i Senegal | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Senegal

Nom oficial deRépublique du Sénégal (fr)
Estat
Senegal
Nom oficial deRépublique du Sénégal (fr)
Port de Dakar (Senegal)
© Eurotel Group
Estat de l’Àfrica Occidental, entre Mauritània al N, Mali a l’E, Guinea i Guinea Bissau al S i l’Atlàntic a l’W, té un enclavament dins el seu territori, constituït per Gàmbia; la capital és Dakar.
Població: 
12.970.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
196.722 km2

La geografia física

El relleu, poc variat, és molt pla, amb lleugeres ondulacions; només al SE el terreny té petites elevacions formades pels contraforts del Fouta Djalon. Les costes baixes i arenoses són regulars fins a la península del Cap Verd, on són abruptes i retallades. Els rius principals són el Senegal, que forma la frontera amb Mauritània, el Gambie, que flueix per Senegal abans de penetrar a Gàmbia, i el Casamance al S. El clima és calorós i humit amb alternança regular d’estacions humides i seques. Les temperatures, altes, amb dèbil oscil·lació tèrmica estacional (Dakar, 21,1° pel gener i 27,3° pel juliol; Ziguinchor, 23,2° pel gener i 26,2° pel juliol). Les pluges disminueixen de S a N i es donen principalment de juny a octubre (Dakar, 591 mm; Ziguinchor, 1 555 mm). La vegetació predominant té caràcter de sabana, humida al S, on és interrompuda per galeries de selva, més seca cap al N; finalment, a les terres més septentrionals, es transforma en un espinar semidesèrtic. Al litoral, principalment als estuaris dels rius, hi ha extensions notables de manglar.

La geografia econòmica i l'economia

L’agricultura és l’activitat bàsica: el 1991 ocupava prop del 65% de la població activa i aportava al voltant del 20% del PIB. Malgrat el seu baix rendiment, alimenta la major part de la indústria de transformació. Els conreus representen (1993) el 12,2% del territori i els pasturatges el 16,1%. Els principals conreus comercials són la canya de sucre, els cacauets (n'exporta oli i gra i n'és un del primers productors mundials) i el cotó. Els conreus de subsistència són mill, melca, blat de moro, hortalisses, fruita, llegums, mandioca, arròs (vall del Casamance) i moniatos, entre d’altres. Tanmateix, el Senegal ha d’importar aliments per a cobrir les necessitats de la població. La ramaderia és també una activitat important practicada a totes les regions; predomina el bestiar boví a la meitat nord del país, l’oví i el cabrú. La pesca, important capítol de l’exportació, és dotada de sistemes moderns de producció, llevat de la fluvial, que és tradicional. Dakar posseeix la base principal per a la pesca de la tonyina i en té una planta processadora i refrigeradora. El bosc, que ocupa més del 54% del territori, dona essències per a perfumeria i fustes precioses. L’energia L’energia elèctrica, proporcionada exclusivament per hidrocarburs importats, satisfà un consum molt baix. A fi d’incrementar-lo, el Senegal participà (amb Mauritània) en la construcció de la gran presa conjunta de Manantali, al riu Bafing (Mali) que entrà en funcionament el 1992. Els recursos del subsol consisteixen en fosfats càlcics (Tivaouane, Pallo, Taiba), que donen lloc a la indústria de fertilitzants, minerals de titani (ilmenita i zirconi) al S de Dakar i sal a Whar. Però el més original és el fosfat d’alúmina, extret del jaciment de Thiès, l’únic del món. Hi ha també jaciments de ferro i d’or per explotar. La indústria només aporta el 19% del PIB i ocupa al voltant del 13% de la població activa; la branca més important és l’alimentària, especialment la conservera de peix i l’elaboració d’oli de cacauet (Dakar, Rufisque, Diourbel, Ziguinchor i Linndiane) i l’elaboració d’altres productes agrícoles (tabac i oli de palma). Hi ha, a més, fertilitzants, calçat, ciment, refineria de petroli i elaboració de productes derivats i indústria tèxtil. Indústries més noves són la reparació naval a Dakar i els productes químics. El turisme ha tingut un creixement notable des dels anys setanta i és majoritàriament de procedència francesa, bé que des del final dels anys vuitanta ha sofert una frenada important a causa dels conflictes de la Casamance i altres regions. La situació estratègica del Senegal com a nus de comunicacions de l’Àfrica Occidental Francesa (de la qual Dakar esdevingué capital) hi afavorí el desenvolupament de les comunicacions: al moment de la independència era l’únic que disposava d’una xarxa ferroviària (904 km el 1993, principalment a les línies Dakar-Saint-Louis, en direcció S-N, i Dakar-Kibila, del litoral a la frontera oriental) i era el que tenia més carreteres asfaltades (el 28% dels 14 280 km totals), disposades radialment amb el centre a Dakar. La navegació fluvial és factible al Senegal, al Saloum i al Casamance. El port principal és el marítim de Dakar. L’aeroport de Dakar és una escala important entre Europa i l’Amèrica del Sud. El comerç exterior és crònicament deficitari des dels anys setanta. Per ordre d’importància, destaquen les importacions de maquinària i equipament de transport, petroli i derivats i aliments. Les exportacions consten en primer lloc de derivats del petroli, peix fresc i en conserva, fosfats, olis de palma i de cacauet i cotó. Prop d’un 30% del comerç exterior és efectuat amb França. Pel que fa a les importacions, segueixen, a molta distància, un gran nombre d’estats amb una participació entre el 6% i el 2%; i en les exportacions, l’Índia (14%) i Mali amb el 6% són els més rellevants (1992). La moneda oficial és el franc CFA. El Senegal fou el més beneficiat per la colonització francesa a causa de la seva situació estratègica. El 1993 la renda per habitant era de 740 $ dòlars, una de les més altes de la Comunitat Financera Africana, només superada pel Camerun, el Congo i el Gabon. Tanmateix, malgrat la gran ajuda que rep tradicionalment de França i, més recentment, de l’FMI, el Senegal ha d’afrontar importants dificultats, entre les quals destaca la insuficient producció d’aliments, sobretot si hom té en compte el ràpid creixement de la població. Un altre obstacle per a l’assoliment d’unes condicions que facin viable el desenvolupament econòmic són el gran volum del deute acumulat, motiu pel qual els anys noranta el govern impulsà la privatització d’un gran nombre d’empreses estatals, i la dependència en uns pocs productes (fosfats, cacauets) sotmesos a importants fluctuacions de preus en els mercats internacionals.

La geografia humana i la societat

La població presenta un creixement molt elevat (27‰ els anys 1990-95, gairebé el doble de la mitjana mundial) i una densitat mitjana baixa (41 h/km2 el 1994), però distribuïda irregularment: prop de 2/3 de la població es concentren a l’W d’una línia formada per Saint-Louis-Louga-Linguère-Koumpenntoum i la frontera de Gàmbia, és a dir, sobre 1/4 del territori, on es donen densitats de 169 h/km2 a la província de Thiès, de 172 h/km2 a la de Diourbel i de 3 398 h/km2 a la de Dakar, mentre que el Senegal oriental té densitats de 3 a 17 h/km2 (1994). El creixement de la població urbana ha estat accelerat: d’un 25% el 1980 passà a un 41% el 1994. Les principals ciutats són: Dakar, amb prop de dos milions d’habitants, Kaolack, Thiès i Saint-Louis. Ètnicament és format per molts pobles sudanesos: els wòlofs són majoritaris (43%), i amb els serers (14%) i els diola (8%) es concentren a les zones central i costanera. Els pobles fulbes (23%), de règim seminòmada, són predominants a les regions orientals. La llengua oficial i comercial és el francès, bé que hom utilitza també llengües sudaneses: el wòlof, el fulbe i d’altres. La religió és predominantment musulmana (91%). El país és dividit administrativament en vuit regions. Segons la constitució del 1963 (repetidament esmenada) el Senegal constitueix una república presidencial. El poder executiu és detingut pel president, elegit cada set anys. Exerceix el poder legislatiu l’assemblea nacional, amb 120 membres elegits cada cinc anys per sufragi universal. És associat a la CEE i és membre de l’ONU i de l’OUA.

La història

Habitada des de temps prehistòrics, hom té coneixement, al s. IX, en aquesta àrea, d’una formació social dominant, Tekrur, de població negra que al s. XI fou islamitzada pels almoràvits. Al s. XIV els serers i els wòlofs se separaren i formaren a la costa regnes dependents de l’imperi Mali, que al llarg del s. XVI es fragmentaren en diferents estats. El 1520 un fulbe de Tekrur, Koli Galadjo, imposà la seva autoritat al conjunt de Tekrur i constituí una hegemonia pagana en aquesta àrea, coneguda amb el nom de Futa Toro. El 1776 la dinastia pagana, denianke, fou eliminada per la facció musulmana dels tekrurs i fundaren una mena de república teocràtica en la qual el poder era detingut per grans famílies que tenien a les mans l’autoritat civil i religiosa. Al s. XV els navegants portuguesos arribaren a les seves costes i amb ells el domini colonial —primer de la costa— del continent africà, que significà l’entrada d’aquests territoris en l’òrbita dels interessos polítics i econòmics de les nacions europees, que reflectiren en aquest continent els diferents moments hegemònics de cadascun d’aquests països europeus. Així, els portuguesos, que el 1444 s’havien establert entre el riu Gambie i Bambuk, foren desplaçats pels anglesos, que s’instal·laren a Gàmbia, i dos comerciants francesos, Dieppe i Rouen, fundaren la primera companyia del Senegal i Gàmbia. El 1677 els francesos arrabassaren l’illa de Gorea als holandesos, que la dominaven des del 1588, i amb anterioritat (1638), els primers havien fundat una factoria que amb els anys es convertí en la ciutat de Saint-Louis, seu de les diferents companyies comercials franceses, com la Companyia del Senegal (1637-85), la Companyia del Senegal de la Costa de Guinea i Àfrica (1685-96) i la Companyia Reial del Senegal (1696-1700), que tenien com a base de les seves operacions comercials el tràfic d’esclaus. Al s. XVIII la rivalitat entre França i Anglaterra tingué un ressò continuat en aquesta colònia amb alternatives en el seu domini segons el resultat dels conflictes europeus; així, Saint-Louis fou dominada pels anglesos del 1693 al 1697 (Lliga d’Augsburg) i des del 1758 (guerra dels Set Anys) fins al 1783 (pau de Versalles), excepte Gorea, que tornà a França el 1763. Al s. XIX, després de l’etapa napoleònica, canvià l’estratègia colonial amb la penetració cap a l’interior de les forces colonials (amb la destrucció consegüent dels wòlofs i dels tekrurs), l’explotació agrícola de la colònia (cotó i cacauets bàsicament) i la fundació de noves ciutats, com Rufisque i Dakar (1857). Aquesta última passà a ésser capital de l’Àfrica Occidental Francesa el 1904. El governador francès del Senegal Faidherbe (1854) creà les bases del sistema administratiu i militar de l’Àfrica Negra Francesa, és a dir, la infraestructura del nou sistema colonial. A partir del 1879 el Senegal tingué representants a l’Assemblea Francesa i el 1916 hom concedí la nacionalitat francesa als habitants de les Quatre Comunes (Saint-Louis, Dakar, Gorea i Rufisque). Després de la conferència de Brazzaville (1944), amb la qual hom inicià el procés descolonitzador francès, es formà la Unió Francesa (1946), inspirada per L.Senghor. El 1958 el Senegal es proclamà República Autònoma i formà (gener del 1959), amb el Sudan Francès, la Federació Mali, que, en el projecte inicial (1956), hauria de conformar-se a més amb Dahomey (actual Benín) i el Volta Superior. Fou nomenat president de la Federació Leopold S.Senghor, però la ruptura no es feu esperar (agost del 1960) i el Senegal es proclamà república independent. S'integrà a l’ONU com a nació de ple dret (octubre del 1960), després que França n'hagué reconegut la independència. Senghor, líder de la Union Progressiste Sénégalaise (UPS), secció nacional del Partit Federalista Africà, fou nomenat president de la república, i primer ministre Mamadou Dia, que fou empresonat després d’intentar un cop d’estat (1962). El 1963 Senghor imposà una nova constitució (1963), que abolia el càrrec de primer ministre i concentrava els poders presidencials. Aquest règim presidencialista desembocà en moviments de protesta (1968-69) que afavoriren la restauració (1970) del càrrec de primer ministre, que recaigué en Abdou Diouf, i la introducció d’algunes mesures liberalitzadores: el 1976, mitjançant una revisió de la constitució es legalitzaren tres partits polítics (un dels quals, el Partit Democràtic Senegalès, liderat per Abdoulaye Wade, esdevindria la principal força de l’oposició) i s’aplicà una amnistia, bé que Senghor i el Partit Socialista (nom que adoptà la UPS el mateix any) guanyaren per una gran majoria les eleccions del 1978. El 1980 Senghor es retirà de la política activa i fou succeït en el càrrec per Diouf, sota el qual una nova revisió constitucional legalitzà tots els partits polítics. Les eleccions locals celebrades el novembre del 1984 i boicotejades per la majoria dels partits de l’oposició confirmaren el Parti Socialiste en el poder. El juliol cinc dels principals partits polítics de l’oposició formaren l’Alliance Démocratique Sénegalaise (ADS), declarada il·legal pel govern, el qual procedí a l’arrest dels seus principals líders. El febrer del 1988 tingueren lloc noves eleccions legislatives i presidencials que confirmaren el PS i Diouf en el poder, per bé que l’oposició qualificà els comicis de frau. Arran dels disturbis a la regió de Dakar aquest mateix any provocats per la mala situació econòmica, el govern declarà l’estat d’emergència i inicià una extensa campanya de repressió. En política exterior, Diouf continuà la vinculació del Senegal amb els països occidentals, especialment amb França. Entre el 1985 i el 1986, Diouf ocupà la presidència de l’OUA. El 1989 es produïren violents enfrontaments a la frontera amb Mauritània, que s’estengueren a diverses poblacions: a les ciutat mauritanes de Nouakchott i Nouadhibou es comptaren 250 víctimes senegaleses, mentre que a la capital del senegal, Dakar, hom destrossà els comerços regentats pels moros de Mauritània i de Líbia. Fou necessària la intervenció de les forces armades per a facilitar la repatriació dels afectats. També amb Guinea Bissau se succeïren els incidents fronterers fins el maig del 1990. D’altra banda, continuà activa l’agitació separatista a la regió de Casamance, atribuïda al Moviment de les Forces Democràtiques de Casamance. Pressionat, en part, per les manifestacions, Diouf es veié obligat a acomiadar de la secretaria general de la presidència Jean Colin, ministre d’estat (març del 1990). Malgrat la reestructuració governamental, l’oposició boicotejà les eleccions municipals i cantonals del novembre del 1990, però pogué entrar a formar part del govern l’abril del 1991, sota la direcció del nou primer ministre Habib Thiam. El govern s’enfronta a una greu crisi econòmica i política, a la qual intenta de posar remei mitjançant la privatització d’empreses. El 1992 hom creà l’esquerrà Partit Africà per a la Democràcia i el Socialisme, dirigit per Landing Savane, radicalment oposat al govern. Les eleccions presidencials del 1993, marcades per la transparència, significaren un nou triomf per al Partit Socialista (PS) i la renovació del mandat per a Abdou Diouf. El PS aconseguí la majoria absoluta en les legislatives, però el 1995 Abdoulaye Wade, del Partit Democràtic Senegalès, s’incorporà a un gabinet d’obertura. El consens imperant a la major part del país no es feu extensiu a la regió de Casamance on, des del 1992, hom visqué una nova ofensiva guerrillera del Moviment de Forces Democràtiques de Casamance (MFDC). L’exèrcit respongué als atacs amb detencions arbitràries, desaparicions i execucions extrajudicials, però la militarització de la zona no aconseguí eliminar els focus rebels. Per tractar de superar aquest problema, al novembre del 1996 hom procedí a descentralitzar, de manera tímida, l’administració de l’estat. Després de les eleccions al mateix mes, l’oposició exigí la constitució d’una comissió electoral independent per fiscalitzar uns processos titllats de fraudulents. Finalment, la creació d’una institució encarregada d’aquesta funció no impedí que en les eleccions del maig del 1998 el Partit Socialista renovés la seva majoria absoluta, tot i perdre a la capital, Dakar. Mentrestant, la situació política del país s’anà deteriorant progressivament per l’escassa redistribució dels beneficis de l’important creixement econòmic, com també dels abundants ajuts i inversions que rebia el país. Aquest fet provocà nombroses protestes i vagues, com les de treballadors de l’electricitat (agost del 1998) o les d’estudiants (març del 1999), a les quals el govern contestà amb una repressió contundent i la progressiva retallada de llibertats. D’altra banda, continuaren les reformes estructurals d’empreses, amb el suport del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, fet que estimulà els inversors estrangers. En les eleccions presidencials del febrer i el març del 2000, Abdou Diouf fou derrotat en la segona volta pel candidat de l’oposició Abdoulaye Wade (58,5% en segona volta) i no aconseguí renovar per tercera vegada el seu mandat. El país continuà mantenint el conflicte armat contra un important grup independentista a la regió de Casamance. Al març del 2001, Wade destituí el primer ministre Mustapha Niasse i nomenà Mame Madior Boye. Un mes després se celebraren les eleccions legislatives i la coalició Sopi (Canvi), a la qual pertany Wade, obtingué el 49,6% dels vots. Després de 40 anys de govern socialista, el president Abdoulaye Wade obtingué un suport decisiu. La seva gestió se centrà sobretot en la resolució del conflicte secessionista de la regió de Casamance, que entrà en una nova fase arran de la retirada del suport del govern de Guinea Bissau al moviment secessionista en morir al novembre del 2000 el principal líder rebel, Ansumane Mane. Al març del 2001, el Moviment de Forces Democràtiques de Casamance (MFDC) acordà amb el govern senegalès un alto el foc, que, tanmateix, no fou respectat per algunes faccions dissidents. Després d’una agressiva incursió de les forces governamentals al gener del 2003, al desembre del 2004 el govern senegalès i l’MFDC signaren un acord de pau (no subscrit per altres grups) que semblà posar fi a 22 anys d’enfrontaments amb una xifra de víctimes mortals propera als 3 500. Wade també feu del desenvolupament econòmic una de les seves prioritats, continuant les reformes del seu predecessor en el càrrec, Abdou Diouf, centrades en la reducció de l’intervencionisme, la privatització i l’atracció d’inversions. Malgrat el clima d’estabilitat, el Senegal tenia una forta dependència de l’ajut extern (que representava encara el 30% de la despesa del govern). Al setembre del 2002 l’enfonsament d’un transbordador causà prop de 2 000 morts; un mes després Wade destituí en bloc el govern. Acusat de corrupció en un afer d’obres públiques, l’ex-primer ministre Idrissa Seck fou detingut a l’octubre del 2005. Destituït l’any anterior pel president Abdoulaye Wade, la seva detenció fou fortament criticada per l’oposició, tot i que sortí de la presó set mesos després i es presentà a les eleccions del 2007. L’any 2008, Seck tornà a ésser detingut, fet que augmentà la crispació política del país. En un altre àmbit, Wade guanyà les eleccions presidencials del febrer del 2007 i, en les legislatives, la seva coalició (Sopi) aconseguí 131 dels 150 escons del Parlament. Tot i que no es frenaren ni l’atur ni la sortida d’emigrants, l’economia continuà creixent sota un programa d’austeritat i de sanejament dels comptes públics. Una marxa contra l’augment dels preus dels aliments obligà el govern a eliminar els drets duaners de l’arròs i Wade llançà un pla per assolir l’autosuficiència alimentària. En política internacional, Wade intensificà els contactes amb el govern espanyol per contenir l’emigració i acceptà la col·laboració de l’exèrcit espanyol en tasques de vigilància de les costes del país. Al març del 2009 les eleccions locals posaren en relleu els avenços de l’oposició, que guanyà també a Dekían, fins aleshores feu presidencial. Pel que fa al conflicte de Casamance, l’any 2006 l’exèrcit senegalès llançà una ofensiva contra les posicions del Moviment de Forces Democràtiques de Casamance (MFDC) —que no acceptà l’acord de pau signat el 2004— que provocà la fugida de milers de persones cap a Gàmbia i una situació d’inestabilitat que abocà certs grups al pillatge i a atacs contra turistes a la zona. D’altra banda, pressionada per la comunitat internacional a extradir l’expresident txadià Issène Habré, acusat de crims contra la humanitat, a l’abril del 2009 l’Assemblea Nacional esmenà la constitució per a poder-lo processar al país.

Llegir més...