i Santiago | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Santiago

Ciutat
Xile
Capital de Xile i de la regió metropolitana de Santiago.
Població: 
200.792 h
[2002]

És al centre del país, al peu dels Andes, a la vora del riu Mapocho, a mig camí entre el Nord i el Sud, a la zona de contacte entre el Xile miner i el Xile agrícola i prop del port de Valparaíso. El nucli històric es troba situat sobre el turó de Santa Lucía, el centre del qual correspon a la Plaza de Armas. S'hi ha desenvolupat al voltant la ciutat moderna, que conserva l’antiga estructura geomètrica de pla rectangular, i on s’han obert àmplies avingudes, entre les quals es destaca la de l’Alameda. Els barris populars i industrials es localitzen al SSW i al N, mentre que vers l’E se situen els barris residencials, com el Barrio Alto, ciutat jardí. Al llarg del s. XX ha crescut espectacularment amb relació al conjunt del país (300 000 h a principis de segle), del qual concentra el 37% de la població i més del 50% de la producció industrial. Té aeroport internacional. És un centre cultural important i disposa de centres d’ensenyament superior: Universidad de Chile, fundada el 1738; Pontificia Universidad Católica de Chile, el 1888 i Universidad de Santiago de Chile, el 1947. Arquebisbat. El 1540 Pedro de Valdivia fundà un fortí a la vora del riu Mapocho, que el 1541 originà la ciutat de Santiago del Extremo. Les guerres araucanes feren difícil la seva existència fins que la línia colonial restà estabilitzada al riu Bío Bío. Això li donà un caràcter de ciutat medieval fortificada fins al s. XVII. La producció agrícola de la zona, la planificació urbana i diversos privilegis reials la convertiren en la capital de la governació i acabà per arraconar Concepción. Diversos terratrèmols als s. XVII i XVIII malmenaren la ciutat, però no anul·laren el seu caràcter comercial i administratiu. Santiago destacà al s. XVIII per la seva xarxa de comunicacions amb la resta del país i amb l’Argentina i per les seves millores urbanístiques. Seu de la capitania general, el 1811 tenia 50 000 h i esdevingué l’escenari dels principals fets independentistes. L’estabilitat i el progrés xilè del s. XIX es reflectiren a Santiago, que cresqué molt ràpidament i ultrapassà els 100 000 h a la segona meitat del segle, malgrat diversos desastres, com el terratrèmol del 1822. A començament del s. XX Santiago inicià un procés d’industrialització que atragué nova població, fins al punt que el 1975 assolí els dos milions i mig d’habitants. La decadència comercial de Valparaíso afavorí la seva expansió administrativa, cultural, financera, industrial i comercial. Els terratrèmols sovintejats que ha sofert la ciutat han fet que molts monuments desapareguessin o canviessin de fesomia. Caldria fer esment de la catedral, iniciada al s. XVI i reconstruïda diverses vegades; l’edifici actual, neoclàssic, és del s. XIX. El convent de San Francisco (1572-1618) conserva encara, en bona part, l’església primitiva. Entre els edificis civils es destaca la Casa de los Condes de la Conquista (s. XVI).

Col·laboració: 
TMT / JMS
Llegir més...