OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Sant Jaume de Frontanyà

Nom adoptat el 1937 per al municipi deFrontanyà de Roca
Municipi
Berguedà

Sumari de l’article

Nom adoptat el 1937 per al municipi deFrontanyà de Roca
Sant Jaume de Frontanyà
© Fototeca.cat
Municipi del Berguedà, al límit amb el Ripollès, estès als vessants meridionals dels rasos de Tubau .
Població: 
29 h
[2009]
Extensió: 
21 km2

Situació i presentació

Situat al NE de la comarca del Berguedà, on forma una bossa que fa frontera amb el Ripollès, territori que l’envolta per tres bandes: al S, a l’E i a l’W per una estreta i llarga faixa del terme de les Llosses i al N pel de Gombrèn; l’únic punt d’unió amb la resta del Berguedà és el límit amb el municipi de la Pobla de Lillet, al NW.

Des d’un principi Sant Jaume de Frontanyà fou un priorat de canonges regulars de l’orde augustinià. La població pertanyia a la baronia de Mataplana, si bé n'era molt independent pel fet que les terres estaven vinculades al monestir de Sant Jaume. Els Mataplana respectaren, en general, els privilegis i les franqueses de Sant Jaume de Frontanyà. L’any 1374, Jaume Roger de Pallars, senyor de la baronia de Mataplana, vengué tot aquest territori al baró de Pinós, Pere Galceran. En aquesta època el batlle de Sant Jaume de Frontanyà tenia una considerable importància com a representant directe del prior del monestir, tant pel que es referia a l’execució de la justícia com en l’administració dels béns, ja que el monestir posseïa tota la jurisdicció civil i criminal del terme.

El principal nucli de població és el poble de Sant Jaume de Frontanyà. El municipi inclou també el santuari dels Oms i les esglésies de Santa Eugènia de les Soïlls i Sant Esteve de Montner. La principal via de comunicació del terme és la carretera que surt de la C-26 de Berga a Ripoll i arriba al poble de Sant Jaume. Les notables elevacions de l’accidentada orografia d’aquest municipi formen estretes valls i colls que permeten el pas de nombrosos camins, com el que duu a la Pobla de Lillet i que passa pel coll de la Batallola (1 190 m), el camí de Gombrèn, pel coll del Faig General (1 390 m), i la carretera de Borredà, pel coll de Terradelles (1 100 m).

El municipi de Sant Jaume s’estén al vessant meridional dels rasos de Tubau i és drenat per rieres i torrents de capçalera de la riera de Merlès, com la riera de Corrubí, límit oriental del terme; al SW del terme els torrents dels Oms, de Picanyes i de Puig Miró es reuneixen per a formar el Margançol, que tot seguit travessa el terme de les Llosses i penetra en els de Borredà i Vilada, a l’extrem occidental del qual conflueix amb el Llobregat. El punt de sortida del Margançol és l’indret més baix (830 m) de tot el terme, que és molt elevat, amb una mitjana superior als 1 000 m. El punt culminant és el pedró de Tubau (1 542 m), a l’extrem nord-est del terme, i hi ha també altres elevacions com ara la Bauma Roja (1 394 m). Al NW del terme, a la baga de les Soïlls, es troba el límit meridional de l' edelweiss . El 1937 canvià el seu nom pel de Frontanyà de Roca.

La població i l'economia

Cap al segle XI la població començà a augmentar, com ho demostra l’aparició de grups de cases o poblats, com els de les Lloberes, Cosp (actualment dins del municipi de les Llosses, amb l’església de Sant Julià de Cosp, sufragània de Sant Jaume i ja existent el 1140), les Planes (ja esmentat al segle X), Corrubí (actualment dins les Llosses), Santa Eugènia i Montner (actualment Tubau). Tots aquests poblats tingueren una certa densitat demogràfica, com ho demostra el fet que tots foren parròquies amb llur església; n'hi havia encara dues més, avui desaparegudes: Santa Magdalena de Malosa i l’anomenada Església Vella, al NW de Sant Jaume. Les pestes del segle XIV feren minvar considerablement la població. Al segle següent aquestes terres es veieren compromeses en les lluites dels remences, i al segle XVI les pestes i les lluites entre nyerros i cadells assolaren el poble i els territoris pròxims. Al segle XVII s’inicià una recuperació demogràfica i al segle XVIII s’assolí el nivell de població més elevat, unes 800 persones, si bé tot seguit començà la recessió. Als segles XIX i XX el fenomen del despoblament s’agreujà. Així es passà dels 427 h el 1860 a 214 l’any 1900, 198 el 1930, 73 el 1960, 21 el 1970, 23 el 1986 i 30 el 1996. Des d’aleshores la població s’estabilitzà entorn els 28 h (2005).

Una tercera part del municipi és ocupada per boscos de pi roig, clapes de pi negre a les obagues, faigs i roures. L’agricultura és poc important i es dedica especialment al farratge. La disminució de la població ha reduït les explotacions agrícoles i la ramaderia també se n'ha ressentit, de manera que tan sols hi ha alguns caps de bestiar boví i conills. La indústria cessà en parar els vells molins i les serradores. De la documentació medieval es dedueix que, a més d’agricultors, la població incloïa alguns teixidors o paraires, treballadors de la construcció i de fusteria, ferrers i també moliners, ja que dins el terme hi havia importants molins com els de Cosp, Tubau, Sant Quirze, Picanyes i Terradelles (del qual encara hi ha restes). Aquest municipi és un dels menys poblats de Catalunya. En canvi, cada any són més nombrosos els visitants ocasionals i els estiuejants que s’hi instal·len. Hom ha restaurat algunes cases, i les cases de colònies també li donen vida.

El poble de Sant Jaume de Frontanyà

El poble de Sant Jaume de Frontanyà és un petit conjunt d’una mica més d’una vintena de cases, arrenglerades en part en dos carrers, el de Dalt i el de Baix, que conflueixen en una plaça on hi ha l’església parroquial de Sant Jaume.

L’església parroquial de Sant Jaume de Frontanyà fou consagrada l’any 905 pel bisbe d’Urgell, Nantigís; l’acta de consagració, que s’ha conservat, és signada també per Guifre II Borrell, comte de Barcelona, Girona i Osona, i pel seu germà Miró II el Jove, comte de Cerdanya, Conflent i Berguedà, al qual pertanyia el territori de la nova parròquia. La primitiva església, situada dalt del Serrat, prop del mas Frontanyà, a l’indret conegut per Frontanyà Vell, fou reemplaçada al segle XI per un nou edifici romànic, que és el que ha arribat fins als nostres dies. L’edifici té planta de creu llatina i volta de canó que la cobreix, reforçada amb arcs torals. Sobre els arcs del creuer reposa el cimbori, mitjançant trompes còniques; és un cimbori poligonal de dotze cares, únic exemple a Catalunya d’aquest període; per això fou pres com a model per Elies Rogent en reconstruir la basílica de Ripoll, la qual dotà d’un cimbori semblant. Un altre element digne d’esment són els tres absis, que formen un dels conjunts estèticament més perfectes de tota l’arquitectura romànica catalana, model d’equilibri de la forma i amb decoració sòbria i elegant: arcuacions llombardes en grups de cinc, separats per dues faixes verticals que emmarquen també la finestra d’espitllera, a l’absis central, i corones d’arcuacions sense faixes als absis laterals. La façana, de dos vessants, és molt simple. El portal, d’una senzillesa extrema, té al damunt un espai ornamentat amb arcuacions llombardes, separades per dues faixes que emmarcaven una petita finestra actualment convertida en un gros ull de bou. És coronada per un campanar d’espadanya, construït el 1572.

L’església tenia també obres d’art valuoses al seu interior. Les que s’han pogut salvar són un frontal d’altar de la fi del segle XIII o del principi del XIV i un retaule, ambdós dedicats a representar escenes de la vida de l’apòstol sant Jaume. Hi ha encara una pica d’aigua beneïda que correspon als orígens de l’edifici.

Des dels seus inicis, Sant Jaume havia estat un priorat de canonges regulars de l’orde augustinià i se sabia que hi havia existit l’edifici del monestir i un claustre. Se'n trobaren proves palpables l’any 1965 quan, en enderrocar la casa rectoral adossada a l’església, aparegueren capitells, columnes, tombes antropomorfes, etc., pertanyents al claustre. Alguns dels capitells tenen curioses ornamentacions: cares humanes, vegetals, àligues, etc.

El primer prior del monestir conegut es deia Ramon Arnau, a mitjan segle XII; després d’Arnau Fresc, mort el 1395, els priors començaren a ésser-ne titulars sense residir-hi, fet que precipità la decadència del monestir, que restà finalment abandonat a la fi del segle XVI, en ésser secularitzat pel papa Climent VIII (30 de juliol de 1595). Els béns de l’antic priorat passaren a la mitra solsonesa i el títol honorífic de prior recaigué damunt d’un canonge de la catedral de Solsona.

La festa major de Sant Jaume de Frontanyà se celebra el dia del patró del poble, el 25 de juliol. Els assistents a les festes reben un banderí i una flor de neu natural, collida al terme de Sant Jaume. D’ençà del 1978 s’ha restaurat la fira dels Reis.

Altres indrets del terme

El santuari dels Oms és situat al SW del poble, en un coll que divideix les aigües de la riera de Borredà de la de Merlès, a 1 180 m. Ja a l’edat mitjana hi havia una petita església amb una imatge de la Mare de Déu que en el curs del segle XVI guanyà popularitat com a advocada contra les trencadures i les malalties del bestiar. Des d’aleshores esdevingué un santuari important i fou reconstruït i ampliat l’any 1785. Unes pintures de gran simplicitat representen, al cambril de la Mare de Déu, la processó que s’hi féu l’any de la gran plaga de llagostes que tant va perjudicar el poble. El temple fou cremat en iniciar-se la guerra civil de 1936-39, però se'n pogué salvar la imatge de la Mare de Déu, possiblement romànica. L’aplec dels Oms se celebra el Dilluns de Pasqua.

La masia de Tubau és situada al NE del terme, als vessants del S dels rasos de Tubau, al límit amb el Ripollès. Té a prop l’esglesiola preromànica de Sant Esteve de Montner. És un temple de planta quadrada amb un absis en forma de trapezi que es desvia de l’eix de l’edifici, tal com era costum en les construccions preromàniques i romàniques primitives amb una finalitat simbòlica. L’absis té una finestra emmarcada per una pedra amb uns toscos però curiosos relleus, possiblement d’origen visigòtic. Cada primer de maig s’hi celebra la benedicció del pa i del terme, cerimònia que antigament es feia als rasos de Tubau.

Santa Eugènia de Solls, esmentada ja al segle XIV, és una església situada al N del terme, a la baga de les Solls, al límit amb el de la Pobla de Lillet.

Algunes masies del municipi són les Lloberes, la Casa Blanca, Santa Eugènia i Terradelles, Frontanyà i les Planes.

Col·laboració: 
APl

Llegir més...