OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Pere Serafí

Pintura    Literatura
Pere Serafí Naixement representat a les portes de l’orgue de la catedral de Barcelona
© Fototeca.cat
poètica poètica i pintura pint
Poeta i pintor.
?, 1505/10 — Barcelona, 1567

Anomenat lo Grec pels seus contemporanis, potser al·ludint al seu origen, s’establí a Barcelona provinent segurament d’Itàlia. És documentat per primera vegada el 1534, i des del 1537 desplegà una considerable activitat en diversos camps de la pintura, per bé que en resten pocs testimonis: el retaule d’Arenys de Munt (1543), que palesa encara un cert arrelament en les tradicions gòtiques, el de Sant Romà de Lloret (1548), on és manifesta la intervenció d’altres pintors, i les portes dels orgues de les catedrals de Barcelona i Tarragona (1563), aquestes darreres executades conjuntament amb Pietro Paolo di Montalbergo. Les obres restants —a Montcada, Vic, Terrassa i, a Barcelona, a Montsió, la Generalitat, San Just, etc—, a vegades pintades en col·laboració amb altres artistes, són conegudes només per referències documentals. Sota influències clarament italianitzants, la seva pintura es caracteritza per una particular tendència a la monumentalitat. El 1560 col·laborà amb un sonet a l’edició de les poesies d’Ausiàs Marc i amb una poesia coneguda als madrigals musicals de Pere A.Vila (1560-61). El 1565 publicà Dos llibres , conjunt de 170 poesies distribuïdes en dues parts: una d’obres profanes, i una altra d’espiritual. En la primera tracta assumptes amorosos, morals i didàctics, característics del seu moment renaixentista. La temàtica amorosa és presidida per una concepció d’ordre platònic i especulatiu i per la consciència de la seva contradicció amb la realitat humana, en particular la femenina, i la de l’ambient social. De la tensió resultant deriven la tendència moralitzadora i l’acceptació de la vida tranquil·la i burgesa, cosa que equival a una renúncia essencial i la necessitat de refugiar-se en la rectitud moral i el comportament ètic. La part espiritual té una projecció distant i ètica molt més que afectiva, ben lluny de tota intenció ascètica i, no cal dir-ho, mística. Les seves fonts més evidents són Petrarca —Serafí és el petrarquista més significat del Renaixement català—, Ausiàs Marc, Joan Boscà i alguns poetes francesos del s XVI. Quant als gèneres, conjuga les formes velles, tradicionals a Catalunya (les de metre curt, especialment les més properes a la poesia popular, per a la qual demostrà una gran sensibilitat), amb les noves, italianes i renaixentistes, franceses algunes, que contribuí a nacionalitzar: adaptà al ritme toscà el decasíl·lab clàssic català, i escriví sonets, madrigals, octaves rimes, epístoles, etc. Hàbil en la composició del poema, sol caure, però, en el tòpic i en formulisme i no sempre és prou acurat en la construcció gramatical ni prou perceptiu de les possibilitats del llenguatge poètic. En conjunt, fou una personalitat culturalment ben informada, relacionada amb els moviments de la cultura de la seva època i amb diversos cenacles de l’alta societat catalana, que aspirà a ésser una figura d’home universal i renaixentista.

Col·laboració: 
JRF / JBrC

Llegir més...