Llicenciat en dret a la Universitat de Barcelona, exercí la carrera d’advocat, especialitzat en dret mercantil. Començà publicant traduccions dels clàssics (Horaci, Marcial, Anacreont) i de poetes romàntics (Victor Hugo, Leopardi, Puixkin) a La Barretina, Lo Gai Saber i La Gramalla, amb les quals volia assenyalar el camí del classicisme per a la poesia catalana, que ell mateix exemplificà en els pocs poemes que compongué, especialment a Ardua sentenza (1880), influït per Leopardi i clar exponent de la crisi del Romanticisme.
La seva activitat crítica, iniciada dins aquest moviment, el feu col·laborar des del primer número (1871) a la revista La Renaixença, on participà en les feines de redacció i en la seva organització interna, i fins hi escriví algun article editorial (“A nostres lectors”, 1874). Hi publicà més traduccions i alguns estudis sobre clàssics, poemes propis i escrits marcats per l’entusiasme catalanista de La Jove Catalunya, de la qual formava part. A partir del 1874 exercí més estrictament la crítica literària, amb col·laboracions esporàdiques a La Bandera Catalana, Anuari Català, Calendari Català, La Campana de Gràcia i Lo Gai Saber, i de més o menys regulars a la premsa de Madrid (La Mañana, Revista Contemporánea, La Academia, La Época i La España Moderna). El 1878 començà una col·laboració regular i intensa a La Vanguardia, que d’entrada coincidí amb la del diari La Renaixença, La Il·lustració Catalana, on publicà una sèrie de biografies d’autors catalans, Revista Literària, Art i Literatura, Revista de Ciencias Históricas, La España Regional, Arte y Letras, del seu amic Josep Yxart, i, esporàdicament, L’Avenç (sobre Narcís Oller).
Format en el Romanticisme, la traducció i el pròleg de Nabab d’Alphonse Daudet, el 1882, representaren l’acceptació del naturalisme, en el qual valorava més els aspectes literaris que els cientificistes, en una posició molt pròxima a la de Josep Yxart, que l’influí, i de Narcís Oller, amb els quals fou exponent d’aquest moviment a Catalunya. Així, tot situant el naturalisme dins un procés històric, en criticà l’exclusivisme temàtic, el detallisme, el menyspreu per la narració i la impassibilitat de l’autor. Mantingué, doncs, un eclecticisme que li permeté de valorar la tradició romàntica en una sèrie d’estudis sobre Pau Piferrer, Joan Cortada, Joaquim Rubió i Ors i altres. Amb l’aparició del Modernisme, al mateix temps que donava a conèixer Maeterlinck i animava Maragall, es retragué de les activitats públiques, sobretot a partir de la mort de Josep Yxart, a qui dedicà un estudi necrològic, llegit a l’Ateneu Barcelonès el 1897. Les seves obres com a poeta i traductor, i una àmplia selecció d’estudis crítics en català i castellà, sobretot dels darrers anys, foren publicades en tres volums el 1914. Fou pare del dibuixant Francesc Sardà.