OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Sant Joan les Fonts

Sinònimles Fonts
Municipi
Garrotxa

Sumari de l’article

Sinònimles Fonts
Sant Joan les Fonts
© Fototeca.cat
Municipi de la Garrotxa, a la vall del Fluvià.
Població: 
2.906 h
[2009]
Extensió: 
32 km2

Situació i presentació

Limita amb Olot (W i S), Santa Pau (S i SE), Sant Jaume de Llierca (E), Montagut (E i NE), Castellfollit de la Roca (E) i al N amb la Vall de Bianya i el seu enclavament de la Canya.

El terme és travessat pel Fluvià, al qual desguassa sota la població la riera de Bianya, que entra dins el terme des de la confluència amb el Ridaura, riu, aquest darrer, que marca un sector del límit occidental del terme. Tot el terme és força accidentat, i de poblament molt desigual: el sector situat al N de la riera de Bianya i del Fluvià, menys d’un terç del terme, és format pels contraforts meridionals de la serra de la Cau (824 m) i només té algunes masies i amb deficients comunicacions. En canvi, el sector situat al S d’aquests rius, tot i trobar-se accidentat pels vessants septentrionals de la serra de Sant Julià del Mont (907 m) i per la serra del Bosc (733 m) i de Mont-ros (739 m al puig de Lliurella), és més poblat i molt més ben comunicat . Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. El sector sud-occidental del terme és integrat en el sistema volcànic d’Olot i s’hi troben els antics cràters d’Aiguanegra i Camperols, els Rasos i Arrapats, Puigdolors i l’Estany. L’any 2016 es localitzaren a les colades volcàniques del Boscarró i el Molí Fondo diverses formacions en túnel conegudes com a blíster, d’uns 150.000 anys d’antiguitat, úniques en tota la península Ibèrica. Ultra els rius esmentats, desemboquen al Fluvià per l’esquerra la riera de Castellar o de Colldecarrera i, per la dreta, el Turonell i el torrent de Santaló, aquest formant límit amb Castellfollit. La part muntanyenca és coberta de boscos de roures i d’alzines.

S'anomenava oficialment Begudà fins els volts de la dècada del 1950, que Sant Joan les Fonts passà a ser cap de municipi i Begudà n'esdevingué una entitat de població.

El municipi comprèn el poble de Sant Joan les Fonts, que n'és el cap, les caseries i veïnats de Begudà, Sant Cosme, el Pla de Baix i el Pla de Dalt, i el barri de la Canya, a més dels antics veïnats de Pocafarina, Aiguanegra, el Rossinyol, i el Racó o l. La carretera que passa pel cap de municipi, i pel terme veí de Castellfollit de la Roca, enllaça amb la N-260 d’Olot a Figueres, i amb la C-26 d’Olot a Ripoll a l’alçada de la Canya. Per Begudà i Sant Cosme circula un antic tram de la N-260 vers Olot. Altres pistes i camins uneixen diferents indrets del terme.

La demarcació actual del municipi, integrada per les velles parròquies de Sant Joan les Fonts i Begudà, era adscrita a la jurisdicció del castell de Mont-ros, situat a l’extrem oriental del terme, dintre la parròquia de Begudà, on ara s’alcen les ruïnes de la capella de la Mare de Déu de Mont-ros. Aquest castell va pertànyer als vescomtes de Bas i als seus successors, els comtes d’Empúries, fins que el 1339 el rei el va incorporar a la corona. Joan I el va vendre o empenyorar a Hug de Santa Pau, però el 1463 s’incorporava de nou a la corona.

La població i l’economia

El Fluvià al seu pas per Sant Joan les Fonts
Josep Maria Viñolas Esteva (CC BY 2.0)
Hom té notícia de la població de Sant Joan les Fonts (santjoanencs) a partir del fogatjament del 1553, que assignava 41 focs a tot el terme, o sigui uns 200 h; el del 1718 n'assenyalava 370, 721 h el de l’any 1787 i 1.948 h el del 1860. Des d’aleshores va tenir un progrés constant, amb un petit retrocés després del 1939, gràcies a la seva notable industrialització, fins a assolir els 2 929 h el 1979. En les dècades del 1980 i el 1990 la població ha sofert algunes oscil·lacions, amb una lleugera tendència negativa, com s’aprecia en els diferents registres, amb 2.924 h el 1981, 2.821 h el 1991, 2.777 h el 1998 i 2.631 h el 2005.

Els conreus es localitzen al sector planer, amb predomini de l’ordi, el blat de moro i el farratge. Hi ha també una part del territori dedicat a pastures permanents. Prop del riu cal destacar un sector de regadiu on es conreen especialment hortalisses. Les explotacions ramaderes predominants són les de bestiar porcí, boví i oví. Nombrosos corrals familiars crien conills i aus.

Sant Joan les Fonts és un municipi fortament industrialitzat. Destaquen els sectors tèxtil, alimentari (és coneguda la marca Noel de productes carnis), metal·lúrgic i del paper (el 1998 l’empresa Torraspapel era la més gran de la comarca).

El sector terciari ha anat incrementant el seu protagonisme. El 1997 s’inicià la celebració, al juny, de la Fira del Tastet, on s’exposen productes gastronòmics de la zona. Un primer pas per a la potenciació turística del municipi va ser la inauguració d’una oficina municipal de turisme (1989) i la confecció d’una guia que ressegueix les nombroses fonts del municipi, que juntament amb els volcans i els monuments històrics en constitueixen els principals atractius. L’oferta turística s’ha ampliat amb la rehabilitació de cases de pagès per a allotjament i amb la ruta de les tres colades, que és un itinerari a peu pels punts de més interès del municipi.

El poble de Sant Joan les Fonts

El poble de Sant Joan les Fonts (1.733 h el 2005), que és a la dreta del riu, a 342 m d’altitud, va originar-se en l’església de Sant Joan de Fontibus i a vegades dit també de Fontibus subterioribus o inferioribus , per a distingir-lo del proper lloc de Sant Cristòfol les Fonts, d’Olot. L’església, que el 958 fou consagrada pel bisbe de Girona, Arnulf, era inicialment dedicada a Sant Esteve, Sant Joan i Sant Miquel. Aviat va passar a ésser coneguda només per Sant Joan i Sant Esteve i era propietat dels vescomtes de Besalú, Udalard Bernat de Milany i la seva muller Ermessenda, que el 1079 la van cedir al monestir de Sant Víctor de Marsella perquè hi fundés un priorat.

El nou monestir de Sant Joan les Fonts fou dotat inicialment amb les esglésies veïnes de Santa Eulàlia de Begudà, Santa Maria de Castellar, Sant Pere de Lligordà, Sant Martí de Capsec i Sant Cristòfol les Fonts i de molts altres béns en la contrada. El primer prior, Guanarri, fou nomenat el 1079. Els bisbes de Girona confirmaren la donació el 1106 i hi consagraren una nova església, l’actual, el 1117. Fou un priorat de pocs monjos; cinc als primers segles i només dos a partir de la segona meitat del segle XIV. El 1424 trencà la seva subjecció a Marsella i el papa l’uní primer a Sant Pere de Besalú i després a Sant Pere de Camprodon, el 1592. Des del segle XV pràcticament ja no tenia comunitat i era només una església parroquial regida per un vicari perpetu, que feia de rector. Va restar unida al monestir de Sant Pere Camprodon, fins el 1835.

L’església, declarada monument nacional i restaurada el 1991, es troba a la part baixa de la població, al final de les cases, prop del riu i gairebé sola, cosa que motivà l’erecció d’una nova església, més al centre del poble, dedicada també a Sant Joan. És un gran edifici romànic de tres naus, la central amb volta apuntada i les laterals de quart de cercle. Les naus laterals es comuniquen amb la central per arcades entre grans pilastres. Els absis, un d’ells mutilat el 1725, són d’una bellesa especial per la perfecció de l’aparell i per la tècnica constructiva. El campanar es va construir entre el 1791 i el 1792. És notable la pica baptismal, romànica, amb relleus, signada amb les lletres MNA. Procedeix d’aquesta església una majestat romànica, ara conservada al Museu d’Art de Girona.

A la població hi ha algunes cases antigues en el carrer que davalla vers el monestir, però la major part, en especial al sector de la carretera, són de construcció moderna. Es destaca del conjunt l’església moderna de Sant Joan, erigida, en un lloc dominant, al primer quart del segle XX; és un edifici neogòtic. Fan costat a l’església la casa rectoral i el grup escolar, que es comuniquen amb la resta del poble per un pont medieval de quatre arcs, construït amb pedra volcànica, l’arc major dels quals ha estat restaurat diverses vegades.

L’edifici més important del poble de Sant Joan les Fonts, fora del priorat, és l’antiga casa forta de Juvinyà, romànica, situada prop del Fluvià i del nucli vell del poble. És un dels monuments civils d’època romànica (segles XII i XIII) més ben conservats del Principat. Originàriament fou dels Vilademuls i després dels vescomtes de Bas, que la llegaren al priorat de Sant Joan. Després de diferents canvis de propietat, al segle XVI passà a la família Juvinyà. El 1735 la compraren els Trinxeria i modernament va passar a la família Masllorens. El 1972 fou declarada monument historicoartístic, el 1985 fou comprada pel consistori i el 2003 fou restaurada.

El 2011 s’inaugurà el Museu d’Arts Gràfiques. Es tracta d’un museu d’empresa (Alzamora Group) que reflecteix l’evolució de les arts gràfiques, amb objectes que van des del segle XVII fins a l’actualitat, part d’una de les més completes col·leccions de maquinària i objectes d’aquesta temàtica.

La celebració més destacada és la festa major de Sant Joan, que s’escau al juny, amb el ball dels gegants locals, dits l’Hereu i la Pubilla, acompanyats per un grup de nenes i nens del poble. D’altra banda, el segon diumenge després de la Pasqua de Resurrecció se celebra la festa petita.

Altres indrets del terme

La caseria de Begudà (257 h el 2005), de població esparsa, és situada un quilòmetre i mig de la N-260, prop la riera del Turonell. És centrada per l’església, dedicada a Santa Eulàlia, que té alguns elements romànics, però que ha estat molt transformada. El 1860 la seva demarcació tenia 74 masies, totes disseminades, però formant alguns verals amb més densitat de masos, que es consideren veïnats, com el Pla de Baix o el Pla de Dalt, que sumaven 84 h el 2005. Begudà celebra la festa de Santa Eulàlia, ali la festa major a l’agost. Al peu de la car-retera d’Olot, uns 3 km al NE d’aquesta població i prop del puig i antic volcà de l’Estany hi ha la capella de Sant Cosme, edifici modern, documentat el 1826, que centra una caseria homònima; s’hi fa la celebració de Sant Grau a l’octubre.

De tota la sèrie de veïnats que formen aquest municipi, Pocafarina, Aiguanegra amb una capella dedicada a la Concepció, el Rossinyol, el Racó o l’Esparc, el més important és el de la Canya (557 h el 2005) o la Canya de Baix. El lloc de la Canya és compartit amb el municipi de la Vall de Bianya, que té un enclavament en què radica part del nucli de la Canya i que és dit la Canya de Dalt. És un petit nucli industrial proper a Olot. El diumenge abans de Nadal la població de la Canya celebra la festa de la Mare de Déu de l’Esperança i l’1 de maig la festa major.

El terme té moltes masies, algunes de la part muntanyenca deshabitades; entre les més antigues i tradicionals es pot fer esment del Canadell, la Cau, el Vives i el Puig del Vives, Mitjavila, l’Anglada, Aiguanegra, la Molera, Peracaula, el Palau, el Vilar, la Bedosa, la Bartrina, etc.

Dins del terme hi ha diversos jaciments arqueològics. Els més importants són el Marge de Sant Joan, amb restes neolítiques, de l’edat del bronze, calcolítiques i medievals, i el jaciment de les Mulleres, del Paleolític superior. L'any 2013 al jaciment del Boscarró es descobrí un assentament d'època ibèrica (segles IV-III aC) i nombrosos materials ceràmics, que havia estat identificat en la dècada del 1990 per un grup d'estudiants.

Col·laboració: 
RaGr / TLlC
Data de revisió: 
2017-03-30

Llegir més...