracenus, que segons un estudi del Dr. Antoni Llorens eren parents de sant Ramon Nonat, el pare del qual, segons la llegenda, era anomenat el Sarroí (deformació de sarraí). Un Guerau de Comabella, esmentat ja el 1182, estigué molt relacionat amb el bisbe de Lleida Berenguer (1176-92).

Quasi totes les famílies tenen una llarga ascendència en el poble. Tenia només tres focs el 1381, 4 focs el 1554 i 20 h el 1787, i després augmentà força (tenia 24 contribuents el 1855, la meitat dels quals residents al mateix nucli).

Vicfred

Vicfred (52 h el 2005) es troba a 635 m d’altitud al sector NE del terme, prop de Viver i d’Ivorra, al marge del gran planell de Guissona. El territori és planer i les cases es reparteixen de manera espaiada. L’església parroquial de Sant Esteve de Vicfred, a llevant del nucli, a l’indret on es trobava l’antiga, porta a la llinda la data del 1585 (el campanar és del 1901). La festa major se celebra el primer diumenge d’octubre.

Ramon Miró i la seva muller Anglèsia tenien la senyoria d’aquest lloc el 1079, igual que la dels pobles veïns. En els documents llatins, el determinatiu no correspon a frigidus com s’havia interpretat (sovint es troba amb la grafia Bichfret). La jurisdicció civil passà aviat al domini de la família dels Cardona (dins la batllia de Torà), però eclesiàsticament depengué des del 1162 del monestir d’Àger, igual que la seva sufragània de Comabella.

Quan aquesta jurisdicció exempta fou agregada a la diòcesi de Lleida passà a formar part d’aquest bisbat i esdevingué un enclavament entre els bisbats d’Urgell i de Solsona, però el 1956 ambdues esglésies, amb la Manresana i Castellnou d’Oluges, foren cedides al bisbat de Solsona.

Col·laboració: 
TLlC

Llegir més...