Situació i presentació
El terme municipal del Soleràs, de 12,23 km2, s’estén al sector de ponent de la comarca, a l’extrem occidental de la plataforma garriguenca, en un paisatge ondulat, replanat per bancals, on s’alternen els conreus i les terres per al bestiar. El terme limita amb els Torms (SE), l’Albagés (E), el Cogul (NE), Granyena de les Garrigues (NW) i la Granadella (SW).
Travessa el terme en direcció SE-NW la Vall Major o riera de Juncosa, que passa pel N del poble del Soleràs, únic nucli de població del municipi, a prop del qual la riera de Sisaltes desguassa a la Vall Major. Més al N es troben la riera de Montmellet o de Montbellet, afluent també de l’anterior a Granyena de les Garrigues, i la riera de Baladró, de la conca del riu de Set. Al terme hi ha el despoblat de Montmellet. Travessa el municipi la carretera que va de Flix a les Borges Blanques, on enllaça amb l’AP-2, i la carretera local d’Albatàrrec a Juncosa, que es creuen al poble.
La població i l’economia
Els censos més antics de població són els del 1365 (18 focs), 1378 (9 focs) i 1553 (17 focs). La població, tradicionalment escassa, es quadruplicà al segle XVIII dins la tendència general d’augment de la comarca, en passar de 57 h el 1718 als 222 h del 1787. L’inici del segle XIX presentà xifres vacil·lants (258 h el 1830 i 234 h el 1842), però posteriorment adquirí un bon impuls amb l’extensió de l’olivera (774 h el 1857, 823 h el 1860 i 868 h el 1887). El segle XX s’inicià amb 927 h (1900) i arribà a un punt culminant el 1920 amb 932 h. Des d’aleshores, la tendència ha estat de signe negatiu: el 1936 es registraven 870 h, els quals havien baixat a 822 h el 1940, 778 h el 1950, 659 h el 1960, 593 h el 1970 i 540 h el 1981. Aquest procés de pèrdua progressiva de població s’ha aguditzat els darrers anys: 449 h el 1991, 412 h el 2001 i 403 h el 2005.
Al terme municipal del Soleràs abunda el terreny trencat i pedregós, amb matollar de garriga, i es troben claps de bosc de pi. Pel que fa a l’agricultura, que és de secà, cal destacar-ne les oliveres i els ametllers. D’altra banda, a la Vall Major hi ha alguns petits horts. Pel que fa a la ramaderia, al municipi s’hi cria aviram i bestiar oví i boví, principalment. El Soleràs és inclòs en l’àrea de regadiu del canal Segarra-Garrigues (en construcció). Al Soleràs hi ha la Cooperativa Agrícola d’El Soleràs (1945), que es dedica a la producció d’oli amb denominació d’origen Les Garrigues. El mercat setmanal se celebra el dimecres i el divendres.
El poble del Soleràs
El poble del Soleràs es troba a 381 m d’altitud, a l’esquerra de la Vall Major. Presideix el nucli antic, que agrupa tota la població del terme, l’església parroquial de Santa Maria (1805), obra neoclàssica de tres naus, façana ornamentada i campanar de torre vuitavat, amb un retaule de Ramon Borràs. Aquest temple substituí l’antic, de transició del romànic al gòtic, que fou utilitzat per a escola i el 1804 fou destinat a forn públic; avui és un edifici annex a la Casa Cortada. Té un gran interès arquitectònic l’edifici modernista de la Cooperativa del Camp del Soleràs, obra de Cèsar Martinell, que es bastí els anys 1920-21. A l’entrada del poble hi ha les ruïnes d’un molí del segle XVIII. A la partida dels Plans, i propers al poble, hi ha el santuari del Sagrat Cor de Maria, neogòtic, la gruta de la Verge de Lourdes i l’ermita de la Mare de Déu de Montserrat. Del despoblat de Montmellet, vora la riera del mateix nom, més al N del Soleràs, no se’n tenen notícies històriques; hi ha els murs d’una derruïda església que una tradició no documentada atribueix a un convent del Cister. Pel que fa a les associacions culturals, cal destacar l’orfeó Les Veus del Camp, que es va fundar el 1954.
La festa major és el 15 d’agost, per l’Assumpció, i la festa de tardor es fa el tercer cap de setmana d’octubre. Des del 1985 també se celebra la festivitat de Sant Josep (19 de març), en substitució de la de Sant Gregori, que tenia lloc una setmana abans. Per Tots Sants hom celebra el popular Encant, subhasta de menjar, sobretot pastissos, que porta la gent del poble per subvenir a les despeses de la parròquia; abans hom hi portava animals. Aquest costum té l’origen en el fet que abans es recollien diners per a pagar els predicadors del novenari.
La història
El Soleràs fou una conquesta de Ramon Berenguer IV (1149) amb l’ajuda d’altres cavallers com Ramon de Cervera, al qual Alfons I encomanà el 1181 la repoblació del territori que havia de formar la baronia del Soleràs, amb els actuals termes dels Torms i Juncosa. La baronia quedà constituïda el 1224 per la compra de l’abat de Poblet Ramon d’Hostalric al seu posseïdor Ramon de Miravet per 1 200 morabatins alfonsins. L’any següent el nou abat Ramon de Cervera concedí als tres llocs de la baronia una generosa carta de franqueses, centrada en l’alliberament dels mals usos i amb especial liberalitat per a les noves rompudes. En constituir-se aquesta baronia, el Soleràs i els Torms figuraven només amb 7 i 8 caps de família, respectivament, mentre que Juncosa en tenia uns 60. Poblet adquirí el 1313, per 600 sous, els drets dominicals que Pere de Cervera, castlà de Castelldans, tenia encara sobre els tres pobles, i el 1367 l’abat Guillem d’Agulló n’obtingué la jurisdicció plena (igual com en els altres feus del monestir). Pel que fa a la població de la baronia, aquesta era inferior a la segona meitat del segle XIV que en constituir-se, al començament del XIII. Els veïns d’aquests llocs rebien periòdicament la visita dels abats, als quals prestaven jurament i homenatge. En la guerra dels Segadors hi hagué tropes franceses acantonades en aquests pobles, ja que tenien el quarter general a les Borges Blanques (1647) i els combatents de la baronia del Soleràs disposaven de dues lliures de pa i una ampolla de vi com a impost. A l’extinció de les senyories, les tres localitats, que havien estat sempre dins l’òrbita de Lleida (vegueria, corregiment i diòcesi), formaren part del partit judicial d’aquesta ciutat.