Estudià als seminaris de Solsona i Vic i fou ordenat prevere el 1902. Nomenat conservador del museu diocesà de Solsona (1905), hi creà una secció de prehistòria, i del 1915 al 1925 dugué a terme una intensa labor d’excavacions prehistòriques al Solsonès. El coneixement actual de la prehistòria de la comarca i els materials arqueològics del museu deriven bàsicament dels seus treballs, que resumí en dos llibres, El vas campaniforme a Catalunya (1923) i La civilització megalítica a Catalunya (1927). També excavà altres jaciments: poblats ibèrics, com el Vilaró d’Olius o el Castellvell de Solsona, i descobrí a Navès el primer forn de terra sigillata hispànica.
El 1925 passà a Tarragona, cridat pel cardenal Francesc Vidal i Barraquer. Hi excavà, entre el 1926 i el 1933, el fòrum i la necròpolis paleocristiana d’arran del Francolí (Fàbrica de Tabac) —on fou enterrat en compliment de la seva darrera voluntat—, on localitzà el sepulcre de sant Fructuós i els seus dos diaques i documentà una basílica construïda a partir d’una tomba sagrada, l’església més antiga coneguda a Tarragona, descobriment confirmat el 2014 en noves excavacions. Publicà (1928-35) diverses memòries d’excavacions dins la sèrie de la Junta Superior de Excavaciones de Madrid, puix que, desvinculat per unes certes diferències de l’Escola Arqueològica de Barcelona, rebé subvencions de l’Estat. Durant la Guerra Civil de 1936-39 es refugià a Roma. De retorn a Tarragona, fou nomenat canonge (1941) pel cardenal Vidal i Barraquer, i fou també comissari local d'excavacions de Tarragona (1941-46) i president de la Comissió Provincial de Monuments (1943-46).
Fruit de les seves investigacions als arxius sobre l’època medieval són, principalment, la Història de Cardona (1906), escrita conjuntament amb Josep Ballaró i Casas, Baronies de Pinós i Mataplana (1930, 1947 i 1950), Llibre del coc de la seu de Tarragona (1935), Universidad Literaria de Solsona (1953), San Próspero de Tarragona y sus discípulos refugiados en Italia en el año 711 (1943) i la Història de Cardona, de la qual solament pogué publicar tres volums (1962-68). Defensà, d’altra banda, en diversos fullets que l’autor del Quixot dit d’Avellaneda havia d’identificar-se amb Vicent Garcia, rector de Vallfogona. Cal esmentar també el seu llibre Víctimas sacerdotales del arzobispado de Tarragona... del 1936 al 1939 (1948?). Reconegut, entre d’altres, amb distincions de la Reial Acadèmia de la Història de Barcelona, la Real Academia de la Historia de Madrid, la Pontifícia Acadèmia Arqueològica de Roma i l’Institut Imperial d’Arqueologia de Berlín, de les quals fou membre, el 1950 rebé la Gran Creu d'Alfons X el Savi i el 1953 fou declarat fill predilecte de Cardona, que li atorgà la medalla d’or de la vila. El Boletín Arqueológico de Tarragona li dedicà uns Estudis d’homenatge (1971-72).