Estudià a Bonn, Heidelberg, Grenoble, Zuric, Florència i Tübingen i fou professor a les universitats de Halle i Hamburg. Bona part dels seus estudis són dedicats a tema català, com Untersuchungen zur katalanischen Lautentwicklung (1904), Mundartliches aus Mallorca (1905), Un art poétique catalan du XVI siècle (edició de l' Art de trobar de Francesc d’Olesa; 1906), Manual de fonètica catalana (1908), etc. Durant uns quants anys féu la bibliografia crítica dels treballs de filologia catalana dins el Kritischer Jahresbericht über die Fortschritte der Romanischen Philologie de Dresden i inclinà alguns dels seus millors deixebles, com Krüger i Niepage, vers els estudis catalans. Féu repetits viatges pel domini lingüístic català, prengué una part activa en la preparació del Congrés de la Llengua Catalana del 1906 i per iniciativa seva l’Institut d’Estudis Catalans trameté el 1910 tres joves filòlegs catalans a estudiar a Alemanya. En 1908-09 organitzà una Société Internationale de Dialectologie Romane, l’activitat de la qual fou interrompuda per la guerra de 1914-18. La Société publicà una Revue i un Bulletin de Dialectologie Romane , on aparegué el seu treball Die katalanische Pyrenäendialekte.