Fill de Lluís Serrahima i Camín. Es llicencià en dret i exercí la carrera, seguint la tradició familiar i d’acord amb un esperit d’humanisme i de conciliació. Començà a col·laborar a El Matí i fou membre d’Unió Democràtica i amic d’Emmanuel Mounier. Durant la guerra civil tingué un paper important en l’ajut als sacerdots que vivien amagats i fou detingut pel SIM, però exculpat sense procés. Es relacionà amb el cardenal Vidal i Barraquer per tal de promoure la reconciliació. S'exilià el 1939 i retornà el 1940. Aviat esdevingué un dels organitzadors de la resistència política i cultural (membre del comitè Pous i Pagès i de Miramar i molt relacionat amb diputats demòcrata-cristians francesos). Escriví un volum de poemes, anònim, per a “Edicions de Negra Nit”: Sonets dels temps difícils (1946). Col·laborà a Ariel i a Serra d’Or. S'estrenà com a narrador amb El principi de Felip Lafont, sobre la vida d’un adolescent. Publicà els contes El seductor devot (1937) i Petit món enfebrat (1947), delicadament psicològics i detallistes, les novel·les Després (1951), de tempo lent, i Estimat senyor fiscal (1955), a més de Contes d’aquest temps (1955), antològic. És un dels primers assagistes de postguerra, i ha publicat Assaigs sobre la novel·la (1934), La crisi de la ficció (1965), de teoria estètica, Sobre llegir i escriure (1966), Dotze mestres (1972), sobre prosadors catalans, Marcel Proust (1971), una visió lúcida i personal, i la resposta a Julián Marías Realitat de Catalunya (1969), apareguda el 1967 en castellà; ha publicat també la confessió del seu cristianisme personal El fet de creure (1967) i, a més, els assaigs biogràfics Joan Maragall (1938), Un advocat del segle XIX (1951) i Coneixences (1976). Han tingut un gran ressò els dietaris sobre la postguerra, un dels pocs testimoniatges escrits existents, d’un estil planer, directe, amb moltes dades inèdites: De mitja vida ençà (1970) i Del passat quan era present (1972 i 1974), en dos volums. El 1977 esdevingué senador de designació reial.