Estudià a Tübingen, amb Hölderlin i Hegel, dels quals fou amic. Cridat el 1798 a la Universitat de Jena, hi coincidí amb Fichte, Hegel, els germans Schlegel, Novalis i Tieck. En aquest període, el més fecund de la seva vida, elaborà una “filosofia de la natura”, que exposà en el System des transzendentalen Idealismus (‘Sistema de l’idealisme transcendental’, 1800) i en el diàleg Bruno (1802). Després de la publicació de Philosophie und Religion (1804), trencà amb Hegel, ruptura de la qual és testimoni el pròleg de la Fenomenologia de l’esperit (1807) d’aquest, i a la qual cal atribuir la migrada obra publicada des del 1809, en què aparegueren els Philosophische Schriften (‘Escrits filosòfics’). Residí a Würzburg, Erlangen i Munic, fins que el 1841 acceptà la invitació de Frederic Guillem IV de Prússia d’ocupar la càtedra de Hegel a Berlín, on no obtingué, però, cap mena d’èxit. Els cursos que hi donà i les seves dues últimes obres sobre la religió i la revelació foren publicats pòstumament pel seu fill dins de les obres completes, en 14 volums, Sämtliche Werke (1856-61). En l’evolució ideològica de Schelling hom troba idees precursores de filosofies posteriors, com ara l’existencialisme. La seva filosofia té Fichte com a punt de partida, però se'n separa radicalment per la importància que atorga a la natura, que amb el jo constitueix un absolut indiferenciat primordial. L’activitat intel·ligent de l’esperit és palesa, segons Schelling, en la natura a través de l’organització i la finalitat, discernibles en els éssers vivents. La identitat originària del real es fa vivència en l’estètica, per tal com l’art és la consciència de la identitat absoluta. Per aquest camí, el darrer Schelling —la filosofia del qual té un remarcable tarannà teosòfic— acaba sostenint l' aparença del mal, fruit de l’acció del principi del mal, que conviu i lluita contra el principi del bé en el si de l’absolut.
Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling
© Fototeca.cat
Filòsof alemany.