En el primer decenni del segle XX, coincidint amb la moda d’Isadora Duncan i l’esteticisme classicitzant, cultivà unes danses —anomenades cants plàstics— que volien reviure la dansa grega.
Des del 1920, any en què debutà a Madrid, féu gires per diversos països d’Europa i d’Hispanoamèrica. Tingué molt d’èxit a Itàlia, Grècia i també a Egipte. Celebrada per les famílies reials britànica i egípcia, plagué a Mussolini. El dictador grec Pàngalos la distingí amb l’Orde del Fènix el 1926 i el poeta nacional Kostís Palamàs li dedicà poemes.
A Catalunya, li foren organitzats festivals al Teatre Grec de Montjuïc i a l’arc de Berà; fou protegida per alguns intel·lectuals com J. Estelrich i A. Carrion, i ridiculitzada al Manifest Groc.