i Sidamon | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Sidamon

Nom adoptat el 1937 per al municipi deOlèstria
Municipi
Pla d’Urgell

Sumari de l’article

Nom adoptat el 1937 per al municipi deOlèstria
Sidamon L’església parroquial de Sant Bartomeu
© Fototeca.cat
Municipi del Pla d’Urgell.
Població: 
756 h
[2009]
Extensió: 
8 km2

Situació i presentació

El 1937 canvià el seu nom pel d’Olestria i va pertànyer al Segrià fins el 1988, es troba a la plana regada pel Canal Auxiliar d’Urgell i dins l’àrea d’atracció de Mollerussa. Limita a ponent amb Bell-lloc d’Urgell, al N amb el Palau d’Anglesola, a llevant amb Fondarella i a migdia amb Torregrossa. Comprèn el poble de Sidamon i el despoblat de la Quadra, que es troba a migdia del cap municipal i era un lloc que havia pertangut al capítol de Lleida. Les partides del terme són les de la Serra, la Quadra, la Coma i Pelagalls, totes al S del nucli de Sidamon.

Aquest municipi és travessat per la carretera N-II de Barcelona a Lleida i paral·lelament, al N, per la variant amb traçat d’autovia de Lleida a Tàrrega i Cervera; de llevant a ponent, entre totes dues carreteres, passa la línia del ferrocarril de Barcelona a Lleida via Manresa.

La població de Sidamon és d’origen sarraí. Ja el 1079, en el Liber feudorum maior , surt “ Aquam Vivam que est ultra Cidamundum ”, mot híbrid d’àrab i llatí.

La població i l'economia

Les dades de població més antigues de l’època medieval parlen de l’existència de 30 focs el 1365 i de 32 focs el 1378. A mitjan segle XVI hi havia 16 focs (1553) i la població moderna —després del despoblament posterior a la guerra dels Segadors— fou sempre escassa. Al segle XVIII a penes augmentà (de 30 h el 1718 passà a 50 h el 1787), però el 1860 ja tenia 332 h. A partir de l’extensió del regadiu la població tendí a augmentar, tot i que a mitjans de la dècada del 1970 va baixar lleugerament (376 h el 1900, 455 h el 1930, 501 h el 1960, 510 h el 1970, 467 h el 1975, 446 h el 1981 i 444 h el 1991). A la darreria del segle XX, la població s’anà recuperant fins assolir els 501 h el 1999 i els 690 h el 2005.

L’economia del municipi és bàsicament agrària. Els conreus més importants són el panís, el blat i l’alfals, a més del conreu d’arbres fruiters. La ramaderia complementa l’agricultura i sobresurten l’avicultura i la cria de bestiar porcí. Tot i no ser molt representatiu, l’apicultura ha estat una activitat que es començà a desenvolupar a partir de la dècada del 1990.

En els últims decennis l’economia agrària tradicional d’aquest municipi està arribant a un equilibri amb la indústria. Dins d’aquest sector cal destacar la Societat Cooperativa Catalana d’Urgell, que es dedica a la comercialització de productes alimentaris, una fusteria, i empreses metal·lúrgiques dedicades a la fabricació de sitges metàl·liques i a la venda i reparació de carros elevadors. Hi ha també un laboratori d’anàlisi de sòls.

El poble de Sidamon

El poble de Sidamon, sovint escrit Sidamunt, és a 232 m d’altitud, a banda i banda de la carretera N-IIa de Barcelona a Lleida. L’església parroquial de Sant Bartomeu s’edificà al segle XVIII sobre el solar de l’antic castell de Sidamon i el temple primitiu; és d’una sola nau i factura molt simple, amb una austera façana gairebé mancada d’ornamentació i un campanar de planta quadrada.

A Sidamon se celebren dues festes majors, la d’hivern, el 3 de febrer, per Sant Blai, i la d’estiu, el tercer cap de setmana d’agost en honor de Sant Bartomeu, el sant patró.

Al SE del terme hi ha el jaciment arqueològic del tossal de les Tenalles. Aquest jaciment va ser excavat des del 1930 per Serra i Ràfols i hom hi trobà ceràmica ibèrica i romana. Abandonat i malmès després del 1939, a partir dels anys 1980 es promogueren de nou les excavacions.

La història

Al final del segle XI Sidamon i el seu castell ja havien estat presos per Ramon Berenguer I i adscrits a la diòcesi de Vic (on romangueren fins a la fi del segle XVI, que passaren a Solsona). En aquest document els germans Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II van fer donació del territori entre Anglesola, Sidamon i Torregrossa al cavaller Berenguer Gombau, de la casa d’Anglesola, territori que havia de constituir durant gairebé un segle el límit de les terres catalanes davant Lleida i on residiren sovint els comtes de Barcelona en les seves empreses contra la ciutat del Segre.

Sidamon i el Palau d’Anglesola continuaren en mans d’aquest llinatge fins al regnat de Jaume I. Entre els dos pobles hi havia a mitjan segle XII un hospital per a malalts i pelegrins. El 1182 Bernat d’Anglesola lliurava una honor al monestir de Poblet per a la cura d’aquest hospital.

Més endavant, anys abans del 1260, Guillem d’Anglesola, pròxim a ingressar a l’orde del Temple, vengué el castell i el lloc de Sidamon a Hug de Cervià, però la muller d’aquest darrer, Guilleuma, denuncià al mestre dels templers (1260) que el fill de Guillem, Guillem d’Anglesola menor, havia ocupat violentament el castell de Sidamon d’acord amb el seu pare, ja templer. Des de 1330, tant Sidamon com el Palau d’Anglesola, formaven part de la vegueria de Tàrrega, i el 1358, ambdós pertanyien a l’ordre militar de Sant Jaume de l’Espasa (o d’Uclés), dins la comanda de Montalbà. El 1373 fou permutat per Enric de Trastàmara, rei de Castella, i passà de l’orde de Sant Jaume al comte d’Empúries (cedit pel rei) i tres anys després a Pere Sacalm, fins que més endavant, el 1405, els hospitalers adquiriren tots dos llocs, amb tota la jurisdicció civil i criminal, dins la comanda de l’Espluga Calba, on romangueren fins a la fi de l’Antic Règim.

Els anys de màxima activitat del bandolerisme per aquestes contrades, Sidamon fou escenari (1587-88) d’un important robatori dut a terme pel cèlebre bandoler lo Minyó de Montellà. Segons Reglà aquest fou el primer robatori de moneda del rei, en una de les màximes remeses d’or que Felip II de Castella enviava a Itàlia per a la soldada dels terços. Es despoblà després de la guerra dels Segadors. El 1717 Sidamon, Fondarella i Bell-lloc, que també iniciaven el seu repoblament, tenien un batlle comú. Zamora afirma en el seu viatge (1787) que els voltants de Sidamon eren ben plantats d’oliveres. S'havia refet en part el 1810, quan, en les contribucions als francesos que ocupaven Lleida, Sidamon hagué de donar un total de 500 quintars de farratges. La construcció del canal d’Urgell portà prosperitat a la població, com passà en general a la resta de la comarca.

Col·laboració: 
JLlP

Llegir més...