El conjunt monàstic
De l’antic monestir tan sols se’n conserva l’església, el campanar i una galilea adossada a la façana sud. La resta de les edificacions que el formaven han desaparegut enrunades o transformades i incorporades a l’hostal que hi ha en aquest indret: l’element més visible de les estructures antigues és a l’angle sud-oest de l’hostal, on es conserven dues parets molt arruïnades que poden correspondre a panys de mur de monestir.
Interior de l’abadia benedictina situada dalt de la Mola
© C.I.C - Moià
L’església és un edifici d’estil clarament llombard del s. XI català. Té una estructura de planta basilical amb tres naus, cobertes amb voltes de canó sostingudes per pilars rectangulars, i un transsepte gairebé central, també cobert amb volta de canó i amb una cúpula vuitavada sobre trompes. Les naus són coronades per un absis central, amb quatre fornícules, i dues absidioles laterals semicirculars. L’absis central i el del sud encara conserven les finestres d’arc de mig punt i doble esqueixada. Els absis són decorats amb un fris d’arcuacions llombardes entre lesenes. Els volums exteriors de l’edifici reprodueixen exactament la distribució interior, amb la nau central més alta que les laterals i a la mateixa altura que el transsepte, on destaca el cos octogonal del cimbori. Hi ha quatre portes. Les dues més petites són d’arc de mig punt i s’obren a les façanes nord i sud del transsepte; la sud comunica amb el campanar. Les dues grans són rectangulars, amb llinda, i s’obren al mur sud i a ponent: la del sud accedeix a la galilea; la de ponent havia estat aixoplugada per un porxo de fusta del qual no queden més que les mènsules.
El campanar es troba adossat a la façana sud del transsepte. És una torre de planta quadrada, molt baixa (probablement inacabada) i amb dos nivells de finestres molt senzilles. La seva funció, però, era acomplida per una senzilla espadanya d’un sol ull situada sobre la façana oest de l’església.
La galilea és situada en un nivell més baix. Coberta amb volta de quart de cercle, sembla que devia formar part de les estructures monacals. L’aparell és de carreus ben escairats, però més descurats en els absis que en la resta de la construcció. L’interior de l’església va estar arrebossat fins fa uns quants anys.
Tot i que l’edifici és plenament d’estil llombard, la seva singularitat tipològica pel fet de tenir transsepte central fa que l’hàgim de relacionar amb models bizantins que combinen la planta basilical i la central, com ara el Katholikon de Hasias Lukas o l’edifici llombard de San Salvatore de Capodiponte, a la Llombardia.
La història
Els orígens
Abadia benedictina de Sant Llorenç del Munt
© C.I.C - Moià
Diverses troballes arqueològiques demostren que la muntanya on s’assenta el monestir fou poblada des de la prehistòria. La documentació fa esment de l’església i dels seus altars des dels anys 947 i 957. En un document del 1013 consta que el comte Borrell II, l’any 975, havia venut les esglésies de la muntanya de Sant Llorenç a l’abat Joan i al monestir de Sant Cugat del Vallès, per la suma de dues pensas de plata. No és, però, fins poc abans del 985 que el monestir de Sant Cugat va estructurar la vida monàstica de l’església de Sant Llorenç: el 985 l’abat Joan i dotze monjos que formaven la comunitat de Sant Cugat, refugiats a Barcelona, van morir arran de l’ocupació d’Almansor; en canvi, la comunitat refugiada a Sant Llorenç del Munt es va salvar. A aquest moment correspon la primera fundació.
La segona fundació va ser la definitiva com a abadia, fet que va succeir l’any 1013. Tres documents exposen que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda, amb el sacerdot i canonge de Barcelona Longobard, van comprar o recuperar del monestir de Sant Cugat del Vallès les esglésies del Munt. El monestir va arribar al seu moment d’esplendor entre el 1020 i el 1071, temps en què l’abat Odeguer hi era al capdavant. En aquells anys el monestir, que tenia una comunitat formada per l’abat i tretze monjos, va adquirir tot el terme de Castellar del Vallès i va reedificar i consagrar l’actual església del monestir el 24 de juny de 1064. També va crear un priorat o filial a Santa Maria de la Llacuna.
Les possessions
El conjunt més important de possessions era entorn de la muntanya del Munt: disposava de la parròquia de Sant Esteve Savall o de Can Pobla, amb la seva jurisdicció per la muntanya de la Mola i del Munt, i de les parròquies veïnes de Sant Joan de Matadepera i Sant Esteve de Castellar. També posseïa la jurisdicció i el domini de la vall de Mur, ara dins el terme de Sant Llorenç Savall, el terme i la parròquia d’Ullastrell, al Vallès Occidental, i la quadra de Secanella, al terme de Veciana, a l’Anoia. Els béns dispersos, masos, terres i censos, s’estenien pel Vallès majoritàriament, però també per l’Anoia, el Penedès, el Bages i el redós de Barcelona. Tots aquests béns produïen, cap a l’any 1280, una renda neta anual de 5 335 sous, aproximadament, molt semblant a la dels monestirs de Breda i Sant Pau del Camp, i un xic inferior a les de l’Estany i Sant Benet de Bages.
La decadència
El monestir va tenir una vida normal fins ben entrat el s. XIV. La duresa de l’emplaçament del monestir va ser sempre un obstacle per al desenvolupament de la comunitat. El nombre de monjos va anar minvant. Els administradors i procuradors que van regir la casa entre el 1437 i el 1487 estaven més pendents de la part econòmica que no de l’espiritual. Els monjos rebien una quantitat fixa per al seu manteniment i molts cops eren fora del monestir, la qual cosa va empitjorar a partir del 1505, quan l’abadia estigué en mans d’abats comandataris. A partir del 1608, mort el darrer abat, Francesc Olivó d’Alvèrnia, es va dur a terme la unió de les rendes del monestir al col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense: l’antiga abadia va passar a ser considerada com a simple font d’ingressos, va deixar de tenir vida comunitària i passà a ser regida per sacerdots. El 1781 l’església es mantenia dreta, però la resta del conjunt estava molt arruïnada. L’any 1804 es tancà l’església al culte i el 1809 fou profanada pels francesos, que hi buscaven tresors.
La restauració
L’església va ser abandonada i convertida en un corral cap al 1809. El 1869, després d’haver perdut la teulada i que la majoria dels edificis monàstics haguessin caigut, se n’inicià la restauració. L’obra fou dirigida pel doctor Antoni Vergés i Mirassó, fill de Castellar del Vallès i ecònom de Sant Llorenç Savall, el qual va aconseguir que fos restaurada i oberta al culte novament l’any 1871. L’any 1948 es creava l’Associació d’Amics de la Muntanya de Sant Llorenç, que ha col·laborat a millorar l’indret. En les dècades dels anys seixanta i setanta s’hi feren notables obres i millores, i el 1972 es va crear el Parc Provincial de Sant Llorenç del Munt, a càrrec de la Diputació de Barcelona. Durant els anys 1988-1990, el Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona va dur a terme diverses campanyes d’excavació dins el recinte del monestir que van posar al descobert el paviment original del presbiteri i de les absidioles laterals, i un conjunt de tombes.