Una línia romangué al Donasà, que senyorejà fins el 1711, quan Lluís XIV l’incorporà a la corona per cessió de Louis d’Usson (forma francesa de So), marquès de Bonac. A una altra línia pertangué Estefania de So, filla d'Arnau (I) de So i germana d'Arnau (II) de So, castlans de So i de Queragut, els quals succeí. Fou casada amb Bernat de Llo (o d’Alió) i foren pares d'Arnau (III) de So (mort el 1308), que el 1260 rebé del rei Jaume I les senyories d’Évol, Saorra, Estavar i Eus i la castlania de Puigbaladó i el 1266 en propietat, però sota la senyoria dels vescomtes de Castellbò, So i Queragut. Tenia també Font-rabiosa i Sautó. Amb la seva muller Geralda de Cortsaví fou pare de Bernat (IV) de So i de Cortsaví (mort vers el 1337), que heretà d’un oncle matern la baronia de Cortsaví. Fou un magnat del rei Sanç I de Mallorca, i el 1320 ell i el vescomte Jaspert V de Castellnou lluitaren a favor del vescomte Eimeric V de Narbona, nebot de Bernat (V), contra Pere (VII) de Fenollet, vescomte d’Illa, i el baró Guillem (III) de Canet. Tot seguit s’alià amb aquest darrer per lluitar contra el baró Ademar (IV) de Mosset. El 1335 el rei Jaume III de Mallorca li donà les castlanies de Llívia i So i el creà vescomte d’Évol. Deixà dos fills: Joan (I) i Bernat de So (mort després del 1358), que heretà en vida del pare la baronia de Cortsaví i la Bastida, que permutà (1335) amb el rei per les senyories de Calça i Millars. Fou un dels magnats de Jaume III de Mallorca, però acabà reconeixent Pere III de Catalunya-Aragó, que el feu conseller i majordom seu. (Del seu fill Joan de So i de Bulteró, casat amb Margarida, senyora de Talavera i Pavia, descendiren els So senyors de Talavera, extingits al segle XV).
Arbre genealògic dels So
Joan (I) de So (mort el 1347), segon vescomte d’Évol, romangué fidel a Jaume III de Mallorca, del qual fou conseller. El 1345 Pere III li confiscà els béns, malgrat que li havia retut homenatge el 1344. Uns quants anys abans el sobirà mallorquí li havia venut els llocs de Jújols, Aiguatèbia i Ralleu de Conflent. Més tard Pere III l’indemnitzà amb els castells de Sant Martí Sarroca i Subirats, pertanyents a la família de la seva muller Elisabet de Vilaragut; des d’aleshores sembla que s’intitulà vescomte de Sant Martí o de Subirats. El vescomtat d’Évol fou restituït el 1352 al seu fill Berenguer (I) de So i de Vilaragut, que morí jove, i l’heretà el seu germà Bernat (V) de So i de Vilaragut, que es casà amb la pubilla Blanca d’Aragall, la qual li aportà les senyories de Miralles, Queralt, Ansovell i Arànser, i foren succeïts per llur fill Bernat (VI) de So i d’Aragall (mort el 1413), capità general de Conflent i Cerdanya, el qual assistí a l’expedició de Sardenya (1409) i fou governador del palau papal d’Avinyó quan Benet XIII es trobava assetjat, i hagué de capitular el 1411. La seva neta Blanca de So i de Sagarriga aportà el vescomtat d’Évol al seu marit Pere Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced, i llurs descendents empraren algunes vegades com a primer cognom el de So, bé sol, bé unit al de Castre-Pinós.