i Sant Martí Sesgueioles | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

Sant Martí Sesgueioles

Nom adoptat el 1937 per al municipi deSesgueioles
Municipi
Anoia

Sumari de l’article

Nom adoptat el 1937 per al municipi deSesgueioles
Sant Martí Sesgueioles
© Fototeca.cat
Municipi de l’Anoia, als altiplans de Calaf, al sector NW de la capçalera de l’Anoia.
Població: 
371 h
[2009]
Extensió: 
4 km2

Situació i presentació

El municipi de Sant Martí Sesgueioles, de 3,87 km 2 , és situat al S de Calaf i envoltat pels termes de Calaf (N), els Prats de Rei (E i S) i Pujalt (W), que toca les mateixes cases de la vila. El seu petit terme és drenat per una sèrie de torrents o xaragalls, un dels quals dit torrent de Sant Valentí, que formen la Riera Gran, tinguda per un dels dis

cutits naixements de l’Anoia. Aquesta riquesa d’aigua, que és la que degué decidir l’establiment de la població en aquest lloc, es palesa també en les fonts subterrànies del costat de l’església de la població i en la font d’en Donadeu, de la plaça d’aquest nom, que junt amb altres fonts abastaven la població fins que es va crear el servei públic d’ai

gua a domicili.

Sant Martí té estació de ferrocarril de la línia Barcelona a Saragossa des del 1917, tot i que la via fèrria, que parteix pel mig el tossal del Puig, on hom ha volgut veure els inicis de la població, va esplanar-se entre el 1857 i el 1860. També passa ran de la població la carretera local que enllaça Calaf amb l’antiga N-II, i amb l’autovia A-2, a l’indret de la Panadella.

La població i l'economia

Les primeres notícies segures són del principi del segle XIV, quan es poden calcular un mínim de vint famílies a la població (santmartinencs) per les signatures en els documents. Amb el despoblament iniciat a mitjan segle, es reduïren a 9 el 1370 i pujaren a 12 el 1387. La població es mantingué molt reduïda, ja que només tenia 16 famílies el 1497 i 22 el 1553. A mitjan segle XVI, s’inicià un notable creixement, com ho revela l’estructura del poble i el cens del 1626, que li dóna 52 famílies i 203 h. A la fi del segle XVII una nova empenta demogràfica féu passar el poble de 65 famílies a 95 entre el 1695 i el 1740, i aquesta atenyé les 160 cases i 634 h el 1782. La causa d’aquest creixement fou el desvetllament de la parairia i del teixit de flassades.

La població continuà creixent fins a 194 famílies i 862 h el 1860, i des d’aleshores començà una davallada, que ha tingut algunes oscil·lacions durant el segle XX. Les dues primeres dècades d’aquest segle van apreciar un petit increment (568 h el 1900 i 606 h el 1920), però després la tendència al descens s’evidencià sobretot a partir de la dècada del 1950: el 1950 tenia 581 h, que van anar baixant posteriorment a 510 h el 1970, 415 h el 1981, 363 h el 1991, 353 h el 2001 i 340 h el 2005.

Tradicionalment, l’agricultura ha tingut un important pes en l economia del terme, i s’ha dedicat predominantment al secà, destinat al conreu dels cereals (ordi i blat). Els ametllers, que rodejaven els camps de sembrat, s’han anat arrencant i la vinya, ja en decadència des de la fil·loxera, pràcticament ha desaparegut. Pel que fa a les activitats ramaderes, sembla que durant la dècada del 1980 s’inicià un procés de canvi dels sectors predominants, ja que l’oví havia desaparegut el 1989 i el porcí havia passat de 1 028 caps, el 1982, a 677 el 1991. Per contra, l’aviram, abans inexistent, va passar a ser el més destacat.

Extingida l’antiga parairia i la confecció de flassades blaves al principi del segle XX, la vila de Sant Martí continuà amb algunes fabriquetes de teixits de cotó, establertes a partir de l’electrificació del poble el 1920 i, més tard, amb tallers de gèneres de punt. També en èpoques de crisi, especialment, s’han explotat mines o jaciments de lignit en el terme i voltants, com la mina de Ferrera, les mines del Biosca, del Davant, del Casals, els Carbons Grau o Carbons de l’Anoia, del Saboner o Carbons Enrich, de la Unió Minera i del Xandri, però s’han deixat d’explotar.

El poble de Sant Martí Sesgueioles

El poble de Sant Martí Sesgueioles (647 m altitud) es va originar dins el primitiu terme del castell de Vilallonga, esmentat des del 1022, bé que una mica desplaçat de la ubicació del terme actual. Sembla que era situat a prop del cementiri. El nou poble es devia establir al cim i al pendent del puig, vers el lloc on el 1550 es va construir una església nova, de la qual encara resta el campanar. A conseqüència del notable augment que la població patí a mitjan segle XVI es construïren noves cases entre la nova església i la riera, a l’actual Carrer Vell, on es conserva una portalada de la vila d’arc ogival o gòtic, al carrer Major o de Baix, a la Plaça, al Pati, la Rambla i al carrer del Roser, aquest dit així per la capella del Roser, que Pau Dalmases i altres vilatans alçaren vers el 1670. En aquest sector del poble queden cases com la Rectoria Vella, amb restes de finestrals i estructures dels segles XVI i XVII.

Al segle XVII es construïren noves cases a la dreta de la riera, on sorgiren els carrers de la Ciutadella o Raval de Sant Miquel, del Molí i del Pont. Això féu que el 1779 es comencés l’edificació al centre de la po

bla

ció de l’església actual. Més modernament hom cons

truí al passeig de l’Estació i a l’avinguda de Catalunya.

L’església parroquial de Sant Martí, curiosament, té el campanar a l’altra banda del poble, a mig pendent del Puig. Aquest campanar, ara aïllat, es féu amb l’església antiga el 1550. És un edifici de pedra ben tallada que fou alçat segons pla del mestre de cases Marc Godier el 1692 i executat per Joan Reinald el 1708. Continua tenint les campanes, algunes de les quals del segle XVIII. L’església actual, feta entre el 1779 i el 1783, fou començada el rector Antoni Maimir i es beneí l’obra acabada el 23 de novembre de 1783. És un edifici gran del tipus barroc neoclàssic, que té encastada a la part de llevant i a l’exterior una imatge o alt relleu de sant Miquel, procedent de l’església erigida l’any 1550, la qual dóna nom al carrer on mira.

Cal assenyalar l’existència d’un conjunt d’horts familiars, envoltats de marges i tanques, anomenats horts de Gomar, que tot i estar a tocar del poble, pertanyen al municipi de Pujalt. Hi ha uns vuitanta pous que es nodreixen de les aigües subterrànies que afloren a Fontdolla, a prop del Molí de la Roda (al terme de Veciana), formant les anomenades fonts de l’Anoia.

La festa major de la població s’escau a l’agost, i se celebra també la festa major de Sant Martí, al novembre.

Altres indrets del terme

El terme de Sant Martí no té pràcticament poblament dispers: les úniques masies centenàries són Cal Balard, Cal Fontanet, la Fassina de l’Iglésies i la Masia dnen Dalmases o simplement la Masia. Antigament tingué també unida la quadra de Galí, existent ja el 1068, centrada entorn del gran mas de Cal Codina de la Quadra, però aquesta el 1788 s’uní a Solanelles i més tard, vers el 1840, es fusionà, junt amb Solanelles, amb els Prats de Rei.

No lluny de Cal Balard, vers l’extrem E del terme, la capella de Sant Valentí de Vilallonga re

corda l’antic castell i poblat de Vilallonga, que fou el centre jurisdiccional primitiu del terme, abans que prengués increment el poble de Sant Martí.

L’antic castell de Vilallonga, que hem vist esmentat el 1022 i de nou a partir del 1050, s’alçava a prop de la capella de Sant Valentí, a l’indret on ara hi ha només clapers de rocs. Les tombes antropomorfes, excavades a la roca, situades a prop de la capella i antic castell, corresponen a un poblament altmedieval. De fet, l’església de Sant Valentí fou la primitiva parroquial del terme i no va ser desbancada per l’església del poble o Sant Martí fins al segle XV; després passà a sufragània, però mantingué el privilegi de celebrar-s’hi la missa matinal fins el 1740.

La capella actual de Sant Valentí es va beneir el 23 d’agost de 1699. Prop seu es veu el setial, amb l’absis rodó, de la capella que la va precedir i que és esmentada com a parròquia des d’abans del 1154. El lloc es troba ben arreglat, amb una font i diversos trills on figura el nom de la masia d’on procedeixen. Pel febrer es fa una festa de caràcter religiós a la capella de Sant Valentí.

La història

El lloc de Sant Martí amb l’església o domum Sti. Martini i amb cases edificades a prop és esmentat el 1068 en una venda de terres i vinyes feta als comtes Ramon Berenguer I i Almodis; en la mateixa venda apareixen esmentats el prat i el pou de Vila Longai la Quadra, entitats que, amb Sant Martí, formaven aquest petit terme. El lloc de Sant Martí passà a ser de domini reial, mentre que la resta del terme de Vilallonga restà de domini dels nobles.

La població de Sant Martí, que existia el 1068, sembla que era situada al lloc dit les Vilasses o les Franqueses Velles, prop del cementiri actual, cap al camí de les Violes. Sembla que aquestes franqueses velles haurien estat concedides pel rei Pere I, per tant entre els anys 1196 i 1213. El 30 d’agost de 1245 el rei Jaume I va concedir una carta de po

blació amb unes noves franqueses al puig que hi ha

via sobre la vila de Sant Martí, que era al límit del terme del castell de la Guàrdia Pilosa, el torrent i la font. L’existència d’un castell al cim d’aquest puig és un fet no documentat. Tampoc no consta on era l’església esmentada el 1068. El que és segur és que el nom de Sesgueioles deriva d’ecclesiolis o ses

gleioles i això permet de suposar l’existència en aquest lloc d’esglesioles, potser d’un nucli anacoret o monàstic que podia aprofitar l’aigua i l’arrecera

ment del lloc en èpoques anteriors a mitjan segle XI.

El castell de Vilallonga era de Seguí de Castellar el 1022 i d’aquest passà als seus successors. Els Castellar tingueren una família que tenia la cast

lania de la fortalesa i prengué el nom de Vilallonga. El primer membre és un Berbat o Berenguer de Vilallonga que apareix l’any 1220 i el darrer documentat l’any 1386 és Pere de Vilallonga, que consta com a castlà de Calaf i senyor de Vilallonga. El 1392 el castell fou venut pel rei Joan I, junt amb el lloc de Sant Martí Sesgueioles, la Guàrdia Pilosa i Veciana a Mateu de Calders, baró de Segur. La venda degué incloure només el domini superior, ja que els Vilallonga continuaren posseint béns i drets al lloc. Des del 1412 la família Rajadell adquirí el lloc de Vilallonga amb la quadra de Galí. Els Rajadell i els seus successors s’intitularen senyors de Vilallonga fins el 1689, en què vengueren el terme i castell a Pau Dalmases, comerciant establert a Barcelona.

La família Dalmases, originària del lloc de Sant Martí Sesgueioles, ascendí a la noblesa i el 1709 el rei arxiduc Carles III concedí el títol de marquès de Vilallonga a Pau Ignasi de Dalmases i Ros (1670-1718), que passà als seus successors. El domini dels Dalmases era el domini immediat derivat dels antics Vilallonga i Rajadell, ja que el domini jurisdiccional continuà en els Calders, barons de Segur, i en els seus successors, els Copons.

La tradició local recorda que durant la guerra de Successió, quan el poble era assetjat pels soldats del duc de Vendôme, sant Martí, el patró local, s’aparegué per ajudar el poble. Més tard, en la guerra del Francès, la pietat d’una noia, la Margaridó, personatge segurament imaginari, féu que acollís a casa seva un soldat enemic ferit, que finalment fugí, cosa que, un cop sabuda, comportà a la noia greus problemes. La història va inspirar el poema dramàtic d’Apel·les Mestres (1890), que es diu que després Amadeu Vives va musicar, bé que no se n'ha conservat la partitura.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...