i Sant Joan de les Abadesses | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Sant Joan de les Abadesses

Nom adoptat el 1937 per al municipi dePuig-alt de Ter
Municipi
Ripollès

Sumari de l’article

Nom adoptat el 1937 per al municipi dePuig-alt de Ter
Sant Joan de les Abadesses
© Fototeca.cat
Municipi del Ripollès, a la vall del Ter, al sector central de la vall de vall de Sant Joan.
Població: 
3.556 h
[2009]
Extensió: 
54 km2

Situació i presentació

L’extens municipi de Sant Joan de les Abadesses (53,6 km2) limita al N per una petita franja amb Camprodon, al NE amb Sant Pau de Segúries, a l’E amb la Vall de Bianya (Garrotxa) i al SE amb Riudaura (Garrotxa). Al S confronta amb Vallfogona de Ripollès i d’aquí fins al SW amb Ripoll. Tota la part compresa entre el SW i el N limita amb Ogassa.

Sant Joan de les Abadesses centra el sector de la vall del Ter limitada a NE per la confluència del torrent de Quatrecases amb el Ter i al SE per la confluència del torrent de Ribamala també amb el Ter.

Forma una típica vall dels Prepirineus de direcció NE-SW, estesa entre els vessants meridionals del Taga i de la Serra Cavallera, al N, i els vessants septentrionals de la serra de Puig Estela i el turó de Castelltallat, al SE. El terme de Sant Joan té un apèndix, a llevant del turó de Castelltallat, que s’endinsa cap a la comarca de la Garrotxa a la capçalera de la Vall de Bianya, on és situat el veïnat de Santa Llúcia de Puigmal.

És una vall gerda, coberta de pastures (que ocupen gradualment les coromines dels masos que es despoblen als vessants de la vall) i de boscs de pins, roures o faigs als llocs més alts.

El cap del municipi és la vila de Sant Joan de les Abadesses. El municipi comprèn, a més, dues colònies fabrils: la Colònia Llaudet i la Colònia Jordana; avui només resta en activitat la fàbrica, mentre que els habitatges no s’utilitzen. La resta del terme és disseminat.

La vida es concentra al fons de la vall i a la vila de Sant Joan, al llarg del Ter i de la carretera (antiga comarcal C-151, ara C-26 i C-38) de Ripoll a Camprodon i al coll dcAres (que permet d’arribar al Vallespir). Una altra carretera important és la de Sant Joan a Olot per Sentigosa, que enllaça al coll de Caubet amb la carretera que ve de Ripoll i que comunica el Ripollès amb la Garrotxa i amb les terres gironines.

Una altra via d’accés era el ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, construït entre 1875-80 per la Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses, companyia que explotava les mines de carbó de Surroca i Ogassa, un dels primers motors de desenvolupament de la vall. Actualment el tren ja no passa per Sant Joan, sinó que arriba a Ripoll, per seguir després en direcció a França. El tram Sant Joan-Ripoll va anar caient en desús fins al seu definitiu tancament l’any 1980.

La població

La població (santjoanins) patí força el despoblament del segle XIV, un cop passada l’empenta pobladora inicial al segle XIII. Així, el 1370, la vila només tenia 58 famílies, gairebé la meitat de les que havia assolit a la fi del segle anterior. Al final del mateix segle XIV inicià un redreçament notable, i el 1397 ja tenia 80 famílies, 32 de les quals dedicades a la parairia i 15 a l’art de teixir; la resta era gent d’ofici, com pellaires, sastres, sabaters i bracers. Una sèrie de privilegis concedits pels abats, que eren barons de la vila, confirmats pels reis, mantingueren un cens força estable a la vila de Sant Joan, que oscil·là entre 100 i 150 famílies al llarg dels segles XVI-XVIII. Tot el terme tenia 240 famílies el 1626 i 287 el 1782.

A mitjan segle XIX el municipi arribà a 2 200 h, la major part dels quals dedicats a les feines del camp i a la ramaderia i la resta a l’antiga indústria llanera dels paraires. La industrialització del terme al final del segle XIX i, sobretot, al principi del XX, canvià les condicions de vida i la vila passà de 2 995 h el 1900 a 3 993 h el 1936. La guerra civil de 1936-39, i després l’aiguat del 1940, marcaren una forta davallada de poblament, de la qual no es recuperà fins havent passat el 1950. Des d’aleshores, el redreçament industrial féu augmentar la població, encara que amb un ritme no gaire accelerat, ja que es passà de 3 905 h el 1950 a 4 247 h el 1981.

Les dues darreres dècades del segle XX, però, la població disminuí (3 896 h el 1991 i 3 566 h el 2001). Amb el canvi de segle, no obstant, es produí un lleuger increment demogràfic i el 2005 es comptabilitzaren 3 621 h.

L'economia

Sant Joan de les Abadesses és una vila de caire industrial que encara manté una petita part de l’agricultura i també un sector ramader força dinàmic. L’agricultura, produïa fonamentalment cereals (sobretot blat de moro), però la tendència general de la pagesia és anar deixant de banda aquest sector, que patí una forta davallada la darrera dècada del segle XX, per derivar cap a les activitats ramaderes, de manera que les hectàrees que resten de conreu es dediquen bàsicament a farratge pel bestiar.

Els principals sectors ramaders han estat el boví i el porcí. També hi ha bestiar oví i cabrum a les zones de muntanya, que els darrers anys del segle XX s’incrementà notablement.

Però tot i la presència d’un actiu sector ramader Sant Joan de les Abadesses és un municipi dedicat a la promoció de les activitats industrials, (expandint-se cap al sector dels serveis) les quals ocupen la major part de la població. La tradició industrial arrenca del final del segle XIX amb l’arribada del tren per tal de facilitar l’explotació de les mines de carbó de Surroca (1875-80). Posteriorment, al principi del segle XX s’instal·laren diferents empreses tèxtils, com Tèxtil Abadesses (Espona) i Filatures Llaudet (aquesta darrera tancà el 2006).

A partir del 1950 es produí una nova empenta industrial que provocà una diversificació del teixit industrial. Es crearen diverses indústries: de tripa sintètica, de làmpades, d’òptica, d’estufes, d’alimentació (fabricació d’embotis), tèxtil, metal·lúrgiques, etc. Tot i la presència d’empreses de sectors diversos, l’existència de fàbriques destinades a la producció tèxtil fa que aquest sector hagués estat el predominant en el panorama industrial de la vila.

Sant Joan de les Abadesses fa mercat el diumenge i celebra el cap de setmana proper a l’1 de maig la fira de Sant Isidre, dedicada a la maquinària agrícola i comerç.

Quant al turisme, el municipi promou activitats de muntanya i activitats relacionades generalment amb la difusió dels atractius turístics de la zona. Pel que fa a l’oferta d’allotjament, el municipi disposa de diverses pensions, un càmping i residències casa de pagès.

La vila de Sant Joan de les Abadesses

Morfologia urbana

La vila de Sant Joan de les Abadesses (3 284 h el 2005), nom que perdura des del segle XI (el monestir al seu inici s’anomenà Sant Joan de Ripoll), es troba a la confluència del Ter amb la riera d’Arçamala, a redós del seu notable monestir. La primitiva església parroquial fou dedicada als màrtirs romans sant Joan i sant Pau (popularment fou coneguda primer per Sant Joanipol i després per Sant Pol), prop de la riba del Ter i l’antic pont medieval, al vell camí de Ripoll a Camprodon.

A la sagrera d’aquesta església es formà el nucli primitiu, que al segle XII ja devia tenir força vitalitat, per tal com en aquest segle es construí, en 1128-38, el notable pont (restaurat el 1309, novament després dels terratrèmols del segle XV i fet volar el 1939, i reconstruït amb fidelitat al pla original, aprofitant els elements possibles, en 1972-76, per l’arquitecte Francesc Pons i Sorolla, a càrrec del Servei de Monuments), i al voltant del 1150 es reféu l’església de Sant Pol. Aquesta, destruïda també el 1936, ha estat restaurada només en les parts que restaren dretes de l’edifici primitiu, és a dir, la capçalera triabsidal, amb un campanar tardà sobre seu, i la portada, amb un interessant timpà esculpit; s’ha precisat l’àmbit dels murs romànics i s’han suprimit els afegitons i altars laterals fets en època barroca (vers el 1758). Deixà d’ésser parròquia l’any 1851, quan fou suprimida la col·legiata instal·lada a l’església de l’antic monestir, que passà a detenir la parroquialitat de la vila.

A l’indret anomenat el Vinyal, entre el monestir, la vila vella i la riera d’Arçamala, es creà a partir del 1206 un nou agrupament urbà. El 1244, quan el nou nucli ja tenia 37 famílies, l’abat Ramon de Blanes va fortificar-lo amb muralles i concedí franqueses i immunitats als nous residents i als qui vinguessin a poblar-lo. Així es formà la vila nova, de carrers rectilinis entorn d’un mercadal o plaça porticada per tres costats, on se celebrava mercat els dimecres des de la concessió del rei Jaume I, el 1230.

La instal·lació de les petites manufactures menestrals, de la industrialització del principi del segle XX, fou un fet important per a la renovació urbanística de la vila amb el pla del 1892 i el de Jeroni Martorell, del 1925. Sobretot els canvis que s’esdevingueren amb la reindustrialització dels anys 1950 van donar un nou impuls a la vila, que fou encertadament renovada i urbanitzada i constituí alhora, pel prestigi històric i per la riquesa monumental, una de les fites notables de la ruta del romànic pirinenc i lloc de pas turístic, gràcies a la ruta internacional del coll d’Ares.

L’any 1927 hom inaugurà la font monumental, projecte de Jeroni Martorell, coronada per un cavaller que segons el programa de la festa major d’aquell any diu que es tracta del comte Guifre, però que la fantasia popular digué que era el comte Arnau, i recentment s’ha dedicat una font al compositor santjoaní Jaume Nunó i Roca (1824-1908), emigrat a Cuba i autor de la música de l’himne nacional mexicà.

El monestir de Sant Joan de les Abadesses

Vista del claustre del monestir de Sant Joan de les Abadesses
© Laura Feliz Oliver
El monestir de Sant Joan de les Abadesses fou una fundació personal del comte Guifre el Pelós, que el 885 creà el nou cenobi per a una comunitat de monges benedictines, de la qual havia d’ésser abadessa la seva filla Emma, tot just nada. Com a dotació inicial li assenyalà les terres de l’actual terme de Sant Joan, i tot seguit l’augmentà amb terres i esglésies dels termes veïns de Sant Pau de Segúries, Vallfogona i altres béns esparsos pel Ripollès (Mogrony i Besora) i les comarques del Conflent, Osona i el Berguedà. Al segle XII foren afegides les terres d’Ogassa, Vidrà i Tregurà.

La primera església monacal, confiada inicialment a un grup de clergues mentre s’hi reunia la comunitat femenina, fou consagrada el 887. Emma començà a regir el monestir vers el 898, i tot seguit obtingué un privilegi d’immunitat del rei Carles el Simple (899), i al concili de Sant Tiberi d’Agde (907) reclamà i es féu reconèixer tots els béns assignats al monestir, que durant la seva infantesa havien estat usurpats per nobles del veïnatge. Durant el govern d’Emma, que s’allargà fins el 942, la vall de Sant Joan tingué un fort augment de població, que fins permeté que famílies de la vall passessin a repoblar sectors del Vallès Oriental (a la Roca i l’Ametlla) que es trobaven sota administració de l’abadessa. Quan aquesta morí, hi hagué un període de pertorbacions per la intrusió de les famílies comtals, però el monestir tingué encara una època florent amb les quatre abadesses successives, especialment amb Ranlo (955-62), que reestructurà el patrimoni i féu erigir noves esglésies a Sora, Vidrà, Vallfogona i Llaés.

En temps de l’abadessa Ingilberga, filla natural del comte de Cerdanya-Besalú Oliba Cabreta, la comunitat fou acusada de portar una vida disbauxada, i d’aquestes acusacions es valgué el comte de Besalú Bernat Tallaferro per a acusar la comunitat davant la cúria de Roma i obtenir el 1017 la seva dissolució i l’atorgament dels béns de Sant Joan al seu fill Guifré, primer i únic bisbe de l’efímer bisbat de Besalú.

El tema de la immoralitat de les monges passà a la literatura i al folklore relacionat amb el mític comte Arnau (que hauria actuat des de Mogrony o Mataplana). La primitiva cançó popular, sorgida probablement a Ripoll a la fi del segle XVI —impressionant diàleg entre l’ànima d’Arnau (condemnada a penar eternament per haver defraudat els seus mossos) i la seva viudal, es connectà en època romàntica amb els escàndols de Sant Joan de les Abadesses, i hom enllaçà Arnau amb l’abadessa pecadora. Marià Aguiló recollí la balada, que publicà Milà i Fontanals (1853), i el tema fou utilitzat per Víctor Balaguer (que identificà l’amant amb l’abadessa Adelaida) i després (convertit Arnau en senyor de Mataplana al segle XIV i identificada Elvira com a “muller lleial”) fou reprès per Anicet de Pagès, Frederic Soler, Jacint Verdaguer i Josep Carner, entre d’altres; però la millor interpretació poètica del mite fou la de Joan Maragall (1900), on l’heroi, amb connotacions nietzscheanes, assoleix la redempció; seguiren encara la versió dura i abarrocada de Josep M. de Sagarra (1928) i la d’Ambrosi Carrion (1972).

Dissolta la comunitat femenina, s’instaurà al monestir una comunitat de canonges (que de fet ja hi residia abans, al servei religiós de les monges, però que aleshores fou erigida canònicament i posada sota l’obediència d’un abat). El primer abat fou el mateix Guifré, bisbe de Besalú (des del 1029 bisbe de Carcassona), que regí l’abadia, almenys teòricament, fins al 1054.

En temps del seu successor, l’abat Andreu, el comte de Besalú Bernat II el cedí (1077) a l’abadia benedictina de Sant Víctor de Marsella, que n'expulsà els canonges el 1083. Mentrestant, els canonges, que havien refusat l’expulsió, s’havien posat sota la protecció del bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà, que els donà la regla augustiniana i 9 mesos després els retornà interinament al monestir, però en foren expulsats de nou. L’any 1098 hi entraren monges marselleses que no es pogueren possessionar definitivament de l’abadia fins el 1114, sota Berenguer IV, amb butlla papal. Aquesta comunitat canonical augustiniana, regida per abats del país, perdurà fins el 1484, i en 1484-1528 fou regida per abats comendataris (bisbes i cardenals forasters). Del 1528 al 1588 fou regida per l’abat Agullana, que era de Sant Joan, i el 1592 fou secularitzada i transformada en col·legiata secular, presidida per un arxiprest. Els seus béns van servir per a dotar, amb els d’altres monestirs, les cinc dignitats reials creades als bisbats de Vic i de Barcelona.

Al temps de major esplendor (segles XIV) es componia de 22 canonges, a més dels donats i servents i d’uns 20 beneficiats comensals, i tenia tots els antics càrrecs o dignitats monàstics (cambrer, cellerer, sagristà, infermer, ferialer, etc.). Aquesta esplendor inicial de la comunitat augustiniana es féu palesa en la renovació total de l’església monàstica, iniciada vers el 1130; la consagració tingué lloc el 2 de novembre del 1150, feta per l’abat Ponç de Monells, que fou després bisbe de Tortosa.

L’església romànica, que en bona part perdura, s’inicià a la banda de llevant, i fou concebuda com un edifici de tres naus amb una ampla capçalera, introduïda per un transsepte, en la qual s’obren els cinc absis. El presbiteri primitiu es desenvolupava entorn d’una girola, però més tard el primer pla es reduí, a causa de les edificacions monàstiques preexistents, que feren continuar l’edifici amb una sola nau a partir del creuer. Això dóna a l’església un pla esquifit en comparació amb la solemnitat de la capçalera. Els absis van decorats internament i externament per arcuacions i columnetes aplacades als seus murs, que els donen una estructura de dos pisos o registres, on s’obren els finestrals, emmarcats per elements arquitectònics. El terratrèmol del 1428 féu caure les cobertes de la capçalera i destruïren la girola: això obligà a cobrir-la de nou i continuar la volta fins a l’obertura de l’absis, que se sosté en pilars massissos.

A l’època barroca es mutilà l’absis major per construir un cambril per a les imatges del grup escultòric del Davallament o Santíssim Misteri, notable conjunt escultòric romànic (obra del 1251), un dels més importants grups catalans de l’època (que presideix avui l’absis major) i que ha estat objecte d’una veneració especial, pel fet de conservar-se dins el cap del Crist crucificat una hòstia incorrupta (desapareguda el 1936). Ha estat duta a terme una intel·ligent restauració de l’església, iniciada per Puig i Cadafalch i completada en 1948-63 per Duran i Reynals, sota els auspicis de Jaume Espona, que ha retornat a l’edifici el caràcter primitiu que tenia després de la restauració del 1428.

Completen l’església un senzill i elegant claustre gòtic, iniciat el 1442 pels artistes Joan de Bar i Joan Girard, al costat del qual resten uns arcs de la sala capitular del segle XII i unes dependències que ara serveixen de sagristia i baixos de la rectoria vella. En canvi, ha desaparegut l’antic claustre de Sant Mateu, situat a la part de migdia, on hi ha la porta d’accés a l’església, precedida d’un atri del segle XVIII, sobre el qual es troba el que resta de l’arxiu monàstic, o sigui uns 2 000 pergamins, còdexs i abundant documentació notarial i processal. La part més important de l’antic arxiu es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on anà a parar després del 1592. Entre l’església i el claustre també hi ha la capella barroca dels Dolors, ara capella del Santíssim, amb una cúpula i elements decoratius del tallista Jacint Moretó, que planejà l’obra, la qual allotja una notable talla de la Pietat, de Josep Viladomat.

Dins el monestir es guarda també la imatge de Santa Maria la Blanca, amb el seu retaule d’alabastre, en part restaurat, fet construir el 1343 pel canonge sagristà Ramon de Palol, i el sepulcre del canonge beat Miró de Tagamanent, obrat el 1345, amb l’estàtua jacent del beat sobre seu, peça atribuïda, però sense confirmar, als artistes florentins Bernat Filippi i Just Fey. Es conserven també, recomposades, les restes de l’antic retaule gòtic de Sant Agustí.

Hi ha un petit museu, molt ben instal·lat, a l’antiga rectoria, amb fragments de retaules, peces teixides i d’orfebreria, talles, creus antigues, etc. Al Museu Episcopal de Vic, procedents de Sant Joan de les Abadesses, hi ha importants frontals (com el Drap de les Bruixes, teixit hispanoàrab del segle XII) o un retaule gòtic de la Passió de Crist; creus i frontals brodats del segle XV complementen el notable llegat artístic del monestir.

El palau abacial, proper al clos monàstic, fou bastit al segle XIV i renovat per l’abat Arnau de Vilalba (1393-1427), i té un petit claustre amb capitells molt toscos al pis inferior i unes amples porxades al pis superior. El 1992 també fou la seu de l’ajuntament temporalment. Darrere seu hi ha les restes de l’antiga capella romànica de Sant Miquel de la Infermeria, consagrada el 1164.

La cultura i el folklore

La vila destaca per la seva activa vida artística i cultural, centrada en diverses institucions esportives i culturals. Una de les més tradicionals és la Schola Coral, que fou fundada el 1915 i que promou concerts de cant religiós i coral arreu, com també té una participació força activa en totes les festes que es fan al monestir.

Annex al monestir hi ha el museu que recull la història del monestir, els seus objectes litúrgics i obres d’art diverses. El monestir manté un arxiu on es guarden la major part dels documents que genera. El mes de juliol del 2001 s’inaugurà el Centre de Documentació del Mite del Comte Arnau, que recull tot el material i publicacions que fan referència d’una forma o una altra a la llegenda i la figura del Comte Arnau.

La festa major de la població se celebra el segon diumenge de setembre en honor al Santíssim Misteri, des del 1655. Inclou el ball dels pabordes, antic ball ritual de traspàs de poders dels administradors o pabordes, bàsicament de la confraria del Santíssim Misteri, que es ballava inicialment a l’església i que prengué la forma actual el 1934, amb la renovació i dignificació feta per Ramon Serrat, Francesc Pujol, Joan Danés, Mn. Josep Masdeu i Jaume Soler. Ho ballen quatre parelles. L’any 2010 fou declarat element festiu patrimonial d’interès nacional. També són tradicionals de la festa major la Tornaboda, que es fa a la font del Cubilar, la Marxa de les Torxes (que es remunta al segle XVIII) i la ballada de l’anomenada Sardana Llarga (que dura uns 45 minuts). Altres celebracions són la festa de la Vila Vella, el 23 de juny.

L’agrupació excursionista organitza, per la seva banda, algunes activitats que han esdevingut clàssiques a Sant Joan de les Abadesses, com la marxa de l’orientació, que es fa a la primera quinzena de maig des del 1956. Durant el mes de setembre sol tenir lloc un cicle de actuacions musicals, i al desembre un cicle de música popular.

Altres indrets del terme

Les colònies fabrils i les capelles

La instal·lació al terme durant la primera meitat del segle XIX de diverses indústries va provocar l’aixecament de grups de cases habitades pels treballadors d’aquestes empreses, a fi que aquests no s’haguessin de desplaçar diàriament. A Sant Joan de les Abadesses es van crear dos nuclis al voltant de dues indústries tèxtils. Eren la Colònia Jordana i la Colònia Llaudet. La primera, al SW de la vila, es troba gairebé despoblada (6 h el 2005). La segona, originada al voltant de la fàbrica de filats de cotó creada el 1901 per l’industrial J. Llaudet, al NE de Sant Joan de les Abadesses, ha mantingut un contingent de població considerable (38 h el 2005).

La capella de Sant Antoni de Pàdua corona un puig (1 026 m d’altitud) que es troba al SE de la vila, sobre la carretera que va al coll de Sentigosa, a l’indret on vers el 1470 l’abat Isalguer féu construir unes defenses amb motiu de la guerra contra Joan II (liindret havia estat conegut pel nom de puig d’en Folris). Fou bastida el 1635, en un moment d’onada de devoció al sant (hi ha capelles a Ripoll, Camprodon i Ribes), i ha estat restaurada fa pocs anys. Té al costat una hostatgeria o casa d’ermitans, i prop seu s’ha bastit una alta i antiestètica torre quadrada per dominar la panoràmica, oculta pel bosc de pins. El diumenge més proper al 13 de juny s’hi celebra un aplec.

L’oratori de la Mare de Déu del Prat és l’antiga capelleta o reposador situat a la vora de l’antic camí ral de Camprodon, al NE, molt pròxima a la vila. El 23 de juliol de 1435 l’abat Pere de Montcorb donà l’aprovació per a la construcció d’un oratori a partir de la iniciativa de dos menestrals de la població. S'hi venerava una imatge d’alabastre de tipus gòtic, lliurada pel canonge donat del monestir Enric Valeric. La capella actual fou feta el 1602, i l’atri el 1623. Fou molt estimada sempre pels santjoanins, que la visitaven conjuntament el 25 de març, diada de la Mare de Déu de Prat i festa de l’Anunciació, i el 16 d’agost (aquesta darrera data la visita l’Ajuntament en virtut d’un antic vot). Restà sense culte entre el 1936 i el 1970, que fou novament restaurada i oberta al públic, amb una nova imatge d’alabastre, feta per l’artista local F. Fajula i Pellicer, molt vinculat a les darreres restauracions del monestir.

La capella de Santa Magdalena de Perella, que presideix el veïnat rural de Perella, corona un dels petits puigs que emmarquen la vall del Ter, a la banda dreta del riu, entre Sant Joan i Sant Pau de Segúries, i té com a teló de fons la imposant serra Cavallera. Fou construïda poc abans del 1145 pel terratinent de nom Perella i la seva muller Cordovana, que la donaren aquell any al monestir de Sant Joan i la posaren sota la cura del rector de Sant Pol, propietaris del gran mas Perella, existent prop de la capella i conegut des del 1126. L’edifici és bàsicament el mateix del segle XII, de planta rectangular, sense absis, amb volta un xic apuntada; hom hi afegí posteriorment una sagristia i un petit campanaret de torre a l’angle SW. Al segle XIX passà a dependre de la parròquia de Sant Pau de Segúries.

Santa Llúcia de Puigmal i les masies

L’antiga parròquia de Santa Llúcia de Puigmal és a l’extrem sud-oriental del terme, abocada a la vall de Bianya, a la capçalera de la riera de Santa Llúcia, que neix a ponent del coll de Sentigosa. Inicialment formava part de la diòcesi de Girona, però la seva primerenca subjecció a Ripoll (890), i després a Sant Joan de les Abadesses (abans del 1150), feren que passés al bisbat de Vic. El 1165 el bisbe de Vic Pere de Redorta consagrà una nova església, que encara perdura, formada per una nau coberta amb volta de canó i acabada amb absis.

La seva restauració li ha retornat la bellesa original, deturpada per l’obertura d’una nova porta i l’emblanquinat de l’interior. Un campanar d’espadanya s’alça al mur de migdia. Al segle XV perdé la independència parroquial, i passà a sufragània de Sant Julià de Vallfogona; des de la fi del segle XIX ho és de Sant Joan de les Abadesses.

Han desaparegut antics edificis que envoltaven l’església, i ara s’alça solitària, enmig de grans planells, prop de la font de Santa Llúcia. El seu terme, format per alguns masos, com el mas Torrents (on es guarda la clau), formà part del terme autònom anomenat la Ribera de Sant Joan, que el 1863 es va refondre amb el de Sant Joan. A l’ermita s’hi celebra un aplec el diumenge proper al 15 de desembre.

Entre els masos de llarga tradició històrica i de gran bellesa es destaquen la Torre, Perella, el Colomer, el Vilar, les Vinyasses, el Verdaguer, l’Aspre i altres com la Roca, la Serra del Cadell, la Genebrosa, el Solà, les Llances, el Coll, la Batllia, el Jampere, el Covilar, el Gran, el Marquès, la Folcrà, els Plans i Santigisa.

També hi ha nombroses fonts, dues de les quals tenen una especial relleu: la Font de la Puda, d’aigües medicinals sulfuroses, coneguda i utilitzada de molt antic, al pla del Ter, prop de la vila i voltada de jardins (brolla en una petita cova, refeta el 1763), i la font del Covilar, prop de la carretera a Camprodon, en la qual s’inspirà Joan Maragall (que estiuejava a Sant Joan) per a la famosa poesia La vaca cega, datada a l’agost de 1893 (el 1960 s’hi col·locà un monòlit de recordança, amb el poema gravat).

 

Col·laboració: 
APl

Llegir més...