Gènesi i edicions
Aparegué en forma de novel·la a terminis a la revista Joventut del 19 de maig de 1904 al 20 d’abril de 1905. Tingué un èxit esclatant, amb les consegüents edicions successives fins a la del 1909. En els jocs florals de Barcelona d’aquest mateix any obtingué el premi Fastenrath. No fou editada de nou fins el 1945; en el pròleg d’aquesta edició l’autora explica que l’obra estava preparada per sortir poc abans de la Guerra Civil i que, a instàncies de Lluís Via, director de Joventut, es proposava d’afegir-hi dos capítols sencers que, pel fet de semblar-li massa prolixos, havia tret de les primeres edicions. Però la guerra desfeu el projecte i aquests capítols es perderen en un escorcoll, tret d’unes quantes pàgines.
Lluís Via li havia demanat un llibre per a incloure’l en la publicació simultània de quatre fulletons. Malgrat que l’escriptora oferí d’escriure un recull de contes, Via preferí una novel·la. Es proposà, doncs, d’escriure un drama rural més, però sense limitar la volada de la fantasia, les descripcions ni esquematitzar amb desmesura.
Sinopsi
La protagonista, la Mila, segueix el seu marit, Maties, cap al cim de l’alta muntanya, on hi ha l’ermita de Sant Ponç. En Maties ha portat la seva dona enganyada tant per la llunyania i la dificultat d’accés a l’ermita com per l’ofici d’ermitans que hi tindran. Un cop allà, gràcies a la facultat fabuladora del pastor Gaietà, la protagonista aprèn de mica en mica a conèixer la muntanya, moguda per una actitud vital que la distància del seu marit, personatge abúlic, mancat de consciència i voluntat. Així, la Mila es desvetlla com a persona rebel·lant-se contra la indiferència del marit i cercant la plenitud com a dona en la maternitat. Però aquest instint sexual se li planteja amb una resolució ambigua: el pastor Gaietà, que ha esdevingut als ulls de la Mila guia i protector, no pot evitar que aquesta acabi per descobrir que, en realitat és un home vell que no pot satisfer-la. Després de la mort misteriosa de Gaietà, Mila és violada per l’Ànima, la contrafigura del pastor. L’experiència dolorosa té el valor de revelació de l’autèntica condició humana. La consciència i el coneixement que en resulten té com a efecte la pèrdua dels ideals i l’assumpció del destí que, després d’un acte de voluntat que la duu a abandonar l’ermita i el marit, consisteix a reconèixer amb dignitat la tràgica solitud.
Estil, influències i interpretacions
Escrita a partir del model creat per la mateixa autora en els Drames rurals, el ritme és tanmateix deliberadament alentit per l’acurada, reiterativa i minuciosa anàlisi dels sentiments de la Mila i també per les contalles del pastor. Gran part de l’èxit de la novel·la deriva de la seva singularitat. Els crítics coincidiren a subratllar-ne l’excelsitud i en el refús a comparar-la amb cap de les grans novel·les dels seus contemporanis: La punyalada de Vayreda, Els sots feréstecs de Caselles o Pilar Prim d’Oller. Però diferiren a l’hora de situar-ne les coordenades estètiques: els qualificatius de realista o de psicològica o fins i tot de rural que servien per a les obres citades (fins i tot amb la indeterminació del qualificatiu “rural”), no servien per a explicar el màgic atractiu de Solitud. Hom ha proposat, davant d’aquestes dificultats, considerar la narració no com una novel·la, sinó com un gran poema en prosa, cosa que permet atribuir als personatges la condició no pas de persones sinó de símbols. D’acord amb aquest caràcter, el tema és el propi de la novel·la modernista d’arrel simbòlica i influència vitalista: la recerca de la pròpia individualitat. El simbolisme no es limita a l’estructura general de l’obra, sinó que al llarg de la narració nombrosos elements donen forma al món interior de la protagonista: Sant Ponç és la imatge de la dualitat, de la lluita de forces contràries; l’Ànima canalitza la vida i la potència sexual; el pastor representa la creació per la paraula; la muntanya tradueix estats d’ànim; entre molts d’altres.
Difusió
Solitud és considerada un dels màxims assoliments en la història de la literatura catalana, tant per part de la crítica com per l’acollida de què fou objecte en el moment de la seva aparició, i per haver perdurat entre el públic lector fins ben entrat el segle XXI. Aquesta consideració favorable es reflecteix en les traduccions de l’obra al castellà (1907), l’alemany (1909), l’italià (1918), el francès (1938), l’esperanto (1967), el txec (1987), l’anglès (1992) i el romanès (1998). L’any 1944, amb el títol d’Adversidad, Miquel Iglesias n’estrenà una adaptació cinematogràfica. El 1991 Romà Guardiet en rodà una nova versió amb el mateix títol que la novel·la, en la qual els esdeveniments argumentals de l’obra resten desdramatitzats i se situen únicament com a punts de referència. La pel·lícula no fou estrenada fins el 1996, fora del circuit comercial de Barcelona. El 2020 al Teatre Nacional de Catalunya se n’estrenà una narració escenificada dirigida per Alícia Gorina.