OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Rosa Maria Sardà i Tàmaro

Teatre
Rosa Maria Sardà caracteritzada per a l’obra La casa de Bernarda Alba
© David Ruano/TNC
teatre teat
Actriu.
Barcelona, 30 de juliol de 1941 — Barcelona, 11 de juny de 2020

S’incorporà al teatre professional amb El Knack o qui no té grapa no endrapa (1969), d’Ann Jellicoe. La seva trajectòria teatral posterior la situà com una de les actrius més destacades de l’escena catalana i espanyola i fou remarcable la seva capacitat d’interpretar una gran diversitat de registres, des del còmic i humorístic fins al tràgic. Reconeguda sobretot des de les seves col·laboracions amb el Teatre Lliure i, especialment, amb Lluís Pasqual, actuà, entre molts altres muntatges, a Roses roges per a mi (1976), de S. O’Casey; Esperando a Godot (1978), de S. Beckett; Quan la ràdio parlava de Franco (1979), de J.M. Benet i Jornet; Madre Coraje y sus hijos (1986), de B. Brecht; L’hostal de la Glòria (1992), de J.M. de Sagarra (Premi Nacional d’arts escèniques); Olors (2000), de J.M. Benet i Jornet; Witt (2003), de M. Edson, dirigida per Lluís Pasqual (premis Butaca 2004, Max de les arts escèniques 2004 i Ercilla 2004 a la millor interpretació); La casa de Bernarda Alba (2009), de Federico García Lorca, dirigida per Lluís Pasqual, i Dubte (2012), de John Patrick Shanley, sota la direcció de Sílvia Munt. També dirigí muntatges com ara Ai Carai! (1989), de J.M. Benet i Jornet, Shirley Valentine, de W. Russell (1994) o El visitant (1996), d’Eric-Emmanuel Schmitt.

Paral·lelament a la trajectòria teatral, aconseguí una projecció semblant al cinema i a la televisió. Al cinema actuà per primer cop a El vicari d’Olot (1981), de V. Pons, i des d’aleshores interpretà una gran quantitat de títols, com Moros y cristianos (1987), de L. Garcia Berlanga; Rateta, rateta (1990), de F. Bellmunt; Ho sap el ministre? (1991), de J.M. Forn; La febre d’or (1993, premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya), de G. Herralde; ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? (1993, premi Goya a la millor actriu de repartiment), de M. Gómez Pereira; Alegre ma non troppo (1993) i El efecto mariposa (1995), de F. Colomo; Actrius (1996), Carícies (1997) i Amic/Amat (1998), de V. Pons; La niña de tus ojos (1998), de F. Trueba; Todo sobre mi madre (1999), de P. Almodóvar; Anita no perd el tren (2000), de V. Pons; El viaje de Carol (2001), d’I. Uribe; Sin vergüenza (2002, premi Goya a la millor interpretació femenina de repartiment), de J. Oristrell; A mi madre le gustan las mujeres (2002), d’I. Paris i D. Fejerman; Deseo (2002), de G. Vera; El oro de Moscú (2002), de J. Bonilla; El embrujo de Shangai (2002), de F. Trueba; Te doy mis ojos (2003), d’I. Bollaín; Dos tipos duros (2003), de J.M. Moreno; Vete de mí (2006), de V.G. de León; Barcelona (un mapa) (2007), de V. Pons; Rivales (2008), de F. Colomo; La vida empieza hoy (2010), de L. Mañá; Any de Gràcia (2011), de V. Pons; Rey gitano (2015), de J.B. Ulloa; Ocho apellidos catalanes (2015), d’E.M. Lázaro; La reina de España (2016), de F. Trueba; Segunda oportunidad (2018), d’A. de Armiñán, i Salir del ropero (2019), d’A. Reiné.

Les seves actuacions a la televisió foren també nombroses, amb alguns programes d’entreteniment dissenyats a mida (Festa amb Rosa Maria Sardà, 1979; Les nits de la tieta Rosa, 1980; Per molts anys!, 1983; Ahí te quiero ver, 1984-87; Una hora amb Vittorio Gassman, 1995, que també dirigí), en sèries (Villa Rosaura, 1994; Homenots, 1999; Abuela de verano, 2005; Dues dones divines, 2011) o en telefims, sovint versions d’obres teatrals com ara La Rambla de les floristes (1986), L’hostal de la Glòria o Las amargas lágrimas de Petra von Kant (2001). Fou també diverses vegades presentadora de les gales del premis Goya.

A banda dels premis esmentats, també rebé el Sebastià Gasch del FAD (1979), el Memorial Margarida Xirgu (1980), la Creu de Sant Jordi (1994, que el 2017 retornà fent al·lusió a la situació política a Catalunya), el premi Ondas (1995), el Fotogramas de Plata (2003), el premi especial del jurat del Premi Internacional Terenci Moix (2009), la Medalla d’Or de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya (2010), el premi honorífic Anna Lizaran a la trajectòria dins dels premis Butaca (2010), el premi Miramar de RTVE a Catalunya (2015), el premi Max d’honor de la SGAE (2015) i el premi Gaudí a la trajectòria (2016).

Data de revisió: 
2020-06-11

Llegir més...