La geografia
Situada a la vall baixa del Guadalquivir, que la delimita al NW i al S en un ampli meandre, a 10 m d’altitud, és una ciutat d’estuari i port fluvial on arriben les marees i és el terme de la navegació fluvial. Aquesta situació privilegiada la convertí en un port important ja en època romana i musulmana (evacuava tota la producció agrària de la conca del Guadalquivir i l’explotació minera de Sierra Morena) i li procurà la màxima esplendor entre el 1503 i el 1717 amb el monopoli del comerç americà (el 1588 era la primera ciutat peninsular, amb 150.000 h). Amb la canalització del Guadalquivir (canals Fernandino i Sevilla-Mar, que han escurçat la distància a la mar de 120 a 75 km) s’ha refermat la funció portuària (és el quart port d’Andalusia) i la població s’ha incrementat extraordinàriament, sobretot en el decenni 1910-20, gràcies a la notable exportació de productes agrícoles, suro i minerals, i a partir del 1930 (228.729 h), gràcies també a la creixent industrialització (indústries agràries, metal·lúrgia, químiques, materials per a la construcció, etc.) i als múltiples serveis que aprofiten la situació d’encreuament de les rutes del SW de l’Estat espanyol (de Madrid i Còrdova a Cadis i Huelva, de Màlaga i Granada a Extremadura, intercanvi amb les Canàries, etc.). El seu aeroport només és superat pel de Màlaga. El turisme de primavera (amb motiu de la setmana santa i de la Feria de Abril) anima l’economia. Centre administratiu de l’Andalusia occidental i l’Extremadura meridional. Centre d’ensenyament superior: Universidad de Sevilla, fundada el 1502. Seu arquebisbal.
La història
La catedral de Sevilla, amb la Giralda al darrere
(CC0 1.0)
L’antiga Hispalis, d’origen incert i habitada pels turdetans, rebé la influència de fenicis, grecs i cartaginesos. Conquerida pels romans (205 aC), es declarà a favor de Pompeu i fou ocupada per Juli Cèsar. Anomenada Iulia Romulea, fou una ciutat molt romanitzada, capital de la Bètica i seu episcopal. Ocupada pels vàndals, sueus i visigots, fou escenari de la rebel·lió d’Ermenegild (583) i un focus d’irradiació cultural amb sant Leandre i sant Isidor. El 712 fou ocupada pels musulmans, que l’anomenaren Išbīliya. Caigut el califat, fou la capital del regne taifa de Sevilla. Ferran III de Castella-Lleó la conquerí (1248) i la convertí en capital del seu regne. La ciutat tingué un gran impuls econòmic i cultural, s’hi establí la primera impremta del regne de Castella (1477) i s’hi creà la Casa de Contratación de les Índies (1503). En conseqüència, esdevingué un centre comercial de primer ordre i s’hi desenvolupà també la indústria (teixits, ceràmica i drassanes). La pressió fiscal creixent, l’epidèmia del 1649 i el trasllat de la Casa de Contratación a Cadis (1717) determinaren una etapa de decadència (segles XVII-XVIII). El 1808 s’alçà contra els francesos i fou seu de la Junta Central que dirigia la guerra fins que fou ocupada pel mariscal Victor (1810). Participà activament en els esdeveniments polítics del segle XIX i fou un focus liberal i republicà. Amb la construcció de la via fèrria Sevilla-Madrid (1861) i l’enderrocament de les muralles (1868), inicià la seva recuperació econòmica. El 1931 socialistes i comunistes proclamaren la República, i es produïren aldarulls anticlericals i revolucionaris. Fou escenari del pronunciament del general Sanjurjo (1932). En iniciar-se la guerra civil de 1936-39, fou ocupada pel general Queipo de Llano, malgrat la resistència dels barris populars. A partir dels anys seixanta es produí una industrialització notable i un creixement demogràfic accentuat. El 1992 se celebrà l’Exposició Universal.
Sevilla i els catalans
Hi hagué contactes comercials catalans amb Sevilla des d’abans de la conquesta de la ciutat per part de Ferran III de Castella-Lleó (1248). Al segle XIII s’hi establí un consolat de catalans. Les relacions comercials mallorquines amb Sevilla foren especialment intenses al segle XIV. Posteriorment, en organitzar-se el comerç d’Amèrica com a monopoli castellà, Sevilla esdevingué el punt on obligatòriament havia de confluir el comerç català, a través de la Casa de Contratación, monopoli que cessà entre el 1705 i el 1714 (guerra de Successió) i des del 1717, que fou exercit per Cadis.
El patrimoni arquitectònic i artístic
La Torre del Oro
(CC0 1.0)
Entre els monuments hi ha nombroses construccions de l’època musulmana: muralles; la Torre del Oro; l’Alcázar, palau mudèjar construït per Pere I de Castella damunt l’antic palau àrab (del qual resta el Patio del Yeso), on destaquen els patis de Las Doncellas i de Las Muñecas, el Salón de Embajadores i el Dormitorio de los Reyes Moros; la la Giralda, minaret de l’antiga mesquita, de la qual només es conserven el Patio de los Naranjos i la Puerta del Perdón. La catedral (segle XV), gòtica, construïda en el lloc on s’aixecava la mesquita, és de cinc naus, sense creuer ni absis; hi treballaren, entre d’altres, Simón de Colonia i Juan Gil de Hontañón; la Capilla Real presenta decoració plateresca; la catedral guarda, a més, moltes obres d’art importants. Nombroses esglésies (Santa Ana, El Salvador, San Lorenzo, La Magdalena, convent de Santa Paula, etc) són interessants per elles mateixes i sobretot pels tresors artístics que conserven. En arquitectura civil cal esmentar el Palacio de las Dueñas i la Casa de Pilatos, del segle XV; l’ajuntament, obra de Diego Riaño, l’antiga llotja, actualment Archivo General de Indias, de Juan de Herrera, i l’Hospital de la Sangre, d’Hernán Ruiz el Jove, del segle XVI; i l’Hospital de la Caridad, del segle XVII. És interessant i molt típic el barri de Santa Cruz. El barri de Triana, a l’altra banda del riu, tot i la seva popularitat, és menys característic. La ciutat té els museus de Bellas Artes i Arqueológico. El 1992 hi fou celebrada l’Exposició Universal en commemoració del cinquè centenari del descobriment d’Amèrica. Hom aprofità l’esdeveniment per a renovar en profunditat les infraestructures de la ciutat (accés amb el tren d’alta velocitat, deu nou ponts sobre el Guadalquivir, entre els quals el pont de la Barqueta-Mapfre, el pont de l’Alamillo i el pont del V Centenari, noves vies de circumval·lació de la SE-30, arranjament d’autovies d’accés a la ciutat, etc.) i edificis de grans dimensions (teatres Central Hispano i de la Maestranza , Torre Triana), etc. Després de l’Exposició del 1992 hom començà en el mateix recinte i aprofitant les instal·lacions el projecte del parc tecnològic Cartuja-93.