Situació i presentació
El terme és situat al N de la comarca, a la vall baixa del Ser, a la seva confluència amb el Fluvià, on hi ha la resclosa de Serinyà, inaugurada el 1929.
El límit oriental amb Esponellà coincideix amb l’antic camí veïnal de Banyoles a Dosquers. Al S confronta amb el terme de Porqueres, límit que coincideix en gran part amb el curs de la riera de Rodeja i el torrent del Clot de Guixeres, afluent de la riera de Rodeja. Al collet de Guixeres, el límit tomba amunt pel cim del serrat que separa el municipi del de Sant Miquel de Campmajor. Seguint cap al N, després de travessar el Ser, el límit termenal arriba al puig de la Creu Blanca. D’ací, el límit septentrional amb Sant Ferriol (Garrotxa), al S de la riba dreta del Fluvià, passa més enllà de Can Fumerola i les Planetes, encara dins del terme; aquest mateix riu el separa de Maià de Montcal (Garrotxa) a l’angle NE del terme. El terreny és planer, accidentat a ponent pels contraforts més septentrionals de la serra de Rocacorba. Drenen el terme, a part el Ser en la part septentrional, el Serinyanell, també anomenat riera de Serinyà o Serinyadell, i la riera de Rodeja, que en són afluents.
El terme comprèn el poble i cap de municipi de Serinyà, els veïnats de Baió i Casals, els barris de Bosquerós, la Cellera d’Amont i Maixella i les restes de l’antic castell de Taià. Travessa el terme de N a S la carretera C-66 de Besalú a Banyoles.
La població i l’economia
Les primeres dades sobre la població de Serinyà (serinyanencs) daten del fogatjament de vers el 1380 que dóna un total de 45 focs, dels quals 38 eren d’Església i 7 reials. El 1553 n’hi havia 50, dels quals 47 eren laics i 3 de capellans. L’any 1718 hi havia 153 h, que van augmentar el 1787 a 268. Aquest creixement demogràfic perduraria encara fins a mitjan segle XIX, i el 1860 assolia la xifra de 1.078 h, màxim demogràfic obtingut, ja que a partir d’aquesta data començà a minvar la població. Així, l’any 1900 es comptaven 957 h, que el 1930 en una petita revifalla arribaren a 981 h; el 1960 en tenia 813; el 1970, 803 h i només 730 h el 1981. A partir d’aquesta data la població experimentà una recuperació lenta, però progressiva gràcies a l’auge econòmic de la comarca, així el 1991 es comptabilitzaren 763 h, el 2001 850 h i el 2005 s’arribà a 998 h.
Els conreus més estesos són cerealícoles (ordi i blat) i farratgers, així com camps de gira-sol. A la minsa àrea regada hom pot trobar arbres fruiters (pomers i perers) i horta. Hi ha diverses granges, especialment d’avicultura i porcí, i en menor mesura de bovins, ovins i conills. Hi funcionen algunes indústries del ram de l’alimentació i tallers familiars, si bé el pes del sector secundari al municipi ve donat pel gran nombre de persones que treballa en indústries de la rodalia, sobretot de Banyoles.
El poble de Serinyà
El poble de Serinyà (901 el 2006) és situat a la dreta del Ser, a 188 m d’altitud, prop del Serinyanell. L’església parroquial de Sant Andreu, esmentada el 1182 en l’acta de consagració de l’església de Porqueres, és un temple romànic del segle XII d’una nau, amb un absis semicircular ornat amb arcuacions i fris de dent de serra i una portalada d’arquivoltes a la façana W. Damunt la porta té una torre campanar, de planta quadrada, a la qual s’accedeix per una original escala exterior del poble. El lloc formà part del comtat de Besalú i l’any 979 el comte i bisbe de Girona Miró II, el va donar, juntament amb el castell de Taià, al monestir de Sant Esteve de Banyoles, que el posseí fins a la fi de l’Antic Règim. Els habitants de Serinyà, com a súbdits de l’abat de Banyoles, eren exempts de pagar tributs al sobirà, privilegi que fou reconegut el 1297 per Jaume II. L’any 1341 el rei Pere d’Aragó dictà unes disposicions perquè els seus oficials de Girona i Besalú s’abstinguessin d’emprendre qualsevol acció de caràcter civil o criminal que anés en perjudici dels vassalls del monestir.
La festa més important és la del Roser, el segon diumenge de maig, que inclou la festa de l’Homenatge a la Vellesa, celebrada sense interrupció des del 1916 i una de les més antigues del país. També són populars la festa major de Sant Andreu, celebrada el diumenge pròxim al 30 de novembre, i la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener.
Altres indrets del terme
Casals i les masies
El veïnat de Casals (39 h el 2005) es localitza a la part meridional del terme, vora el límit amb el municipi de Porqueres. Dalt d’un turonet hi ha la capella de Sant Miquel Sesvinyes, on se celebra un aplec el diumenge pròxim al 29 de setembre. Esmentada el 1282, és un edifici romànic modificat, d’una nau amb capella afegida al costat N i porta adovellada. S’hi conservava una imatge de la Mare de Déu, del segle XIII.
Disperses pel terme municipal, hi ha una sèrie de masies de gran interès. La de Ca n’Illa, d’origen ben antic, és de planta rectangular de tres crugies i coberta de dos vessants; exemple interessant de masia gòtica, amb planta, pis i golfes tancades. Mentre l’interior ha sofert poques modificacions, l’exterior va ser restaurat el 1811. Té una capella dedicada a la Divina Pastora i és situada a ponent del poble de Serinyà, a la dreta del Ser. La de Can Carreres, a l’indret on hi ha les coves paleolítiques, és una obra meritíssima de l’arquitectura popular i donà nom a la urbanització del Mas Carreres, que forma part del nucli urbà. Té una galeria coberta, amb columnes de pedra circulars amb capitell i base; hi ha un pou d’interès artístic. Can Ferrer de les Torres, del segle XV, conserva finestres gòtiques i les dues torres: l’anomenada negra, dels segles XIII-XIV, i la blanca, posterior. A la torre negra hi ha una capella dedicada a santa Anna on es conserva una talla que representa la santa amb la Verge en braços, que a la vegada duu el nen Jesús. Altres masos d’interès són Ca n’Aulina, Can Malloles, Can Peret del Molí i Ca n’Arboçar.
El castell de Taià i les restes arqueològiques
El castell de Taià (o Teià) s’aixecava damunt un turonet al SE del poble de Serinyà, a l’indret on actualment hi ha el mas de Can Parella, on encara resten alguns murs i la base d’una torre medieval. El castell és esmentat el 957, en la revolta de magnats contra el comte Guifre II de Besalú. Aleshores dominaven el castell el prevere Vígila i el seu germà Trasoad. El comte va ser vençut i mort, però Sunifred, comte de Cerdanya, i Miró Bonfill, germans del comte vençut, organitzaren un exèrcit de venjança que derrotà els revoltats. El terme del castell comprenia el de Serinyà i la parròquia d’Usall, del municipi de Porqueres. Al segle XII era possessió de la família Oliveres i al segle XIV de la de Caselles.
Serinyà té un dels més importants grups de jaciments prehistòrics de Catalunya, amb troballes, sobretot, del Paleolític superior. El paratge del Reclau agrupa la major part dels jaciments, en cavitats obertes en el travertí del Pla d’Usall, sobre el Serinyanell. La cova del Reclau Viver, la cova d’en Pau, la de Mollet i la cova de l’Arbreda són els més notables. Aquests i tots els altres del paratge van ser descoberts i excavats per Josep M. Corominas i Planellas. Els materials que han proporcionat es conserven al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. La cova del Reclau Viver fou la primera de ser excavada, i proporcionà la primera estratigrafia completa pel Paleolític superior, antic i mitjà, de Catalunya. Contenia, de baix a dalt, restes de les civilitzacions aurinyaciana, gravetiana i solutriana i, més amunt, interessants materials neolítics i de l’edat dels metalls. La cova de l’Arbreda, amb més de 10 m de potència sedimentària, és el jaciment de Catalunya amb la més important estratigrafia paleolítica. Sobre 3 m de Paleolític mitjà conté una seqüència semblant a la del Reclau Viver: Aurinyacià antic, Aurinyacià evolucionat, Gravetià i dos nivells solutrians. Aquest jaciment s’excava des del 1975.
El 1997 fou inaugurat el Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà. La visita, dirigida tant als escolars com al públic en general, permet accedir a les coves de l’Arbreda, Mollet i el Reclau Viver i conèixer la manera de viure en el Paleolític, i com eren els ecosistemes i el paisatge a la prehistòria. Els serveis que ofereixen aquestes instal·lacions estan en contínua evolució i millora.
La Bora Gran d’en Carreres fou el primer jaciment paleolític conegut a Catalunya. Es tracta d’una bauma oberta en conglomerats sobre el riu Serinyanell. Pere Alsius i Torrent la donà a conèixer el 1871 i hi excavà durant l’últim terç del segle XIX, i durant el segle XX hi treballaren Josep Bosoms, Josep M. Corominas i Lluís Pericot i Garcia. Contenia restes de la civilització magdaleniana: una abundantíssima indústria lítica de sílex i, sobretot, una rica i variada indústria òssia, feta sobre banya de cérvol, que fou l’animal més caçat pels magdalenians de Serinyà. Les troballes es conserven al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, al Museu Arqueològic de Girona, i al de Barcelona.
La cova dels Encantats és el més notable dels jaciments situats a la Margenera, una cinglera de travertí sobre el riu Ser. Excavada per Alsius, Bosoms i Joan Maluquer de Motes, ha proporcionat materials neolítics i de l’edat del bronze.