Perdé molt jove el seu pare i el seu primer padrastre. Fugí de casa i anà a la cartoixa d’Escaladei, on versemblantment fou deixeble de Joaquim Juncosa, que se l’emportà a Roma (1670-75). En aquest sojorn, mal conegut, probablement treballà en un taller romà i passà per Nàpols i per Gènova abans d’instal·lar-se a Marsella el 1676. Des d’aleshores la seva vida professional, familiar i social restà ben orientada. S'imposà a la ciutat quan aquesta era en plena fase d’expansió urbana, portuària, militar i religiosa. Dotat d’una gran rapidesa d’execució, efectuà grans decoracions de sostres, cicles de pintura religiosa i mitològica, retrats oficials, etc. D’aquesta producció fecunda resten poc més d’un centenar d’obres sovint en força mal estat de conservació. Les primeres comandes (Martiri de sant Pere de Verona, per als dominicans, i La Magdalena emportada pels àngels, per als cartoixans) tenen una marcada influència italiana. Casat amb Florie Régimond el 1685, en tingué cinc fills. El 1686 féu per a l’òpera les decoracions de Phaéton de Lully, i els anys noranta intensificà la seva activitat pictòrica i la seva ascensió social: féu, entre altres obres, 13 teles de la Vida de la Mare de Déu i els sants de l’orde de sant Benet per a l’abadia de Sant Salvador, quatre teles per al cor de la de Sant Maximí, 14 de la Vida de sant Francesc per als caputxins de Marsella (Musée de Longchamp), el cicle —començat per F.Puget— de la Vida de santa Bàrbara per als penitents blancs de La Ciotat (Marsella, església de Sant Teodor). Paral·lelament rebé carta de ciutadania (1690), esdevingué síndic de la confraria de Sant Lluc (1692) i l’any següent fou nomenat per Lluís XIV pintor de les galeres. Fou rebut a l’Académie Royale de Peinture de París (1704), on s’acostà a La Fosse, A.Coypel, els Boullogne, Paolo de Matheis. Només resta un quadre —Els venedors expulsats del temple (Versalles, Saint Symphorien)— del seu breu període parisenc. De nou a Marsella el 1705, fou l’artista apreciat per la noblesa i la gent benestant, per a les quals féu quadres i retrats, molt coneguts per gravats (Joseph de Camelin, El marquès de Pilles, etc). Pintà també teles grans de sàvia composició: La dona adúltera, Àpat a casa de Simó el Fariseu (Ais de Provença, Sant Joan del Fauborg i Santa Magdalena). Els anys vint la fallida del sistema Law i la pesta marcaren una nova etapa en la seva vida. Desenvolupà una important tasca humanitària i féu notes del natural, de les quals sortiren obres molt grans, com Vista del Cors durant la pesta o Vista de la casa de la ciutat —on s’autoretratà— (Musée de Longchamp), obres que per llur exactitud són també extraordinaris documents històrics. Fou, entre 1680 i 1730, l’artista de Marsella per antonomàsia.