Hom en té la imatge acabada del poeta viatger, tal com el conegueren les acaballes de l’època arcaica. Acollit a les cases dels poderosos per celebrar les ocasions d’una existència brillant, creà un gènere nou de la lírica coral, l’epinici. Pel fet d’haver estat, segons la tradició, el primer poeta que demanà una soldada per la seva tasca —un intent que entroncava amb el mateix sentit dessacralitzador de la poesia—, provocà un gran escàndol, que la posteritat s’ha complagut a transmetre, divulgant la imatge d’un home avariciós i calculador, desmenjat i perplex davant el misteri insondable dels déus, raonador subtil que, en la crítica severa de les opinions rebudes, preludia la sofística, amb una preocupació molt viva, però, respecte a les exigències i condicions de la poesia i un gran interès pels seus problemes tècnics.
Contrastant amb aquesta imatge racionalista, la seva qualitat més admirada fou un patetisme atent a les dades immediates del viure i ple de respecte i simpatia per la sofrença i la limitació humanes. Gràcies a aquestes virtuts esdevingué mestre indiscutit en els thrénoi i sobretot en l’epitafi, forma poètica que sabé convertir (particularment en les composicions que consagrà als caiguts de les guerres mèdiques) en una obra d’art perfecta per la seva dignitat marmòria i la greu concisió.