Inscrit dins la línia de Bruno Taut, amb qui col·laborà, s’associà (1925) a Der Ring, la unió berlinesa d’arquitectes, defensora de l’arquitectura moderna, i urbanitzà la Siemensstadt, on construí, més tard (1930), blocs d’habitatges. Després de la Segona Guerra Mundial tingué un paper remarcable en la reorganització de l’urbanisme alemany i féu el gratacel Romeu i Julieta (1957-63) i la Sala de Concerts, a Stuttgart, l’Institut de Segon Ensenyament a Lünen (Westfàlia), una de les seves obres més importants, la Nationalbibliothek de Berlín (1963) i, la més coneguda de totes, la Filharmònica de Berlín (1956-64), que sintetitza gran part dels principis teòrics del seu autor.