i Sant Martí de Tous | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels sumaris

Gran enciclopèdia catalana

Sant Martí de Tous

Nom adoptat el 1937 per al municipi deTous d’Anoia, Nom d’ús popular deTous
Municipi
Anoia

Sumari de l’article

Nom adoptat el 1937 per al municipi deTous d’Anoia, Nom d’ús popular deTous
Sant Martí de Tous amb el castell dominant, al fons
© Fototeca.cat
Municipi d’Anoia, al SW de la conca d’Òdena, accidentat pels contraforts nord-orientals de la serra de Queralt.
Població: 
1.160 h
[2009]
Extensió: 
39 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Sant Martí de Tous, dit també simplement Tous, de 39,20 km2, limita amb Argençola i Jorba al N, amb Santa Margarida de Montbui a l’E, amb Santa Maria de Miralles i Bellprat al S i, ja a la Conca de Barberà, amb Santa Coloma de Queralt a l’W.

Es troba al sector SW de la comarca, ja al límit amb la Conca de Barberà. S'estén per un territori accidentat pels vessants NW de la serra de Queralt (l’Agulla Grossa, a 867 m d’altitud, s’alça molt a prop del trifini entre Tous, Bellprat i Santa Maria de Miralles, dins aquest darrer terme, en el sector de la serra que s’anomena també de Miralles), especialment als sectors de migdia i de ponent, i d’aquestes altures davallen diverses rieres (torrents de la Goda, de Can Gallardes, de Sentfores i de la Fou) que van a formar la riera de Tous (o d’en Malla), que desguassa a l’Anoia per la dreta a l’indret de la masia de la Roixel·la, ja dins el veí terme de Santa Margarida de Montbui. Vers la zona de l’Eucaria, el 1997 s’inaugurà un petit embassament per al regadiu, que recull principalment les aigües del torrent de Can Gallardes o de Fiol i el de Cal Marquès.

Comprèn el poble de Sant Martí de Tous, cap de municipi, l’antic poble o veïnat de Fiol o Fillol, l’antic castell i església de la Roqueta, el santuari i raval de Sentfores, l’antiga església de Sant Pere de l’Erm, els veïnats o ravals de Can Mensa, el Rec, Flix, l’Albereda, Massip, l’Eucaria i la Pineda, la urbanització del Serral, i algunes masies.

La població de Sant Martí de Tous es comunica per un petit ramal amb la carretera C-37, entre Igualada i Santa Coloma de Queralt.

La població i l'economia

Sant Martí de Tous tenia 55 focs el 1365 i els mantingué fins al 1370; 37 el 1497 i 42 el 1553. El 1626 n'hi havia 70 i 97 el 1717. Segons els censos posteriors es va fer un salt remarcable: del 1857, amb 931 h, es passà, el 1887, a 1 007 h, però davallà a 619 h el 1894 a causa dels estralls de la fil·loxera. Es va tornar a recuperar el 1910 i arribà als 903 h. El 1930 en tenia 1 166, xifra que va disminuir lleugerament, sobretot en la dècada del 1980, en què passà de 1 027 h el 1981 a 946 h el 1991, però a inicis del segle XXI s’apreciava un increment, amb 998 h el 2001 i 1 093 h el 2005.

La zona boscosa de pins, roures i alzines, amb els matollars i els erms, ocupa una part important del terme. Els conreus de secà són predominantment els cereals, tot i que queden petites clapes de vinya, ametller i olivera, en recessió. L’aigua de la riera de Tous és conduïda per una sèquia (uns 3 km de canalització) que permet el regadiu i agrupa una comunitat de regants. El Sindicat de Vinyaters, fundat el 1923, va diversificar les seves activitats en convertir-se en Cooperativa Agropecuària des de la minva de la producció del vi. Té un molí fariner, que recorda les funcions dels molins senyorials dels segles XIV-XIX i el precedent de Can Gallardes, que funcionà entre el 1823 i el 1912. La ramaderia no és gaire important, però es troba bastant diversificada, amb bestiar boví, oví, porcí i aviram.

L’antiga activitat dels paraires es convertí al segle XX en modernes fàbriques de teixits, o en fàbriques de gèneres de punt, de caràcter familiar. El 1969 s’instal·là un escorxador industrial d’aviram i de conills, on també elaboren i envasen productes alimentaris derivats. El municipi disposa de serveis sanitaris i escolars, i d’instal·lacions esportives. A Tous es fa mercat setmanal el dimecres al matí.

El poble de Sant Martí de Tous

Sant Martí de Tous
© Fototeca.cat
El poble de Sant Martí de Tous, que tenia 940 h el 2005, es troba a 465 m d’altitud, a la confluència de les diverses rieres que formen la riera de Tous, i que constitueixen un nucli apinyat als vessants del turó on s’alça l’antic castell (ara gran casal amb una torre emmerletada, molt restaurat i ampliat als segles XVI i XX, amb grans jardins, però que encara conserva l’aspecte de fortalesa). S'han conservat alguns elements de l’urbanisme medieval, com el carrer de les Voltes. Domina el nucli l’església parroquial de Sant Martí de Tous, àmplia construcció de la fi del segle XIX, amb campanar de torre quadrada, beneïda el 1894 pel bisbe Morgades i bastida damunt l’antiga església gòtica, de la qual només resten vestigis. La primitiva parròquia és esmentada des de l’any 978, en una butlla del papa Benet VII al bisbe Fruià; la dependència parroquial passà del bisbat de Vic als jerònims des del 1539 (per butlla de Pau III) fins al 1835. El temple conserva un sarcòfag de pedra del segle XIV, amb una notable estàtua jacent que hom suposa que correspon a Bernat de Tous, mort l’any 1355. Davant la plaça de l’església hi ha una creu de terme gòtica. A l’entrada de la població hi ha l’escultura d’una cérvola, obra de l’artista local Francesc Junyent, que perpetua la llegenda de la cérvola blanca de la Fou, història fantàstica d’amor (el senyor del castell hauria afillat tot per obra del diable, una noia formosa que trobà mentre perseguia una cérvola blanca; la noia enamorà un fadrí del poble, el qual vengué l’ànima al diable per matar la cérvola, condició exigida per la misteriosa noia).

El periòdic El Sol de Tous fou un model de periodisme local: fundat el 1914 per Camil Riba i Compte, des del 1926 l’edició es féu a Igualada, dirigida per Josep Mateu i Dalmases; era mensual, informatiu de la ciutat i la comarca i perdurà fins el 1933. Dins el camp del folklore s’ha restaurat el típic ball de faixes i hom té el record d’un antic ball de coques. Al novembre es fa la festa major de Sant Martí, i al gener se celebra la festa del Vot del Poble de Sant Sebastià, celebració que es remunta al 1757.

Altres indrets del terme

Fiol i el castell de la Roqueta de Fiol

L’antic poble de Fiol (o Fillol), juntament amb les cases dels voltants del mas de l’Eucaria (amb capella a la Sagrada Família), tenia 24 h empadronats el 2005. El Fiol és situat a 710 m d’altitud, al sector de ponent del terme, format per algunes masies i centrat per l’antiga església parroquial de Sant Cristòfol de Fiol, abandonada des del segle XVII; es trobava al costat del castell de Fiol o Fillol, documentat des del 1162, domini senyorial dels Cardona, els quals concediren el 1576 el dret de formar municipi, que perdurà fins al segle XIX.

A l’extrem de migdia del terme hi ha les escasses restes del castell de la Roqueta de Fiol, a 720 m d’altitud, en un petit puig entre l’església de Santa Maria de la Roqueta de Fiol i el collet de la Savinosa. El castell, documentat des del 960, fou del llinatge dels Cervelló i el 1226 passà, per llegat de Guerau Alamany de Cervelló, al domini del monestir de Santes Creus (el 1311 se signà un conveni entre l’abat i Pere de Tous per a definir els límits dels respectius castells). Els Cervelló havien fet bastir la capella de Sant Miquel que consagrà el bisbe i abat Oliba el 1043, i a la fi del segle XII feren alçar una nova església dedicada a Santa Maria, a prop, però ja fora del castell, com a parròquia dels seus vassalls; es conserva el petit edifici romànic tardà (d’una nau i absis rodó a l’interior i poligonal a l’exterior), modificat en època gòtica. Fou parròquia independent entre els segles XII i XIV i després sufragània de la de Fiol.

El santuari de la Mare de Déu de Sentfores i Sant Pere de l'Erm

El santuari de la Mare de Déu de Sentfores, que centra una caseria o raval que tenia 25 h empadronats el 2005, es troba a uns 500 m d’altitud, a l’extrem de llevant del terme, enlairat en un turó que domina la població i el terme. El lloc és esmentat el 1096 i la capella o santuari el 1329, bé que la imatge, romànica, de fusta policromada, que ara es conserva al Museu Diocesà de Vic, indica que existia ja a la fi del segle XIII com a mínim. L’edifici ha sofert moltes modificacions (segles XVII i XVIII sobretot) i, al seu costat, hi ha l’antiga casa dels ermitans. Fou renovat encara el 1954 i ha estat centre de devoció popular. El Dilluns de Pasqua s’hi celebra un concorregut aplec.

L’antiga església de Sant Pere de l’Erm és situada al N del terme, a prop de la carretera comarcal; fou erigida per Guillem d’Oló o de Mediona, al segle XI, i la manca de poblament d’aquest sector féu que l’obra no fos acabada. La part construïda —el creuer i els tres absis, molt decapitats i decorats amb bandes i arcuacions llombardes— s’aprofità com a capella, coberta amb nervadures gòtiques fetes als segles XIV o XV. No tenia ja culte a mitjan segle XIX, i modernament ha estat aprofitada com a cabana i pallissa.

El castell de Flix i les masies

L’antiga fortalesa o castell de Flix, petit centre de repoblament esmentat als segles XI i XII, és recordat ara per un antic hostal de Flix, a prop de la carretera comarcal, entre Sant Martí de Tous i Sant Pere de l’Erm. Al raval de Flix hi havia 11 h empadronats el 2005. Es destaquen a més els masos de la Pineda (que té capella a Sant Ramon, i centra un raval amb 14 h el 2005), Cal Vila-seca, Cal Tomàs i l’Albereda, aquesta esmentada des del 960 i que juntament amb els masos propers a Cal Massip sumaven 30 h empadronats. Prop del camí a l’Albereda hi ha un arbre monumental dit l’Alzina de Can Gol. Al terme és també molt popular el singular paratge de la Fou, prop de Tous, amb una bella balma per on salten estacionalment les aigües de la riera de Tous.

La història

Guifre el Pelós va conquerir el lloc de Tous vers el 880. El 960, Borrell I, comte de Barcelona i d’Osona, donà a l’Església de Vic el territori del castell de Tous, que es considerava aleshores part del terme del castell de Montbui, en una bona part erm i despoblat. Aquesta possessió fou confirmada el 978 per una butlla del papa Benet VII i adreçada al bisbe Fruià (972-93), successor d’Ató (957-72), els quals havien vetllat per la repoblació dels territoris i el restabliment dels castells de Montbui i de Tous. A causa d’una forta secada vers el 990 i a les escomeses dels musulmans, es provocà un corrent d’emigració. El país es començà a repoblar vers el 1015, però el bisbe i abat Oliba, a l’agost del 1020, va anar a Tous a endegar definitivament el nou repoblament i a assegurar la seva defensa encomanant-lo a Guillem de Mediona. El 1043 va tornar per a consagrar l’església de la Roqueta.

Mort Guillem d’Oló, el 1032, el castell fou confiat a uns castlans cognominats Tous, que sovint en pretengueren el domini absolut. El 1318, des d’Avinyó, la mitra d’Osona va cedir el domini al rei Jaume II, i la nissaga dels cavallers de Tous recuperà un protagonisme més directe, ja fos com a senyors titulars, ja fos com a delegats. Bernat de Tous fou ambaixador a França el 1341; home de confiança del rei Pere III el Cerimoniós, aquest li vengué la jurisdicció del castell de Tous el 1347. Els seus hereus l’empenyoraren al príncep Joan I el 1386. La dita sobre la malgastadora senyora de Tous que recull mossèn Cinto Verdaguer en una poesia datada el 1897 (“Si jo hagués sabut que era menja tan bona / lo pa de mestall barrejat amb les nous, / ai! no envejaria del rei la corona / i seria encara senyora de Tous.”) sembla que es refereix a Beatriu de Vilanova, vídua de Bernat de Tous, quan el 1423 el castell fou posat a pública subhasta a instàncies dels creditors i adquirit per Ponç de Perellós. La seva germana, Joana de Perellós, va vendre (1441) el castell al noble Joan Saplana, i passà als seus successors. El 1505, Isabel Saplana decidí de fer donació pactada del castell al monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Els frares jerònims, el mateix 1505, per un decret donat a Salamanca, aconseguiren dels Reis Catòlics l’afranquiment del feu del castell de Tous i del seu territori, amb la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, tots els drets reials, tots els lluïsmes, tots els censos i rendes, privilegis confirmats el 1519 per Carles V i el 1564 per Felip II de Castella.

Així, del 1505 al 1835, el castell de Tous fou el centre del règim senyorial que exerciren els religiosos de la comunitat del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, situat als afores de Badalona. Precisament, per la distància que els separava, els frares delegaren les seves funcions judicials amb el nomenament de procuradors i, entre altres nobles, ho feren repetidament alguns membres del comtat de Santa Coloma de Queralt.

En compliment de les disposicions desamortitzadores del 1820 i del 1821, el castell de Tous amb les seves terres, que comprenien 249 jornals de llaurar i dos molins fariners, fou posat a la subhasta pública i els frares jerònims hagueren de fugir, bé que, a la fi del 1833, l’orde de Sant Jeroni va recuperar el domini. Però el 1835 fou aplicada la desamortització i els frares jerònims hagueren d’abandonar per sempre el lloc de Tous. El creditor, Ignasi Codina, el mateix 1835, féu venda del castell a Marçal Grau, que el 1864 el vengué a Ramon de Miquel i Recasens i posteriorment es feren altres transmissions.

Col·laboració: 
JIg
Llegir més...