Fou professor i rector de la Universitat de Leiden; introduí la instrucció clínica en l’ensenyament de la medicina, descriví la tuberculosi pulmonar i assenyalà la importància de la saliva i dels sucs gàstrics i pancreàtics en la digestió dels aliments. Seguidor de la iatroquímica, doctrina que explicava les malalties per trastorns de la fermentatio (vague procés químic d’origen digestiu però determinant de tota la fisiologia), acceptava les doctrines de Harvey sobre la circulació de la sang, el calor innatus del cor i els animales spiritus que circulen pels nervis.
És conegut principalment per les descripcions d’estructures anatòmiques del cervell, concretament de l'aqüeducte de Silvi (conducte que uneix els ventricles cerebrals tercer i quart) i la cissura de Silvi (cissura que separa els lòbuls cerebrals anterior i mitjà). Escriví Praxeos medicae idea nova (1671).