i Sant Sadurní d’Osormort | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Sant Sadurní d’Osormort

SinònimOsormort
Municipi
Osona

Sumari de l’article

SinònimOsormort
La casa de la vila de Sant Sadurní d’Osormort
© Fototeca.cat
Municipi d’Osona.
Població: 
101 h
[2009]
Extensió: 
31 km2

Situació i presentació

Té com a eix la vall de l’antiga riera d’Osor, que li donà el nom, coneguda modernament per Riera Major. Limita al N i l’E amb les terres de Vilanova de Sau, al SE amb Espinelves, al S amb Viladrau, a l’W amb Sant Julià de Vilatorta i al NW amb una petita llenca de Folgueroles i de Tavèrnoles.

Els materials que formen les terres del terme són en bona part del Terciari, però el sector de llevant és format per roques granítiques. Limita a ponent per una sèrie d’espadats i cingleres, de gresos rogencs, que van des del coll de Romegats fins a Puig Castellar, i que té com a punts destacats el coll del Portell, l’Espluga i la cinglera de Sant Llorenç (856 m), Coll Sameda i Coll Pedrís, i que separen en aquest sector la Plana de Vic de les Guilleries. Arreu del terme destaquen altres turons i plans, com són ara el pla de la Pineda, el pla Vernet, el pla de Sant Ponç, Collsaponera, Puigsesllunes o la Creu de Vernencs.

Solca el terme de S a N la Riera Major a la qual desguassen, dintre de les terres municipals, un nombre important de torrents. El sector de ponent és drenat pels torrents de la Font de Martí, de la Baga, del Sorral, de la Martella, de l’Espluga, de la Verneda, al qual desguassen els sots de la Vila i del Pla de Bruguerola, el torrent de l’Escloper i els sots de la Socarrada, de Can Gall i de les Planeses. El sector de llevant és drenat pel sot dels Verns, el torrent de Can Dodes, al qual va a parar el sot de la Caseta, i les rieres d’Espinelves, que tot just forma aiguabarreig amb la Riera Major a tocar de la caseria de Sant Sadurní d’Osormort, i la de les Corts o del Boix, que baixa des de Viladrau. Bona part d’aquests cursos, però, són d’aigües intermitents.

Biogeogràficament, el municipi es troba dins el domini potencial de la vegetació euro-siberiana caracteritzada pel bosc de roure martinenc ( Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum ), tot i que el sector de llevant pertany al domini de vegetació mediterrània representada per l’aparició de l’alzinar muntanyenc ( Quercetum mediterraneo-montanum ). Actualment, però, la vall és ocupada per hortes, conreus de secà i pollancredes, mentre que els vessants muntanyosos són coberts per boscos de pins i alzines i alguns claps de castanyers i faigs.

El terme, que l’any 1937 va canviar el nom pel d’Osormort, comprèn la caseria de Sant Sadurní d’Osormort, en l’àmbit de la qual hi ha l’ajuntament, en una casa aïllada, la caseria de la Verneda de Sant Feliu i la urbanització del Bojons, i també l’antiga demarcació parroquial de Sant Feliu de Planeses. Travessa el terme la carretera C-25 (Eix Transversal) a la qual es connecta una carretera local de Vic a Sant Hilari Sacalm per Sant Julià de Vilatorta i Sant Sadurní d’Osormort. Un vell camí ral segueix de prop el curs de la riera, i ja dins el terme de Vilanova la travessa l’històric pont de Malafogassa.

La població i l'economia

El despoblament del segle XIV afectà molt les parròquies de Sant Sadurní i Sant Feliu, que només tenien 16 famílies el 1553. A partir del segle XVIII s’inicià un lleuger augment, tot i que la població sempre ha estat disseminada. Fou durant el primer cens modern quan es donà la xifra més elevada registrada mai al municipi de Sant Sadurní d’Osormort, tot i que al llarg de la segona meitat del segle XIX hi hagué diversos alts i baixos; en iniciar-se el segle XX el terme tenia un centenar d’habitants menys que el 1857. Entre 1900-40 la població es reféu, però la crisi de postguerra i el fet que el municipi fos un terme muntanyós sense un nucli principal provocaren, en part, l’emigració a terres properes però amb un relatiu desenvolupament econòmic. La dècada de 1960 i el primer quinquenni de la dècada de 1970 es caracteritzen per una davallada brusca de la població (en quinze anys marxaren 151 persones). A partir d’aquesta dècada la població s’estancà, així, el 1991 hi havia 74 h, 81 h el 2001 i 82 h el 2005.

Pel que fa a l’economia, les activitats primàries i les de serveis ocupen gran part de la població. Les terres destinades al conreu són poc importants ja que gran part del terme és ocupat per terreny forestal; principalment s’hi fan cereals (civada, ordi) i farratge. La ramaderia és dedicada la cria de bestiar boví, oví, de conills i d’aviram.

La caseria de Sant Sadurní d'Osormort

La caseria de Sant Sadurní d’Osormort és situada vers el sector central del terme, a la dreta de la Riera Major. L’església parroquial de Sant Sadurní d’Osormort es troba prop de la carretera, vora el gran mas de Masferrer i a poca distància de l’edifici de les escoles i de la casa del comú.

L’església parroquial, romànica, de Sant Sadurní d’Osormort
© Fototeca.cat
Fou renovada al segle XI i constitueix un notable edifici romànic, amb una nau i un absis decorats amb arcuacions llombardes, que utilitzen la pedra roja per a donar una nota de color i vistositat a l’obra, la qual, a més, té al davant una gran torre, gairebé desproporcionada, de la mateixa amplada de la nau, que tenia els dos pisos superiors ornats amb finestres geminades, partides per una columna, també d’època romànica però posterior a la construcció de l’església. Els baixos d’aquesta torre feien d’atri, i més tard s’integraren com a part davantera de la nau i el cor. Al llarg del segle XVII s’hi afegiren dues capelles laterals que feren que l’edifici tingués planta de creu llatina, i hom adossà a l’església una rectoria a la banda de migdia. També es va fer un revestiment de guix i motllures barroques.

La destrucció del retaule barroc el 1936 permeté el rescat d’unes importants pintures que ornaven tota la conca de l’absis, conservades ara al Museu Episcopal de Vic, les quals constitueixen un notable conjunt del principi del segle XII, amb la figura del Pantocràtor entre els símbols dels evangelistes a la part més alta i escenes de la creació, de la desobediència d’Adam i Eva i apòstols sota seu. L’església fou restaurada, amb la supressió de la rectoria i de la capella de la part de migdia, i també d’una part de l’interior; l’obra quedà, però, sense concloure, sobretot a la part de la torre, per tal com aquesta —molt probablement destruïda en part pels terratrèmols del segle XV— havia estat reparada sense respectar l’estructura romànica.

Masferrer és una de les mostres més interessants del setcentisme rural català. Té un gran cos central, amb la teulada de dos vessants, anterior i posterior, i un barri o galeria. La façana principal, a tramuntana, té uns notables esgrafiats amb al·lusions a les arts sumptuàries i decoratives, el portal del barri és ornat per un emblema a la dovella central, i hi ha un magnífic treball de forja als balcons i les baranes dels terrats. Té especial mèrit el coll del pou, i en general tots els detalls del mas tenen un gran regust d’època.

Altres indrets del terme

El sector de Sant Ponç, o de Sant Ponç de la Verneda, s’estén des del coll de Romegats fins a la vora dreta de la Riera Major, al SW de Sant Sadurní. És un indret emboscat i aspriu que té com a límit de ponent la cinglera que va del coll de Romegats al de Portell, amb claps de conreus i importants masies, com la Verneda de Sant Ponç, Bell-lloc, Torrents i Vila del Prat. La petita església de Sant Ponç, documentada des del 1050 dins la parròquia de Sant Julià de Vilatorta, fou totalment renovada als segles XVII i XVIII.

El sector de l’antiga parròquia de Sant Feliu de Planeses, amb la caseria de la Verneda de Sant Feliu, es troba al NW del terme, entre les Cases i l’Espluga i el límit meridional de la vall de Sau. És centrat per l’església de Sant Feliu de Planeses, al costat de l’important mas de la Verneda de Sant Feliu. El lloc és esmentat des de l’any 953, i l’església des del 1014. Aquesta tenia inicialment independència parroquial fins que fou supeditada al veí monestir de Sant Llorenç del Munt vers l’any 1140 i passà a ser sufragània de Sant Sadurní al segle XV. L’edifici romànic ha sofert poques reformes que n'hagin alterat l’estructura. L’església constitueix un exemplar típic del primer art romànic, consta d’una nau coberta amb volta de canó seguit, reforçada per un arc toral i amb un absis semicircular. L’entrada primitiva, a la façana de migjorn, es troba tapiada, però és ben visible. La portalada nova, a la façana de ponent, també té un arc de mig punt adovellat. En aquesta mateixa façana hi ha el campanar de cadireta, fet amb dues arcades i una finestra esqueixada simple, situada sobre l’arcada de l’entrada. L’edificació, en bon estat de conservació, palesa, per la seva estructura i decoració, els models propis de l’arquitectura del segle XI.

El mas de la Verneda de Sant Feliu reemplaçà l’antiga fortalesa de Planeses i rebia encara el nom de domus o casal fortificat al segle XV. Fou renovat als segles XVII i XVIII i té una gran bellesa de línies. També és remarcable el mas l’Espluga, que havia estat situat en una espluga o balma, on encara hi ha restes de l’Espluga Vella.

Altres punts d’interès dins la vall de la Riera Major són l’Hostal de la Cantina, després dels giravolts de la carretera que ve de Sant Hilari; el grup de masos de la Boixeda; el Rifà i un molí prop del torrent homònim; el molí de la Verneda; el molí de Bojons, en un sector engorjat de la riera entre penyes, convertit en hostal, el qual encara guarda l’arcada de pedra del pont primitiu i el mas Bojons, al voltant del qual s’anaren construint una sèrie de xalets, al NE de la caseria de Sant Sadurní, que, convertits en urbanització, han adoptat el nom del mas. La festa major se celebra a Bojons el primer diumenge de setembre.

Sobre la Mina hi ha Puig Castellar, amb importants restes prehistòriques, probablement d’un antic poblat ibèric. Excavat superficialment, s’hi trobà ceràmica abundant i una moneda ibèrica. Tot aquest sector de la comarca és ric en troballes i restes del pas del món ibèric al romà.

La història

Històricament les terres formen part del terme del castell de Sant Llorenç, que estenia la jurisdicció també per Espinelves, Sant Julià de Vilatorta i Folgueroles, a cavall entre la Plana de Vic i les Guilleries, i que esdevingué després priorat canonical de Sant Llorenç del Munt i fou substituït al segle XI pel castell de Sameda.

La parròquia de Sant Sadurní, coneguda des del 937, fou denominada de Planeses al segle XI i part del XII; d’Osor, a causa del riu d’Osor, o Riera Major, entre els segles XII i XIV; i d’Osormort en endavant. Amb la creació del comtat d’Osona, el 1396, passà sota el domini dels Cabrera, que més endavant la uniren en una sola administració amb Espinelves, fins que formà batllia independent al segle XVIII.

La demarcació de Planeses es fusionà a la baixa edat mitjana amb el terme d’Osormort, centrat en l’església de Sant Feliu, prop de la Verneda de Sant Feliu. La seva importància primitiva pot deduir-se d’un document del 1012, que fa esment de l’església de Sant Llorenç del Munt del terme de Planeses, i pel fet que entre el 1007 i el 1139 la parròquia de Sant Sadurní s’anomenà de Planeses.

Col·laboració: 
APl

Llegir més...