Situació i presentació
El municipi de Sant Sadurní d’Anoia, de 18,97 km2 d’extensió, és situat al NE de la comarca de l’Alt Penedès. Limita amb Piera (Anoia) al N, amb Terrassola i Lavit a l’W, amb Subirats al s. i amb Sant Llorenç d’Hortons i Gelida a l’E. El puig d’Espiells (206 m) fa de divisòria entre aquest últim municipi i els de Sant Sadurní i Subirats. A més de la vila de Sant Sadurní d’Anoia, el municipi comprèn altres nuclis de població, com ara els pobles de Monistrol d’Anoia i Espiells, les caseries de Can Benet de la Prua, Can Catassús i el Mo-lí d’en Guineu, i alguna urbanització com el Portell (compartida amb el municipi de Piera).
La seva situació a la zona de contacte entre àrees diverses, especialment entre la depressió del Penedès i el sector de la depressió prelitoral del Llobregat, ha estat aprofitada tradicionalment per les comunicacions i ha afavorit la seva condició de mercat comarcal. Hi passa la carretera comarcal de Vilafranca a Martorell i Terrassa; un conjunt de carreteres locals comunica la vila amb els nuclis del municipi (la que va a la Llacuna per la vall de la riera de Mediona, la de Masquefa, la de Piera pel Badorc i la d’Espiells), amb la N-340 i amb les comarques veïnes. L’autopista AP-7 és situada a l’extrem sud-oriental del terme i té una sortida prop del nucli urbà. A més hi ha l’estació de la línia de ferrocarril Barcelona-Sant Vicenç de Calders, que passa per Vilafranca, inaugurada el 1865.
El marc físic
Vista general de Sant Sadurní d’Anoia
© Fototeca.cat
El terme és pla, amb ondulacions de poc relleu, formant un suau pendent de ponent cap a llevant; el punt més alt, els Alts del Portell, no arriba als 300 m (concretament 296 m), i el més baix, a la llera de l’Anoia, ultrapassa de poc el centenar de metres. Altres punts a destacar són les Serres, a ponent, amb el turó d’en Mota (249 m) i les Rovires, al SE (250 m). Els materials argilosos i calcaris del Miocè i els quaternaris de les valls fluvials apareixen en capes horitzontals o subhoritzontals i han donat lloc a bones terres de conreu. Els rius que drenen el terme retallen aquests materials i aprofundeixen els estrats. Al començament del segle XX, Mir i Capella assenyalava la presència de fòssils de bivalves, del Miocè, a Rocabruna, al SE de la vila, prop de la riera de Lavernó (espècies de Venus, Lithodomus, Arca, Cardita, etc.), barrejats amb altres fòssils d’esculls de mar calenta (madrèpores). A les terrasses de la riera de Lavernó s’havien trobat Pecten, Subpleuronectes, Balanus, Conus, Venus, Arca, Cardium i abundants exemplars de l’equinoderm Scutella lusitànica. A les Caves Codorniu hom trobà sirènids de l’espècie Halitherium. Al desmunt de l’Estació s’havien trobat dents i impressions de peixos indeterminats; tot plegat evidencia la transgressió marina que caracteritzà aquell període. Potser el més interessant d’aquestes formacions marines són els esculls coral·lins, ja esmentats, que també es poden trobar a la sortida de la vila, en direcció a Vilafranca, formant petits munts, on l’espècie dominant és Mussismilia vindobonensis.
El terreny és drenat per l’Anoia, que travessa la part central del terme, i per diversos torrents que hi desguassen per l’esquerra, als plans de Monistrol; per la dreta, el riu de Bitlles o riera de Mediona hi conflueix dintre el terme de Sant Sadurní. La riera de Lavernó és el gran col·lector de tota la part meridional del terme i desguassa a l’Anoia dins el terme de Subirats. El clima és benigne, amb unes temperatures moderades —la mitjana anual és de 15,9°C— i una precipitació mitjana anual de 619 mm, la qual cosa configura el sector de Sant Sadurní com un illot plujós dins la comarca. Als espais no conreats hi ha bosc de pi blanc, bardissar, arbres de ribera i una petita extensió de roureda i alzinar que ocupa unes 200 ha.
La població
La població del terme (sadurninencs) era de 2.801 h el 1860, any a partir del qual acusà una davallada produïda per la fil·loxera, que la féu disminuir fins a 2.671 h el 1900. Però el 1920, amb lninici de l’expansió de la indústria del xampany, ja s’havia superat la crisi i havia assolit la xifra de 3.495 h. Del 1930 al 1950 la població romangué estacionària, ja que s’hagué de remuntar el període bèl·lic de 1936-39; després d’això, la població no ha deixat d’augmentar: el 1950 arribà a 4.168 h. És, però, a partir de l’inici de la dècada del 1960 que l’increment s’intensificà. El 1960 els habitants havien ascendit fins a 5.268, el 1970 a 7.100, el 1981 a 8.596, el 1991 a 9.296 i el 2005 a 11.359.
Aquest augment ha estat possible gràcies a una elevada immigració.
L’economia
L’agricultura té molta importància en la vida econòmica del municipi, sobretot el secà, dedicat a la vinya, malgrat la poca població activa que s’hi dedica. Al llarg del segle XX ha anat disminuint el nombre d’hectàrees conreades; si el 1900 hi havia 1.525 ha de vinya americana, el 1991 s’havien reduït a menys de la meitat. Així mateix, hom observa una substitució progressiva d’altres conreus de secà —cereals, olivera i fruiters—, que tendeixen a desaparèixer, per la vinya. A més hi ha alguns regadius a les terrasses fluvials.
Però l’economia del municipi es basa principament en la indústria, que donava feina al 45,4% de la població ocupada el 2005. Destaca el sector alimentari i de les begudes, que concentra gairebé la meitat dels efectius de l’Alt Penedès. Sant Sadurní és el primer productor de xampany de l’estat, activitat que ha significat una transformació total del municipi.
Les activitats industrials derivades de l’agricultura tenen una llarga tradició. La indústria tingué l’origen en l’aprofitament de la força de les aigües que reguen el terme per a moure molins fariners i, més tard, paperers. La mateixa força s’emprà en petites indústries tèxtils, sorgides al segle XIX, junt amb algunes destil·leries d’aiguardents. Així, el 1822 hi havia 8 fàbriques d’aiguardent, 2 molins fariners, 3 de paperers, 7 telers de fil, 3 fabricants de carros, etc.
Façana de Cal Rigol o Maria Sàbat, exemple d’arquitectura modernista a Sant Sadurní d’Anoia
© Alberto González Rovira
Però l’activitat industrial que ha portat la prosperitat i ha donat l’actual fisonomia a la vila de Sant Sadurní ha estat la indústria dels vins escumosos, especialització afavorida per l’existència de primera matèria i per la introducció del sistema conegut com a méthode champenoise el 1872, per iniciativa de Manuel Raventós i Domènech, de Can Codorniu; aquest, amb l’ajut del seu germà Josep, hi acredità l’elaboració de vi escumós segons la tècnica francesa que ja havia introduït el seu pare, Josep Raventós i Fatjó, cap al 1872. Inicialment, només hi hagué l’empresa Raventós i Codorniu a tot el país. El 1887 la fil·loxera va arribar al Penedès, quan els viticultors de Sant Sadurní feia ben poc que s’havien iniciat en la producció de xampany. Sis anys més tard, la fil·loxera havia fet malbé tots els ceps i, arran d’això, van marxar 500 persones d’un poble de 3.200 h. Un cop comprovada la immunitat de les vinyes americanes, s’empeltaren les varietats autòctones sobre els peus dels ceps americans i sorgiren noves varietats (xarel·lo, macabeu i parellada). En endavant la indústria es recuperà i entrà en una fase d’expansió. El 1910 ja es venien més de 200.000 ampolles de xampany l’any i a partir de la Primera Guerra Mundial i, sobretot, d’ençà del decenni del 1920, es crearen un gran nombre de noves plantes industrials. Tot plegat transformà l’economia del terme, primer centre productor de l’Estat espanyol, ja que el 90% del xampany espanyol és produït a Sant Sadurní. A més, es començà a elaborar xampany en municipis veïns de l’Alt Penedès i a les comarques properes. Després de la Segona Guerra Mundial, el 1952, la producció era d’uns 12 milions d’ampolles anuals, que el 1962 n’esdevingueren 27 milions, i a partir d’aleshores s’inicià una ascensió meteòrica, fins a assolir els 115 milions d’ampolles el 1986, 84 milions de les quals es van destinar a l’interior i 31 a l’exportació. Entre els principals compradors hi ha els Estats Units, seguits del Canadà, Alemanya, Anglaterra, Suïssa, Suècia i Itàlia. Les exportacions han sofert un augment espectacular des del principi de la dècada del 1980.
L’estructura empresarial és de tipus familiar. La indústria del xampany genera, però, altres activitats auxiliars, com la de cartonatges, etiquetatge, fàbrica tapera, etc, a més de la fabricació de maquinària diversa. El municipi genera també una important activitat turística, a partir de les visites a les caves promocionades pel Patronat Municipal de Turisme.
El sector del comerç i els serveis té un gran pes en el municipi i representava el 2001 el 43,8% de la població ocupada. Hi ha una notable oferta comercial. La vila celebra mercat el dijous. A la tardor, des del 1989 té lloc la Fira Comercial i Industrial de Sant Sadurní d’Anoia, de caràcter multisectorial. L’origen és una important fira agrícola, en la qual el pagès, preparant la verema, hi adquiria cavalls, carros i estris agrícoles.
La vila de Sant Sadurní d’Anoia
Façana principal de l’ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia
© CIC-Moià
La vila de Sant Sadurní d’Anoia és situada a 156 m d’altitud, a l’esquerra de la riera de Lavernó. El 2005 tenia 11.359 h. La seva església parroquial és dedicada a sant Sadurní. El temple, que era gòtic, va ser ampliat i transformat a partir del 1700 segons l’estètica del barroc. La porta es construí més tard, entre el 1815 i el 1823, i l’obra, en conjunt, s’acabà el 1859. La part més antiga és el campanar, octagonal, relíquia de l’antic temple que porta gravat l’any 1606 al pis de les campanes, on hi ha unes gàrgoles en forma de monstres. És seu arxiprestal i la seva demarcació comprèn les parròquies de Subirats, Terrassola i Lavit, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona i Mediona. Altres edificis notables de la vila són la Casa de la Vila, les Escoles Públiques, a la plaça Nova, i l’Ateneu, situat al carrer de Josep Rovira. Rep moltes visites el Museu de la Casa Codorniu.
Un conjunt de grups i entitats culturals i recreatives donen vida a la cultura de Sant Sadurní. En són un exemple la Institució Cultural la Llar, el Centre, l’Ateneu, el Foment Sardanista, els Amics de la Cultura i la Confraria dels Vins de Cava. Quant als arxius, hi ha l’Arxiu Municipal de Sant Sadurní i l’Arxiu Can Codorniu. Funciona l’emissora Ràdio Club Sant Sadurní.
Entre les nombroses festes que se celebren a Sant Sadurní destaca la capvuitada del Corpus, anomenada Fira dels Barris, ja que durant aquestes dates cada barri celebra la seva festa major. Són típics d’aquests dies el “rengle”, el ball de la mantellina, les ballades de sardanes i les tronades, que al seu torn, cada dia, celebra cada barri. També cal citar les fires i festes de Sant Sadurní, a la tardor, i la Setmana del Cava, que se celebra des del 1982, a l’octubre, i amb motiu de la qual la Confraria dels Vins de Cava organitza un seguit d’actes culturals en què participa tota la vila. Finalment, cal fer esment de la festa major, al novembre.
Altres indrets del terme
Can Codorniu
Les caves de xampany de l’empresa Raventós i Codorniu són situades al lloc on hi ha l’antiga masia de Can Codorniu, orientada al NW del cap de municipi, prop de l’Anoia. El mas és documentat almenys des de l’any 1551, quan pertanyia a Jaume Codorniu. Aquestes caves contenen edificacions modernistes de Josep Puig i Cadafalch i, a banda de les construccions sobre el nivell del sòl, disposen d’unes instal·lacions subterrànies molt grans i complexes.
Monistrol d’Anoia
El poble de Monistrol d’Anoia és situat a 139 m d’altitud, a l’esquerra de l’Anoia, davant l’aiguabarreig amb la riera de Mediona. Tenia 28 h el 2005. El 1857 l’església de Santa Maria de Monistrol fou erigida en parròquia. L’any 1882 s’hi van fundar les caves de vins Marquès de Monistrol.
El 1820 va ser incorporat a Sant Sadurní, després d’haver constituït un municipi independent durant uns quants anys. És possible que el lloc, com el seu nom indica, fos a l’origen un petit monestir. És esmentat el 986 com a possessió de Sant Cugat del Vallès, dintre del terme del castell de Subirats, “alodem S. Cucufati S. Maria de Monisterolo vocitato”. En la confirmació dels béns de Sant Cugat que féu el papa Silvestre II el 1002 es puntualitza “cellam Sancta Marie et S. Iohannis quod dicut Monasteriolum”. En època moderna fou de la senyoria dels Dusai, els quals obtingueren el 1795 el marquesat de Monistrol d’Anoia.
La Prua, Can Catassús, Espiells
A la part septentrional del terme, per la carretera de Masquefa s’arriba a la caseria de la Prua, sota els alts del Portell, prop del límit amb Sant Llorenç d’Hortons. El 2005 hi havia 94 h. Hi passa el torrent de Monistrol, que neix als alts del Portell.
S’accedeix al raval de Can Catassús per una carretera que, partint de la de Masquefa, porta a Espiells. El nucli de la barriada, amb 124 h el 2005, és la masia de Can Catassús, documentada des del 1540. El 1859 la casa s’embellí amb unes porxades, afegides a les tres plantes.
El poble d’Espiells o Sant Pere d’Espiells és format per cases escampades sobre un pujol a la vora esquerra de l’Anoia. Tenia 54 h el 2005. L’església de Sant Benet d’Espiells, preromànica, és un edifici d’una sola nau, amb la porta a ponent, més tardana. La volta conserva les empremtes de l’encanyissat i l’arc triomfal és preromànic, del segle IX o X. L’absis és amagat per una casa que hi ha adossada. Damunt la nau hi ha un petit campanar de planta quadrada i finestres geminades.
El 1002 l’alou de Spicellos era possessió de Sant Cugat del Vallès. Aquest alou, segons un document del 1063, comprenia l’església de Sant Benet i la seva torre, avui desapareguda. També s’esmenta el lloc dels Cabanals o de Prunera (1188) i el mas de les Pujades (1189). Dalt del turó dit la Miranda es conserven algunes sepultures medievals.
Vilarnau, el Molí d’en Guineu i Can Ferrer del Mas
Vilarnau és una antiga quadra del terme de Sant Sadurní, situada en un gran meandre a l’esquerra de l’Anoia, al lloc conegut pel Molí del Racó. El 1196 hi havia una casa fortificada, coneguda com castell de Vilarnau, al costat de la qual el bisbe de Barcelona autoritzà la construcció d’una capella dedicada a Santa Maria, que era en ruïnes el 1508. Reedificada poc després, el 1791 tornava a constar en estat ruïnós. El castell de Vilarnau, així mateix, era enderrocat el 1828. El molí de Vilarnau, o del Racó, ja existia el 1536. El 7 d’agost de 1813 el general Manso hi sorprengué un batalló italià de la divisió que comandava el mariscal Souchet mentre feien farina per a la seva gent.
Prop d’aquest molí fariner n’hi havia un de paperer, de la família Guineu, que tenia casa a la vila. Els grups d’habitatges de Vilarnau són al N de la vila, al peu de la carretera de Masquefa, gairebé dos quilòmetres a ponent de l’antiga quadra de Vilarnau.
Can Ferrer del Mas (194 m d’altitud) és una caseria situada a la dreta de la carretera de Sant Sadurní a Masquefa, a llevant dels habitatges de Vilarnau. El seu nucli és la masia de Can Ferrer.
La història
La vila s’edificà prop de l’antiga parròquia de Sant Sadurní, que fou consagrada el 1101, dintre el terme del castell de Subirats. És situada sobre el camí de Barcelona a Tarragona per Martorell, és a dir, l’antiga Via Augusta del temps dels romans, encinglerada uns 35 m sobre la riba esquerra de la riera de Lavernó. Les cases s’arrengleraven a banda i banda de l’anomenat carrer dels Cavallers, i l’església restà a l’extrem oriental de la vila.
Durant el segle XIII existia la Universitat de Subirats, formada per l’associació de quatre parròquies: Sant Pau d’Ordal, Sant Pere de Subirats, Sant Pere de Lavern i Sant Sadurní de Subirats. A partir dels últims anys de l’edat mitjana, la situació d’aquesta darrera, vora el camí i en terres planes i abundants en aigües, afavorí el seu poblament, en contraposició al de Subirats, i es desenvolupà amb més rapidesa que la resta de les poblacions, fins al punt d’aconseguir la independència com a municipi el 1764. El 26 d’agost d’aquell any prengué possessió el primer batlle independent de Sant Sadurní. Aleshores Sant Sadurní tenia 163 cases i 815 h. En aquells primers temps, la creixença de la nova vila fou bastant ràpida, ja que en el cens del comte de Floridablanca, del 1787, hi figuren 1.065 h.
La vila, en engrandir-se, sobreeixí de l’antic recinte. El portal del carrer dels Cavallers ja no tenia cap utilitat i es construí, més a ponent, el portal del Capdavall de la Vila, que conserva una data significativa: 1797. La guerra del Francès i altres guerres posteriors pertorbaren el normal desenvolupament de la vila. Malgrat que l’obertura de la carretera d’Ordal el 1802 treia alguna importància a l’antic camí de Barcelona, pel fet que Sant Sadurní ja era un centre de comunicacions i, per tant, un punt estratègic, la vila fou objecte de tota mena de depredacions, i els seus voltants, escenari de combats violents durant la guerra del Francès. Des de la formació de la vila de Sant Sadurní els avatars de la seva història han estat íntimament relacionats amb l’expansió o regressió de la vinya. En 1937-39 canvià el seu nom pel de Sadurní d’Anoia.