Fill de Vidal de Sarrià. Inicià la carrera al servei d’Alfons II de Catalunya-Aragó i el 1286, a 20 anys, dugué a terme una sèrie d’incursions contra els angevins a Sicília i Calàbria i fins a Nàpols. Conquerí les illes de Capri i Pròixida, i atacà i incendià Astura. Com a recompensa rebé possessions importants al Regne de València, com Castell de Castells i Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa); veí de Roger de Lloria, estigué en litigi amb ell. Al servei de Jaume II i com a almirall d’Aragó (nomenat a Roma el 1296, on havia acompanyat el rei), reprimí els corsaris a Àfrica. El mateix any, tanmateix, el títol fou atorgat al seu rival Roger de Lloria, i retornà a Catalunya. Fou nomenat tresorer reial i procurador reial de Múrcia. Tenia un palau a València, on s’hostatjaren sovint els infants reials. Nomenat de nou almirall (1307), dugué una gran activitat diplomàtica prop del rei angeví Carles II de Nàpols i Frederic III de Sicília, i també a Tunis, Sardenya, Gibraltar, Almeria i Castella. El 1312 es posà al capdavant d’una expedició a Sicília contra els atacs angevins, per a la qual empenyorà una bona part dels seus béns, i aconseguí de vèncer els enemics. De tornada a València, dugué a terme la preparació militar de la conquesta de Sardenya. Del 1323 al 1327 fou portantveus del procurador general del Regne de València. Mort el rei, estigué al servei del nou rei Alfons III, que aconsellà. Afavorí la reina Elionor de Castella a benefici de l’infant Ferran i en contra del futur rei Pere III. La reina el nomenà governador del castell de Xàtiva.