Situació i presentació
El terme municipal de Sant Pau de Segúries, de petita extensió (8,66 km2), confronta al N amb Camprodon, a l’E i S amb la Vall de Bianya (Garrotxa), i a l’W amb Sant Joan de les Abadesses. El municipi es troba a la vall del Ter, al punt d’unió de la vall de Sant Joan, a la qual pertany, amb la Vall de Camprodon. Allargat de N a S, el terreny és suau i relativament pla prop de la vall del Ter, especialment a la banda esquerra, on es localitzen els conreus. Això fa que sigui aquí on es concentri el poblament humà. Al sector NW s’alcen diversos contraforts de la Serra Cavallera (puig de Miralles, 1.218 m; Puig Perrús, 1.202 m), i al sector meridional la serra de Capsacosta (1.111 m a Puig Sacreu) el separa de l’antic municipi de Sant Salvador de Bianya (ara incorporat al de la Vall de Bianya, a la Garrotxa). El torrent de Quatrecases, afluent del Ter, fa de límit amb el terme de Sant Joan de les Abadesses.
El poble de Sant Pau de Segúries és el cap de municipi, el qual comprèn, a més, l’agregat de la Ral. Modernament, predomina la pronúncia proparoxítona (Segúries) del determinatiu Seguries, tant als pobles de la rodalia com a Sant Pau mateix, fet que pot haver estat afavorit per la manca de vitalitat en l’ús oral de l’esmentat determinatiu (a la contrada no cal determinar Sant Pau, ja que no n’hi ha d’altre), però la pronúncia paroxítona (Seguries) és assegurada per la documentació antiga: Segorilias (913), Segurilliis (946), Segurilles (1359), etc.
El terme és travessat per la carretera comarcal C-26. A l’alçada del poble de Sant Pau de Segúries surt una carretera que, entre revolts pronunciats, s’endinsa a la Garrotxa, en direcció a la Vall de Bianya i Olot. Prop de Capsacosta passava l’antic Camí Francès o Strata Francisca, conegut també com a Via Romana, del qual encara resten fragments de via empedrada que recorden l’antiga via.
La població i l’economia
Malgrat la concessió de llibertats i franqueses als pobladors que vinguessin a establir-se a Sant Pau de Segúries, la nova població no passà mai de 30 o 35 focs, i baixà a menys de 20 a la segona meitat del segle XIV, a causa de la Pesta Negra. La davallada continuà al llarg dels segles XV i XVI, i el 1626 tota la parròquia, incloent-hi la Ral, només tenia 25 famílies i 153 h. El cens començà a pujar al segle XVII (51 famílies el 1686), i del segle XVIII ençà el creixement ha estat regular amb pocs daltabaixos (275 h el 1718, 379 h el 1787, 486 h el 1860, 461 h el 1900 i 632 h el 1960). Durant els anys seixanta i setanta, però, la tendència s’invertí i baixà fins a 556 h el 1975, per tornar a ascendir posteriorment fins als 647 h que tenia el 1991. A partir d’aquesta data, la població tendí a créixer, malgrat patí algunes oscil·lacions. Així, el 2001 hi havia 645 h i el 2005 s’arribà a 669 h.
Les activitats agrícoles, concentrades a la vall del Ter, principalment, no estan gaire desenvolupades a la població, s’hi conrea, fonamentalment farratge. Són més importants les pastures, cosa que confirma la representativitat del sector ramader dins l’economia de la població. Predomina el bestiar boví, sector dominant junt amb el porcí, que en els darrers anys del segle XX augmentà notablement. Hi ha bestiar oví, tot i que es donà una marcada tendència descendent durant els vuitanta, aquest sector es recuperà de forma significativa durant la dècada del 1990.
Durant la primera meitat del segle XX es constata la instal·lació de diverses indústries al municipi: la central elèctrica Estevenell (1912) i els embotits Lapedra (1949) que encara es mantenen i la serradora Sau (1929), ja tancada, i les manufactures tèxtils Llaudet (1960) que tancà el 2006.
S’hi celebra mercat setmanal el dijous. El municipi disposa d’una certa infraestructura turística composta per pensions, un càmping i una residència casa de pagès.
El poble de Sant Pau de Segúries
El poble de Sant Pau de Segúries (626 h el 2005), a 867 m d’altitud, és situat al fons de la vall, a la vora esquerra del Ter. El nucli vell, amb carrers estrets i cases amb llindes de pedra, és continuat per un ample sector modern, amb una plaça i carrers secundaris de poc més d’un segle d’antiguitat, que s’estén al llarg de la carretera de Ripoll a Camprodon. Aquesta expansió ha continuat gràcies a la creació de noves indústries en època moderna.
A causa de la distància del poble i l’antiga parròquia, vers el 1960 s’inicià la construcció d’una nova església al pla, a tocar de la població, segons plans dels arquitectes P. Monguió i F. Vayreda; el nou edifici, de línies modernes i funcionals amb planta poligonal i grans vitralls, fou decorat per Francesc Fajula i beneït el 17 d’octubre de 1971.
La població celebra la festa major el primer diumenge de setembre, i el darrer diumenge d’agost té lloc la festa de la Germandat, que inclou un esmorzar per als seus socis.
Altres indrets del terme
La Ral
El petit poble de la Ral (43 h), és situat a la dreta del Ter, al N del terme, a l’antiga plana de Miralles i prop de la carretera de Camprodon. S’originà en 1248-50, quan el rei adquirí aquest lloc per edificar-hi una vila on havia de residir “el veguer de les muntanyes de Camprodon”; seguia els consells del seu veguer Ramon de Pompià, a causa de l’oposició de l’abat del monestir de Sant Pere de Camprodon, senyor de la vila, a admetre el veguer reial a residir a Camprodon. El nou emplaçament escollit pertanyia a l’abat de Sant Joan de les Abadesses, que el cedí al rei el 1250, amb el pacte que la nova vila —de domini reial (d’aquí el nom de la Ral)—, a més de la residència del veguer, havia de tenir mercat i notaria, de la qual l’abat percebria la meitat dels drets. L’èxode de molts dels habitants de Camprodon al nou lloc de la Ral feu claudicar l’abat de Camprodon, que el 1251 cedí al rei el domini de la vila, que esdevingué, així, centre de la vegueria de Camprodon. La nova fundació de la Ral fou abandonada, però els abats de Sant Joan urgiren davant la cúria reial la venda que havien fet al rei el 1250 i els pactes de creació de la vegueria de la Ral. Aquesta discussió acabà amb la concòrdia del 1262, per la qual el rei reconeixia la sotsvegueria de la Ral amb jurisdicció sobre tots els termes del monestir de Sant Joan, incloent-hi els súbdits del monestir a les parròquies de la vall de Bianya, Salarsa i Tregurà (en total, set parròquies). L’existència d’aquesta sotsvegueria fou la causa de molts conflictes entre els homes de Camprodon i els de Sant Joan de les Abadesses per qüestió de jurisdicció; però gràcies a la influència dels abats santjoanistes, la vegueria o sotsvegueria de la Ral subsistí fins al segle XVI.
Tot i això, la vila o lloc de la Ral no prosperà, i no passà mai de ser un petit nucli de 12 a 20 famílies. El 1388 s’hi bastí una capella, que fou aterrada, com la majoria de les seves cases, pel terratrèmol del 1609. L’actual església data del 1609, i és dedicada (com les anteriors) a Santa Maria de la Gràcia. La Ral celebra la festa major el darrer diumenge d’agost.
L’església de Sant Pau de Segúries
L’antiga parròquia de Sant Pau de Segúries, esmentada des del 920, es troba a uns 950 m d’altitud, enlairada i solitària, a la riba esquerra del Ter, al peu de l antic camí ral d’Olot a Camprodon. No resta cap testimoni de la primitiva església ni de la reedificada al principi del segle XII (a la qual s’afegiren els altars de Sant Isidre i de la cofraria del Roser el 1634 i el 1646), que fou demolida el 1688. Al seu solar fou edificada l’església actual, acabada i beneïda el 1693, d’una ampla nau amb capelles laterals, del tipus barroc rural; té un esvelt campanar, compost per un alt sòcol i pis per a les campanes, i una notable casa rectoral, que sembla una gran masia. Al costat hi ha l’antiga casa del campaner, ara casa de colònies d’estiu, les restes d’un antic casal parroquial i una notable roureda, on s’ha instal·lat un càmping.
La història
La vall i la vila rural de Segurilias o Segorilias són esmentades des del 898 i el 904 en la documentació més antiga del monestir de Sant Joan de les Abadesses, i en parlen sobretot una quinzena de documents datats entre el 907 i el 927, que precisen que l’abadessa Emma, la primera de Sant Joan, comprà terres, vinyes, boscos i molins en la demarcació de Segúries; els llocs més esmentats són el Ferrer i l’Espluga Ferrera, que semblen indicar primitives fargues o llocs d’extracció i treball del ferro. Al llarg del segle X el monestir assolí tot el domini del terme, per les compres esmentades i per donacions, com la que feu Guinedella, viuda de Teudemon, el 926, quan li lliurà un gran alou (amb cases, terres i vinyes) de la vall de Segúries com a dotació de la seva filla Elo, que entrà com a monja al monestir; els béns de Teudemon procedien d’un precepte del rei dels francs, i aquest devia ser, per tant, un dels primers repobladors de la vall, que fou aprisiada i organitzada entorn del 880.
El poble de Sant Pau de Segúries es formà a partir del 1203, quan l’abat de Sant Joan, Pere Soler, cridà nous pobladors i els establí solars i els donà privilegis. El seu successor, l’abat Arnau de Corsavell, donà el 1217 una important carta de franqueses i llibertats als nous pobladors, entre les quals la plena propietat de llurs cases i l’exempció de mals usos. El 1937 el poble canvià temporalment el seu nom pel de Seguries de Ter.