La capital és Càller. Forma un ample quadrilàter de 270 km de llarg per uns 140 d’ample, al S de Còrsega, illa de la qual la separa l’estret de Bonifacio, i és a igual distància de Gènova, Menorca i Marsella. Constitueix una regió amb estatut especial dins l’estat italià, i des del 2001 és dividida en vuit províncies: Càller, Campidano Mitjà, Carbonia-Esglésies, Nuoro, Òlbia-Tempio, l’Ollastra, Oristany i Sàsser.
La geografia
Geològicament, Sardenya presenta una estreta relació amb l’illa de Còrsega; constitueix un fragment del sòcol hercinià tallat per nombroses falles, que presenta fragments dispersos de la cobertora secundària i eocènica i que desapareix a l’E sota les potents acumulacions volcàniques que feren acte de presència a l’Oligocè. No presenta unitat orogràfica, no té veritables serralades i les formes dominants del relleu són les tabulars. El massís més important és el Gennargentu, que ocupa la major part del sector oriental i té la major altitud de l’illa, amb la Punta la Marmora (1.834 m); aquest constitueix el cor de la regió de la Barbaja, la qual és l’àrea més inhòspita de Sardenya. El SW de l’illa és ocupat pel grup muntanyós de l’Iglesiente, tallat per la vall de Cixerri; és el més petit, però el més fragmentat i ric en minerals. El Campidano, entre aquestes muntanyes i el massís de Gennargentu, és la major plana de l’illa i constitueix un antic braç de mar entre els golfs de Càller i Oristany. Al N, els relleus, que tenen una direcció NE-SW, ofereixen una alternança d’altiplans i escarpaments; el grup més important és la serralada de la Marghine, i cal assenyalar, tocant a la costa, el mont Ferru, el major aparell volcànic de l’illa. La costa és en general abrupta i escarpada.
La situació de Sardenya fa que el seu clima sigui eminentment mediterrani; la temperatura mitjana del mes més fred, a Càller, és de 10 °C, i de 24,7 °C el mes més calorós. Les pluges són molt irregulars, de l’ordre dels 400-600 mm anuals, bé que a les zones més altes es manté entre els 700 mm i 1.000 mm. A l’estiu, a causa de les baixes pressions situades sobre el nord d’Àfrica, l’illa és afectada pels vents del nord. La vegetació natural és formada per la màquia, que cobreix grans extensions, i el bosc d’alzines i roures es troba als vessants de la muntanya del centre. La xarxa hidrogràfica és formada principalment pel Flumendosa (182 km), el Tirso, l’aigua dels quals és aprofitada per a regadiu, i el Coghinas.
Sardenya ha viscut durant molts anys aïllada i replegada en ella mateixa, cosa que explica l’existència d’organitzacions i d’institucions comunitàries originals en la vida rural sarda, així com la permanència de tècniques arcaiques. És un dels territoris menys poblats de l’estat italià i la seva densitat (68,7 h/km2 [1993]) molt inferior a la mitjana, tot i que en el període comprès entre els anys vint i els anys noranta del segle XX la població s’ha pràcticament duplicat. Les causes d’aquesta feble població són sens dubte, entre d’altres, les condicions geogràfiques desfavorables, que n’han afavorit l’emigració. La població és eminentment rural i la zona més poblada és la plana del Campidano. Les úniques ciutats que superen els 100.000 h són Càller i Sàsser; les altres no arriben als 50.000 h.
L’agricultura, riquesa tradicional de l’illa juntament amb la ramaderia, produeix principalment cereals (blat), hortalisses (al regadiu), vinya, oliveres i fruiters. Té molta importància la ramaderia, sobretot l’ovina, de la qual amb 3.586.300 caps (1984) és la primera regió italiana, i que es dona amb un règim de transhumància; gràcies a ella existeix una destacada indústria d’elaboració de formatges. L’activitat industrial és gairebé inexistent, però la presència de jaciments de plom, zinc, pirites de ferro i carbó, sobretot a la regió de l’Iglesiente, ha donat origen a una indústria siderometal·lúrgica, situada en aquesta zona (Monteponi). Altres indústries menys importants són la química, la tèxtil, també les alimentàries i les d’artesania i cristall. Aquests últims anys destaca el creixement del turisme.
La història
Dels orígens a l’expansió catalana
Els vestigis més antics corresponen a l’època neolítica, però no és fins a les primeres edats dels metalls que apareixen grups culturals ben definits (cultura de San Michele, d’Arzachena, i presència de relacions exteriors intenses demostrades, entre altres elements, pel vas campaniforme). Durant l’Eneolític i les primeres fases del bronze hom coneix sobretot les tombes megalítiques, força abundants. Cap a la de l’edat del bronze s’hi manifesten els fonaments d’allò que serà, des de vers l’any 1000 aC, la civilització nuràghica, típica de Sardenya, que es manté fins a la romanització. Es caracteritza pels poblats fortificats (se’n coneixen devers 7.000), amb grans torres de defensa, dites nuraghi, construïdes amb tècnica “ciclòpia”, l’ús normal del ferro i l’art de les petites figures de bronze, representant sobretot guerrers. Durant el segle VII els fenicis s’establiren en diversos punts de la costa sud i oest i crearen els primers centres urbans: Nora, Sulcis, Tharros, Caralis (Càller), etc.
El panorama canvià quan al segle VI aC els cartaginesos emprengueren la conquesta de l’illa, partint de les bases de les ciutats fenícies, ja dominades per ells. Després de la primera guerra Púnica (238 aC), els romans iniciaren una guerra per ocupar Sardenya que durà 124 anys: 24 anys de batalles campals i de mortaldat seguits d’un segle de guerrilles despietades. A la fi, dues terceres parts de l’illa —les que havien estat púniques— passaren al domini romà. No fou així per al centre de l’illa, mai no sotmès, a causa de la resistència sarda; tant és així que els romans construïren al voltant de les muntanyes un limes defensiu que separava la província romana de Sardinia de la Barbaria sarda (l’actual Barbaja), on els sards mantingueren llur estructura social i llurs costums.
Després de sis segles de dominació romana, durant el període de decadència de l’Imperi, Sardenya fou envaïda (458) pels vàndals, i els sards de la Barbaja ho aprofitaren per escampar-se per la planura. Amb això, començà també el lent procés de romanització. El 534 els bizantins ocuparen l’illa i feren recular els sards a les muntanyes, bé que tampoc no reeixiren a dominar la Barbaja. Hi instal·laren dos governadors, un de civil (judex) i un de militar (dux), però hagueren de reconèixer la independència dels barbarians, conduïts per un cap polític i militar, el duca. Al segle VIII les relacions entre Sardenya i Bizanci cessaren i l’illa esdevingué independent de fet sota l’autoritat d’un jutge resident a Càller que exercia el seu poder sobre tot el territori de Sardenya. Al mateix segle començaren les incursions dels musulmans, que malgrat tot no reeixiren a implantar-s’hi. Quant a l’organització política interna de l’illa, ben aviat els caps de les circumscripcions més allunyades se sostragueren a l’autoritat del jutge de Càller i es feren independents, talment que el jutjat de Sardenya exercia la seva autoritat únicament en el jutjat de Càller. Sorgiren tres altres jutjats: Arborea, Torres i la Gal·lura, amb un jutge al cap de cadascun d’ells. El jutjat era una formació social particular que hom pot anomenar de tipus tributari, amb una burocràcia articulada que proveïa l’administració general. Fou a partir d’aleshores, en què Sardenya vivia els moments de més gran desenvolupament, que les diverses potències començaren a cobejar-la. Vers el segle X el papa fou l’alt protector dels jutjats.
El 1015 els sarraïns desembarcaren a l’illa, ocuparen el Campidano i desbarataren l’exèrcit sard. Obligats els sards a federar-se amb pisans i genovesos per fer cara als musulmans i vèncer-los (1016), es veieren immergits en dures lluites entre ambdues repúbliques marineres per dominar Sardenya econòmicament. La pau del 1087 assignà Còrsega a Gènova i Sardenya a Pisa. Els jutjats romangueren formalment autònoms, bé que el poder polític ben aviat fugí de llurs mans. Després d’una altra guerra, en un nou tractat, els genovesos exerciren llur influència damunt una meitat de l’illa i els pisans sobre l’altra. El 1187, però, els pisans tragueren els genovesos de l’illa. L’interès acarnissat per la Sardenya provenia del fet que era molt rica en primeres matèries per a poder saquejar i un mercat òptim per als productes italians, sobretot tèxtils. Al segle XIII l’emperador Frederic II obtingué del papa la investidura de rei de Sardenya per al seu fill natural Enzo, el qual, però, no prengué mai possessió del regne. Continuaren les disputes entre pisans i, entretant, reeixiren a emparar-se dels jutjats de Càller i de la Gal·lura tot casant llurs habitants amb les pubilles d’ambdós estats, que romanien formalment autònoms. També els genovesos, amb les famílies Doria i Spinola, reeixiren de la mateixa manera a posar el jutjat de Torres sota llur influència. Restà, doncs, políticament lliure únicament el jutjat d’Arborea, que fou el protagonista de la lluita sarda d’independència del segle següent. Altres esdeveniments, però, influïren aviat en la situació política sarda. Els catalans, en efecte, en plena expansió mediterrània després de llur desfeta a Occitània, ocuparen Sicília. El papa, aliat dels angevins, desitjava, però, allunyar-los d’aquella illa.
Sardenya sota les corones catalanoaragonesa i castellana
Fins final del segle XV
Bonifaci VIII donà la investidura de Sardenya a Jaume II de Catalunya-Aragó en canvi de renunciar a Sicília (1297). Els catalans no desembarcaren, però, a Sardenya fins el 1323, amb 300 naus i guiats per l’infant Alfons i amb l’ajut de la noblesa de la corona catalanoaragonesa, amb la col·laboració del jutge Hug II d’Arborea (1323). Els pisans intentaren una resistència desesperada, però hagueren de renunciar a Sardenya (1326). Ocupades Esglésies i Càller, els territoris adquirits foren lliurats en feu a nobles i cavallers catalans i aragonesos. Els oficials reials s’encarregaren de l’administració de l’illa i del govern de les ciutats, que perderen llur antiga autonomia. El municipi de Càller fou organitzat segons els privilegis de la ciutat de Barcelona. Els sards foren exclosos dels càrrecs públics i tenien prohibit de passar les nits al Castell de Càller. Ben aviat començaren les rebel·lions dels Doria i dels Malaspina, seguides de les de la república lliure de Sàsser, que foren durament reprimides (1324, 1325 i 1329). Hug d’Arborea no volgué atacar els sasseresos perquè aspirava al govern de l’illa i volia l’amistat de tots. L’impuls de la població de Bonaire, amb tots els seus privilegis, arruïnà el poc que restava als pisans de Càller, els quals renunciaren definitivament a la ciutat el 1326. Sota els reis catalanoaragonesos Sardenya formà un regne autònom, unit als altres regnes de la corona pels llaços de subjecció a un sobirà comú. Tingué un governador o lloctinent general resident a Càller. Des del 1355 el càrrec fou dividit entre dos governadors, un per al cap de Càller i la Gal·lura, i l’altre per al de Sàsser o el Logudor; tornaren a un governador únic el 1387. Però l’estabilitat no fou aconseguida fins el 1421. Les concessions dels reis a Hug II d’Arborea restaren poc clares i ell en quedà descontent, si bé no mostrà mai cap hostilitat envers Alfons III. Entre el nou rei Pere III i els jutges successius les posicions es feren més intransigents i les rebel·lions i les lluites sovintejaren. Era el poder del jutge, que volia conservar l’antiga sobirania, contra el poder dels invasors catalanoaragonesos, que l’admetia només com a feudatari. Els Doria, senyors de l’Alguer i de Castell d’Empúries, assetjaren Sàsser, que fou alliberada per Marià IV d’Arborea, i derrotaren les forces reials a Aidu de Turdu, on morí el governador Guillem de Guillem de Cervelló i de Banyeres (1347). Arribaren reforços genovesos, però també arribà la flota de Bernat (II) de Cabrera, que amb ajuda veneciana obtingué el triomf a Port del Comte. Riambau de Corbera i els seus ocuparen l’Alguer. Marià IV, que tenia com a objectiu tota l’illa, aprofità l’ocasió per revoltar-se contra els catalans i envaí la Gal·lura.
Començà així la guerra sarda d’independència contra els catalanoaragonesos. Pere III es decidí a passar a Sardenya i atacar l’Alguer, que s’havia revoltat (1354). Per la pau de Sanluri (1355), Marià IV obtingué l’autonomia per al jutjat i el rei ocupà novament l’Alguer, que fou repoblat per catalans. Convocà el primer parlament de Sardenya, a l’estil de les corts de Catalunya, a Càller (1355); Marià no hi assistí. El papa Urbà V, enutjat amb Pere III perquè retardava el pagament del cens per Sardenya, volia proclamar Marià rei de l’illa, però el rei demanà perdó i la pogué conservar, sense voler cedir-la tampoc en feu al jutge (1364). Per a reprimir una nova rebel·lió fou enviat Pero de Luna, que uní les seves forces a les de Berenguer Carròs i de Ribelles. Assetjaren Oristany, però Marià IV aconseguí de desfer el setge i vèncer els catalans (Luna morí a la batalla, el 1368). Els arboresos, que ja havien pres abans la vila d’Esglésies, ocuparen una part del Logudor, amb Sàsser (1369), i es feren, a la pràctica, amos de tota l’illa. Als catalans els restava només Càller i l’Alguer. Brancaleó Doria, gendre de Marià però partidari del rei, recuperà Sàsser però la perdé novament (1374). Marià i el seu fill Hug, amb ajuda naval genovesa, intentaren el blocatge de Càller, que impediren Gilabert de Cruïlles i de Mallorca i Brancaleó, com abans havien defensat els assalts a l’Alguer. Morí Marià, víctima d’una epidèmia (1376). Hug III d’Arborea ocupà el territori de la Quirra i es titulà senyor de Sardenya. Urbà VI el volia investir, però no ho permeté un acord de Pere III amb Gènova. En morir Hug en una conjura (1383), el succeí la seva germana Elionor I d’Arborea, la qual envià a la cort el seu marit Brancaleó per tal d’oferir al rei la submissió de l’illa i demanar-li auxili (1384). Pere III el feu comte de Muntileó, però el retingué com a ostatge i més tard l’envià amb una escorta a Càller, on el féu recloure en el castell, d’on ell intentà de fugir. En canvi del seu alliberament, Pere volia que Elionor li lliurés el seu fill Frederic I d’Arborea, però ella ho refusà. La mort del rei (1387) deixà sense concloure un primer tractat de pau, que acabà el rei Joan I (1388), amb avantatges per a Elionor. Brancaleó recuperà la llibertat (1390). La concessió de l’extens comtat de la Quirra a Violant Carròs, filla de Berenguer, fou mal vist per la jutgessa, la qual sollevà el Logudor. Els arboresos atacaren els catalans, ocuparen bona part de l’illa i hostilitzaren el pas de vitualles cap a Càller. Violant i el seu marit foren declarats rebels i perjurs. Joan I preparà una expedició, però morí sense realitzar-la. Elionor reforçà el seu govern amb la promulgació de la carta de logu a Arborea (1392).
El rei Martí I practicà una política de distensió, fins que en morir Elionor (1404) i el seu segon fill Marià V d’Arborea (1407), ja mort també Frederic I, foren represes les lluites, ara per la successió del jutjat, que recaigué en el vescomte Guillem II de Narbona. Els catalans derrotaren els sardoarboresos a Sanluri (1409). Guillem fugí, Brancaleó fou pres i Martí morí al cap de pocs dies. Els sards elegiren jutge Lleonard (I) Cubello d’Arborea, que se sotmeté a pactes i fou nomenat marquès d’Oristany i comte de Goceà i conservà una gran part de les terres del jutjat (1410). En morir Martí I, tornà a Sardenya Guillem II, que promogué la guerra un quant temps, fins que feu un tracte amb el nou rei Ferran I i renuncià a les seves pretensions en canvi d’una suma de diners (1414). Els sards, amb Lleonard i amb Nicolau Doria, reprengueren la revolta al nord. Ferran I feu un altre acord amb ells, però fou Alfons IV el qui acabà la reconquesta (1420), després d’un segle de resistència dels sards, convocà un parlament (1421) i reorganitzà l’administració. Se'n seguí un període aparentment pacífic, alterat només per les revoltes de Nicolau Doria (1436 i 1448). Els fills i successors de Lleonard, Antoni i Salvador, visqueren en pau. Quan morí el darrer (1470), guiats pel seu nebot Lleonard (II) d’Alagó d’Arborea els sards reprengueren la lluita (el virrei Nicolau Carròs d’Arborea i de Mur volia que el feu dels Arborea, sense descendent directe, tornés al rei). A la batalla d’Uras triomfà Lleonard II (1470). Però Carròs d’Arborea li segrestà els béns a Càller i ell s’hi encaminà en so de guerra. Carròs d’Arborea es presentà a Barcelona, acusà Lleonard II de voler alçar l’illa contra el rei i obtingué per al marquès la sentència de mort i la confiscació de béns. El rei envià tropes a Sardenya. Lleonard II i els seus fills, vençuts a Macomer (1478), foren traïts, presos i conduïts a Xàtiva, on Lleonard morí (1494). Els seus títols passaren a la corona hispànica. Sardenya hi romangué subjecta i la resistència armada dels sards als catalans s’acabà, d’aquesta manera, per sempre. S'hi estengué el sistema feudal de conquesta sota el govern regular d’un virrei, així com el monopoli mercantil. Foren expulsats els jueus (1492) i establerta la inquisició.
Des del final del segle XV
Virreis de Sardenya
La unió de la corona catalanoaragonesa amb la de Castella suposà per a la Sardenya recentment pacificada —i només parcialment catalanitzada— el principi d’un procés de castellanització, atenuat pel seu aïllament i per la distància. Ferran II de Catalunya-Aragó nomenà virrei de Sardenya, per primer cop, un castellà: Íñigo López de Mendoza, comte de Tendilla, que regí l’illa del 1487 al 1491; posteriorment alternaren catalans i castellans en aquest càrrec i en d’altres. Ferran II unificà la legislació que separava fins aleshores sards i catalans, i en crear el Consell d’Aragó (1494) col·locà els afers de Sardenya sota la seva competència; l’estreta vinculació de l’illa a les terres catalanes determinà que, quan Carles V creà el Consell d’Itàlia (1555), Sardenya romangués adscrita al d’Aragó. L’illa sofrí les conseqüències de les guerres de Carles V: el 1527 una força de 4.000 francesos hi desembarcà i saquejà Sàsser abans d’ésser-ne foragitada. El mateix Carles V visità Sardenya en dues ocasions (fou l’únic monarca de la casa d’Àustria a fer-ho): el 1535, de camí cap a Tunis, en la conquesta de la qual participaren nobles i tropes de Sardenya, i el 1541, en què el rei hi feu escala expressament per a conèixer l’Alguer, que lloà.
La castellanització avançà durant el regnat de Felip II, en què aparegueren les primeres disposicions perquè fos emprat el castellà en els estudis al col·legi jesuïta de Sàsser (1567) i per a l’ús del castellà en documents públics i en les relacions amb l’administració (1596), si bé la documentació oficial continuà essent redactada majoritàriament en català fins el segle XVIII. Felip II creà l’audiència de Sardenya (1564) i projectà un estudi general per a l’illa. Els principals virreis d’aquest període foren Jeroni d’Aragall (diversos cops interí: 1549-51, 1556, 1561-62 i 1577-78) i Álvaro de Madrigal (1556-61 i 1562-69), que feu reforçar les fortificacions de Càller i l’Alguer i construí el castell nou de Sàsser; hagué d’imposar la pau entre famílies nobiliàries rivals en més d’una ocasió. En aquesta època s’establí la primera impremta fixa de Sardenya: la de Nicolau Canyelles i Delseny, a Càller; la majoria de la producció editorial sarda fou, però, en castellà o llatí, a causa de llur condició, a l’illa, de llengües cultes, i de la imposició gradual del castellà entre les classes altes. També l’obra cabdal de la literatura sarda d’aquest període, la del poeta Antoni Lofrasso, és en castellà. Felip III feu realitat l’antic projecte d’estudi general, amb la creació de les universitats de Sàsser (1617), basada en el col·legi de jesuïtes fundat el 1562, i de Càller (1620, inaugurada el 1626).
L’època de Felip IV es caracteritzà per la darrera gran epidèmia de pesta (1652-56), que Sardenya compartí amb la totalitat dels Països Catalans, i per la penúria econòmica, que provocà avalots a Càller, com els del gener del 1652. Les tensions augmentaren amb el curs dels anys i esclataren durant la minoritat de Carles II, que el virrei Manuel Sarmiento de los Cobos, marquès de Camarasa, reuní el parlament sard per tal de votar un subsidi extraordinari de 70.000 escuts per al rei (1667). Hi trobà una forta oposició en l’estament militar, dirigit per Agustí de Castellví, marquès de Laconi, que reclamava el dret exclusiu dels sards a exercir determinats càrrecs públics, i en feia condició per a votar el subsidi. Davant el nombre de vots que Castellví controlava, el virrei optà per dissoldre el parlament. Poc després Castellví fou misteriosament assassinat i, tot i que el virrei se'n declarà innocent, també fou assassinat un mes més tard. El nou virrei, Francesco di Tutavilla, duc de San Germano, exercí una dura repressió, obligà a exiliar-se els nobles i eclesiàstics que considerà suspectes i empresonà o executà els qui aparegueren com a culpables. Alhora imposà guarnicions foranes a Càller i l’Alguer, fet que ferí els sards.
Durant la resta del segle XVII Sardenya es debaté en una profunda crisi econòmica, damunt la qual gravitaven les contínues despeses militars que comportaren les guerres intermitents de Carles II contra França, que feien témer una invasió de l’illa. Entre els virreis més destacats d’aquesta etapa figuren Antonio López de Ayala i Velasco, comte de Fuensalida (1682-87) i Luis Moscoso Ossorio, comte d’Altamira (1690-96). En arribar la dinastia dels Borbó, la població es dividí en dos bàndols: el filipista, que predominà inicialment, i l’austriacista. Durant la guerra de Successió l’illa romangué en l’obediència a Felip V fins que, el 1708, la presència de la flota angloholandesa determinà el triomf de la causa del rei arxiduc Carles III, sense lluita. Fernando de Silva Meneses y Zapata, marquès d’Alconchel, fou el primer virrei austriacista (1708-10), que procurà de contribuir a l’esforç bèl·lic malgrat la situació exhausta de l’illa. Aquesta restà en poder de Carles a la fi de la guerra, pel tractat d’Utrecht (1713), però Felip V, impulsat per la seva muller Isabel, confià al seu ministre Alberoni la reconquesta dels territoris italians perduts, i entre ells també la de l’illa de Sardenya. El 1717 salpà de Barcelona una expedició, manada pel marquès de Lede, Jan Frans van Bette, que desembarcà a Càller i l’assetjà (agost-octubre). La caiguda de la capital determinà en pocs dies la de la resta de l’illa (novembre); el darrer virrei català, Josep Rubí i de Boixadors, marquès de Rubí, hagué de refugiar-se a l’Alguer i passar, poc després, a l’imperi. La Quàdruple Aliança obligà Felip V —que mentrestant ja havia atacat Sicília— a restituir les conquestes i acomiadar Alberoni. En virtut del tractat de Londres, Sardenya passà a poder de Víctor Manuel II de Savoia (I de Sardenya), en canvi de l’illa de Sicília, que passà a l’emperador.
De la dependència piemontesa a l’autonomia regional
Els piemontesos, descontents del canvi amb Sicília, més poblada i rendible, s’afanyaren a explotar d’alguna manera la nova colònia. Primer de tot intentaren de repoblar-la: de les diverses colònies de lígurs, de grecs, de maltesos i de piemontesos, algunes foren destruïdes per la malària. L’única manera de treure'n profit fou imposar taxes com més anava més pesants. Els piemontesos, amb el tractat del 1720, s’havien compromès a deixar intactes el règim feudal i tots els ordenaments jurídics. Hom hi exercia, doncs, un doble poder: politicofiscal per part dels piemontesos, econòmic per part dels feudataris, gairebé tots espanyols. El resultat d’aquesta situació inestable i vacil·lant fou la formació de tres corrents polítics antipiemontesos: un de format pels nobles locals, de caire antifiscal; un altre de pagesos i pastors, antifeudal; i un tercer format per la burgesia mercantil i intel·lectual, sorgit lentament a les ciutats, jacobí, republicà o amb un cert independentisme, influït probablement per la revolució de P. Paoli, a Còrsega (1769), i per la Revolució Francesa. De fet, els francesos hi desembarcaren sovint entre el 1792 i el 1793 d’acord amb els jacobins locals, que tenien intenció de proclamar una república sarda, sota la protecció francesa. Les tropes franceses foren repel·lides. Com a recompensa perquè havien contribuït a salvar la corona, els istamentos feren diverses peticions al sobirà: reunir cada deu anys el parlament insular, possibilitat per als sards d’ocupar novament els càrrecs públics, institució d’un ministeri per als afers sards a Torí i un consell d’estat a Càller. La resposta dels piemontesos fou la dissolució dels istamentos. Com a reacció els sards expulsaren el virrei i tots els funcionaris piemontesos, més de cinc-cents, de l’illa (1794). Mentrestant els camperols i pobles sencers del nord de l’illa s’havien insurgit, per llur compte, contra els feudataris i els exactors. Els istamentos trameteren, per establir l’ordre, Giovanni Maria Angioi, magistrat de la reial audiència, el qual ben aviat esdevingué cap del partit jacobí i s’uní a la insurrecció. Al davant dels camperols, conquerí Sàsser (1796) i amb un exèrcit cada cop més nombrós marxà a la conquesta de Càller, on els istamentos, impressionats pel caire radical dels esdeveniments, s’uniren als piemontesos i frustraren els intents dels insurrectes. G. Angioi i altres revolucionaris fugiren a França. Seguí una duríssima repressió, amb la matança de camperols i de pobles sencers per part dels piemontesos amb l’ajut d’una part de la burgesia i dels nobles, que, malgrat llur oposició parcial als piemontesos, n’havien esdevingut els aliats més segurs davant el perill d’ésser enderrocats per una revolució democràtica. Hi hagué encara altres intents de revolucionaris sards, provinents de Còrsega, de desembarcar a l’illa, però foren capturats i morts (1802).
El 1812 hi hagué el darrer intent insurreccional antipiemontès a Càller, també frustrat. El 1820 els piemontesos, amb l’intent de donar més força a la burgesia que els era addicta i convençuts que els fóra més fàcil de treure fruit de l’illa amb el desenvolupament de l’agricultura (en detriment del pasturatge), promulgaren l’editto delle chiudende, que sancionava el dret de tancar els terrenys de pastura amb murs de pedra. L’operació, costosa, afavorí els ja rics propietaris i contribuí a donar forma definitiva a la burgesia intermediària, que, incapaç de dur a terme cap mena de desenvolupament capitalista, serví únicament per a reforçar el poder colonial. El 1830 es formà un vast moviment espontani dels pastors per destruir les tanques i tornar al pasturatge lliure. La rebel·lió fou truncada amb sang. Des d’aleshores es desenvolupà una reacció popular, sobretot al centre de l’illa, en defensa dels ordenaments i dels costums reprimits pel colonialisme, reacció que es manifestà amb la propagació del bandolerisme, el qual atreia al seu torn una reacció en cadena de repressió. El 1836 els piemontesos decidiren d’abolir el règim feudal, darrer obstacle en llur intent de perfeccionar les estructures de domini. Ho feren de la manera menys dolorosa, assegurant indemnitzacions enormes, superiors al valor real dels feus, per tal de no perdre les simpaties dels darrers feudataris espanyols. Els terrenys passaren a l’estat i, després, novament a privats. La privatització de la terra no afavorí gens el desenvolupament de l’agricultura; n'accentuà més aviat l’empobriment, per tal com els pastors havien de pagar els drets de pasturatge als nous patrons, que eren burgesos sards. Aquells mateixos anys es desenvoluparen també les concessions mineres al sud de l’illa (totes en mans d’anglesos, belgues, francesos i italians) que havien d’ésser els nuclis de desenvolupament d’una classe obrera en sentit modern i l’àrea d’irradiació del primer socialisme a Sardenya. La burgesia sarda, protagonista de la repressió i restauració reaccionària dels piemontesos, decidí d’integrar-se encara més en els mecanismes del poder colonial i el 1847 demanà l’abolició de l’antic Regnum Sardiniae i de la seva autonomia formal, cosa a la qual accedí el Piemont.
El 1861 l’illa entrà a formar part del nou estat italià, bé que sense cap participació directa i voluntària, ja que hi entrà com a apèndix del Piemont. El 1866 foren privatitzats els darrers usos comuns de la terra, els ademprivi. En resultà una rebel·lió dels pastors, reprimida amb sang. Després del 1880 la interrupció del comerç entre Sardenya i França provocà una greu crisi econòmica. Com a conseqüència, el bandolerisme, únic mitjà de supervivència dels pastors pobres i de desafiament a les lleis estrangeres, es propagà extraordinàriament. Per encàrrec del parlament italià, es formà (1894) una comissió d’enquesta sobre la criminalitat. No hi hagué cap resposta positiva als seus resultats (l’enquesta havia arribat a la conclusió que una acció governamental, per a ésser positiva, havia de tenir en compte l’especificitat i els costums de l’illa), sinó una repressió duríssima de l’exèrcit contra els “bandits”, la qual no reeixí, d’altra banda, en el seu intent; el bandolerisme continuà fins a la Primera Guerra Mundial, en la qual els sards participaren en un cos militar a part, la Brigata Sassari, com a tropes de primera línia: n'hi moriren trenta mil.
Acabada la guerra, el descontentament per les promeses no mantingudes (la terra als excombatents, per exemple) i la nova consciència i solidaritat madurada al front pel contacte de sards de tots els punts de l’illa i de totes les classes portaren a la formació d’una associació d’excombatents que reivindicà (1919) l’autonomia administrativa. Tenia dos periòdics i cinc-cents adeptes. Fou el nucli del Partito Sardo d’Azione (PSd’Az) (1921), interclassista, unit només per la reivindicació de l’autonomia. El feixisme dissolgué el PSd’Az i sotmeté el poble sard a una repressió encaminada, entre altres coses, a esborrar-ne la identitat lingüisticocultural. Durant el feixisme, els recursos miners, sobretot el carbó, serviren per a afavorir l’economia autàrquica de l’illa. El Partito Comunista di Sardegna (1944) lluità per una república sarda d’obrers i camperols; després d’un any fou combatut com a “separatista” pel PCI i absorbit a les seves files. Concedida l’autonomia (1948), s’instal·laren a l’illa els principals partits estatals, els quals, convertits en “autonomistes” i representant més aviat interessos de classes oposades, anaren robant espai al PSd’Az, reformat després de la guerra, que no reeixí a ésser més el monopoli de l’autonomisme, fins que en provocaren la desaparició quasi completa.
L’autonomia, purament administrativa, s’ha revelat un instrument incapaç de satisfer les instàncies de progrés i d’alliberament del poble sard, per tal com no té poder polític real. A partir dels anys setanta aparegué més clara la crisi total de qualsevol pla de desenvolupament econòmic i es feu més profunda la crítica de l’autonomia dins i fora dels partits. Molts treballadors i intel·lectuals han assenyalat l’opressió colonial i nacional com el veritable culpable del subdesenvolupament i de la misèria de l’illa. El 1973 nasqué el Movimentu de su Populu Sardu (MPS), que publicà el diari Su Populu Sardu, el primer escrit en sard. El 1976 aparegueren altres diaris sards: Nazione sarda i Sa Sardigna, amb altres fulls de base anticolonialista. Durant uns quants anys el moviment sard estigué un xic apaivagat, però vers l’inici dels anys vuitanta ressorgí amb força. Bona part d’aquest creixement fou capitalitzat pel PSd’Az, que l’any 1984 aconseguí el 13% dels vots en les eleccions al parlament autònom (el 3% l’any 1979) i assolí la presidència del govern en la persona de Mario Melis, que ja havia ocupat la presidència el 1982, i que ocupà el càrrec fins el 1989. Tanmateix, fins el 2019 el PSd’Az no assolí de nou la victòria en les eleccions regionals. En aquests comicis, celebrats al febrer, aconseguí 36 escons, molt per davant de la coalició de centreesquerra de Sardenya Campo Progressista (18 escons) i del Movimento 5 Stelle (6 escons), i Christian Solinas fou nomenat president de Sardenya.