És un fragment de la zona d’ascensió de la Depressió Central Catalana vers la Serralada Interior. En la seva part més característica és essencialment Depressió Interior, encara, i comprèn tant l’altiplà de Calaf i l’alta conca de l’Anoia i dels seus afluents de capçalera, aigua amunt de Jorba (a la comarca d’Anoia), com la major part de la comarca actual de la Segarra (excepte la ribera del Sió) i les terres altes meridionals de la comarca d’Urgell i àdhuc el sector més pròxim de la veïna de les Garrigues.
A l’altiplà de Calaf, concretament als Prats de Rei, hom situa el municipi romà de Segarra , i aqueixa mateixa vila fou, al segle XIV, cap del deganat de Segarra , una de les demarcacions de la diòcesi de Vic, però a mitjan segle la capitalitat d’aquell deganat fou traslladada ja a Igualada. Aquest deganat comprenia tant la conca d’Òdena com, fins al segle XV, l’altiplà de Calaf i, fins al segle XVI, la rodalia de Santa Coloma de Queralt. Precisament, la prolongació d’aquesta Segarra tradicional vers el Sistema Mediterrani i els aiguavessants directes de la Depressió Prelitoral és constituïda per la rodalia de Santa Coloma de Queralt (que rep, popularment, el nom de Baixa Segarra ), la qual, a causa de la seva altitud, no té el característic clima de les conques fluvials més profundes, com ara les veïnes del Francolí (Conca de Barberà) o de l’Anoia (conca d’Òdena). Això no ha impedit, però, que la mateixa conca d’Òdena hagi estat considerada, ja des del segle XVI, com a pertanyent a la Segarra, sovint donant el nom de Baixa Segarra precisament a la comarca centrada en Igualada, a diferència d’una Alta Segarra centrada a Cervera.