OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Sort

Municipi
Pallars Sobirà

Sumari de l’article

Vista aèria de Sort
© Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca del Pallars Sobirà.
Població: 
2.382 h
[2009]
Extensió: 
105 km2

Situació i presentació

El municipi de Sort, de 105,05 km2, comprèn el terme tradicional de Sort (13,9 km2), les terres municipals de Llessui (53 km2) i Enviny (31,7 km2), annexades el 1970, i les d’Altron (6,5 km2), el 1976. El terme s’estén per la ribera de Sort, la vall del barranc de Montardit i pràcticament tota la Vall d’Àssua. Limita al N amb el terme d’Espot, a l’E amb Rialb, al S i al SW amb Soriguera, i a l’W per la collada de les Forques, amb Baix Pallars i la Torre de Cabdella.

El terme comprèn, a més de la vila de Sort, cap del municipi i capital tradicional del Pallars Sobirà, els pobles d’Altron, Bernui, Enviny, Llarvén, Llessui, Montardit de Dalt, Olp, Ribera de Montardit, Saurí i Sorre, els llogarets de la Bastida de Sort i Pujalt, la caseria de Bressui, els masos de Castellviny, el despoblat de Pernui, les restes del despoblat d’Espós, el veïnat de la Torre i els antics llocs de Torena i Menauri.

L’eix de comunicació principal és la carretera C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu, que segueix el curs de la Noguera Pallaresa per la dreta; aquest eix pren el nom de N-260 entre Sort i la Pobla de Segur. Des de Sort, la N-260 es dirigeix vers Soriguera i, després del port del Cantó, a Adrall i cap a la Seu d’Urgell. De l’eix principal (C-13, N-260) surten carreteres locals, una a Montardit, Llarvén i Enviny, i una altra a Altron, Sorre, Bernui, Saurí i Llessui, en la qual hi ha un ramal vers Olp.

Olp i Enviny són unides per una carretera que passa per Pujalt. La línia de ferrocarril, que havia de seguir tota la Noguera Pallaresa, no ha passat de la Pobla de Segur.

El marc físic

Hom pot destacar quatre sectors que corresponen als termes tradicionals que formen el municipi. El terme tradicional de Sort és centrat pel sector inicial de la ribera de Sort compresa entre l’Hostal Nou al sector S, a l’indret on arrenca la carretera que va a Tornafort i a Malmercat, i l’Hostalet de Rialb a sota la Bastida de Sort, pel sector N. Pel costat E s’estén fins als vessants de la Torreta de l’Orri, vers el lloc despoblat de Pernui, al vessant occidental de l’esmentat tossal, a 1 027 m d’altitud, i per la banda de ponent, fins a la Penya Maior (1 264 m) sobre el nucli de Bressui, uns 300 m damunt el nivell del riu.

Una bona part de les terres tradicionals d’Enviny pertanyen a la vall del barranc de Montardit, que en direcció NW-SE aflueix directament a la Noguera Pallaresa per la dreta. Aquest curs neix als vessants orientals del tuc de la Cometa i del cap de la Muntanyeta, i forma el límit amb la Vall Fosca (W) i la vall d’Ancs (S); les majors altituds en aquest sector són les de la Pala Cremada (2 360 m) i el cap de la Muntanyeta (2 225 m), i també destaca la serra de la Solama (1 663 m). Drenen les terres altres valls menys importants que aflueixen també directament a la Noguera (d’Escombres, de la Basida, de la Pietat), i queda separat de la Vall d’Àssua pel Tossal Roi (1 982 m), el cap de Solati (1 494 m) i el serrat de Planes.

Les terres del terme tradicional de Llessui són a la capçalera de la Vall d’Àssua, de la qual comprèn les valls altes del riu de Pamano (o de Bernui) i del Rialbo, o riu de Berasti. Aquest territori està format per dos sectors ben diferenciats, amb la capçalera de les dues valls esmentades envoltades per grans elevacions que les separen de les altres valls pirinenques properes. Al N i en direcció N-S davalla el riu de Berasti (dit després Rialbo), un dels afluents de capçalera del riu de Sant Antoni, que neix als vessants sud-orientals de la serra de Mainera (2 906 m al pic de Mainera, trifini amb la Torre de Cabdella i amb Espot), al circ lacustre dels petits estanys de Mainera. Entre els cims que limiten per l’esquerra el riu de Berasti i el separen de la vall del riu de Caregue, cal destacar el de Picardes (2 801 m), la roca de la Portella (2 357 m), entre els colls de la Portella de Dalt i de la Portella de Baix, el bony d’Arquer (2 284 m) i el serrat de Caregue. Els cims més destacats a la dreta, al límit amb la Vall Fosca, drenada pel Flamisell, i amb el terme de la Torre de Cabdella, són la Pala Pedregosa de Llessui (2 889 m), Montorroio (2 861 m) i Montsent de Pallars (2 882 m). Dels uns i els altres davallen petits barrancs que engrandeixen el riu de Berasti.

El riu de Pamano o de Bernui, que corre en direcció W-E vers el Rialbo per formar-hi el riu de Sant Antoni, neix en dos brancs als vessants orientals de la carena iniciada al Montsent de Pallars, continuada pel Serrat Gros (2 153 m), el tossal i el coll de Triador, el bony d’Altars (2 460 m) i el tuc de la Cometa o cap de Comella (2 442 m); el riu de Pamano neix al SE del Montsent i rep aviat per la dreta el barranc d’Estanyesa i, ja a Saurí, el segon branc, el del barranc de la Muntanyeta, que neix a l’E del bony d’Altars. Destaca també la Pala Cremada, a llevant del tuc de la Cometa, fins al serrat de Planes, el cap de Solati (1 494 m) i el bony de les Tosques (1 473 m), a través del serrat de Fener Traver, que culmina al Tossal Roi (1 925 m).

El sector del terme tradicional d’Altron es troba al centre de la Vall d’Àssua, on s’aixequen el serrat de Caregue i el serrat de Planes (1 345 m), drenat pel curs del Rialbo, que s’enriqueix a l’alçada d’Escàs amb el riu de Caregue, damunt Altron rep el riu de Pamano i continua després en direcció W-E amb el nom de riu de Sant Antoni fins molt a prop de Rialb.

La població

Els censos antics indiquen que tot el terme de Sort (sortencs) tenia 59 famílies el 1497 i 57 el 1553; el 1718 havia assolit 694 h, que baixaren a 687 el 1787. El segle XIX marca un ascens: 1 126 h el 1830 i un màxim de 1 241 h el 1860, si bé la població tornà a davallar i arribà fins als 946 h el 1900. El 1920 tenia 1 109 h, 808 h el 1940 i 1 204 h el 1960.

El 1553 la població de tots els nuclis del terme d’Enviny era de 42 focs i al segle XVIII passà de 427 h el 1718 a 486 h el 1787. El 1860 assolí el nombre més elevat d’habitants de la seva història, 919, però aviat començà a baixar gradualment (743 h el 1900, 616 h el 1930, 550 h el 1940, 509 h el 1950, 417 h el 1960).

El 1553 tot el terme d’Altron reunia 41 focs, i al llarg del segle XVIII passà de 229 h el 1718 a 221 h el 1787. Assolí un màxim el 1860, amb 399 h, i posteriorment s’estabilitzà per damunt dels 200 h fins el 1950, mentre que el 1960 baixà a 169 h.

Llessui i Saurí sumaven 51 focs el 1553, i al segle XVIII la població passà de 300 h el 1718 a 477 h el 1787. Assolí un màxim el 1860, amb 846 h. Aviat baixà i s’estabilitzà al voltant dels 500 h fins el 1920, moment a partir del qual baixà de nou, i tornà a estabilitzar-se després de la guerra civil al voltant dels 300 h (348 h el 1940, 387 h el 1950, 322 h el 1960).

El cens del 1970 ja dóna el nombre d’habitants en conjunt per al total del terme de Sort, amb els d’Enviny i Llessui incorporats, en concret 1 835 h, als quals cal afegir els 127 h del terme d’Altron (que no s’uní a Sort fins el 1976). En el padró del 1975 ja consta la població conjunta, que és de 1 599 h, xifra que amb alts i baixos s’ha mantingut força estabilitzada. El 1981 hi havia 1 548 h. En el padró del 1986 figuraven 1 543 h, i no és fins al cens del 1991 que es va veure una lleugera millora (1 571 h). Aquesta recuperació es mantingué durant la dècada del 1990, tendència general que es donà gairebé a tota la comarca. Així, el 1999 el terme de Sort tenia 1 755 h i el 2005, 2 113 h.

L'economia

L’agricultura és encara un important sector econòmic del municipi. L’establiment de la indústria lletera originà un important canvi d’orientació en l’estructura agrària de la zona. Els conreus tradicionals foren reemplaçats per conreus de farratge i cereals (per a l’alimentació del bestiar), i les terres ermes i els matollars van ser convertits en pastures permanents. També s’ha conreat gira-sol. Les terres de cultiu se situen al centre de la vall i als vessants de les valls laterals on s’esglaonen petites terrasses al·luvials. Com a peculiaritat, cal destacar l’abundància de nogueres que hi ha al sector d’Enviny, les nous de les quals tenen força anomenada.

Pel que fa a la ramaderia, en els darrers anys del segle XX s’ha originat un important augment del bestiar oví i porcí, així com també, però en menor grau del boví, l’equí i el cabrum.

Sort té un sector industrial poc desenvolupat. Les expectatives de prosperitat que hom preveia al començament del segle XX no s’han realitzat; s’han perdut els telers de lli, la fabricació d’espardenyes, els molins fariners, les indústries de xocolata i molts dels serveis que tenia la vila. Aquest escàs dinamisme és palès fins i tot en els sectors dedicats a la transformació de primeres matèries, com ara les serradores i les lleteries, que després d’una fase de funcionament reeixit es veieren obligades a tancar, com li passà a la central lletera i formatgera que s’havia creat a Sort el 1932.

Se celebra mercat setmanal els dimarts. La dinàmica comercial esdevé important pel fet que Sort és el cap comarcal i concentra gairebé tots els serveis, encara que ha perdut algunes funcions administratives que s’han traslladat a Tremp.

Així mateix a la vila es fan diverses fires al llarg de l’any. La Fira de la Vaca Bruna, se celebra al final del mes d’abril. Durant aquesta fira l’Associació de Productors de Vaca Bruna del Pallars Sobirà realitza un concurs per tal de guardonar la presència, la raça i la producció dels animals. Aquesta fira se celebrava ja antigament i era el lloc on s’efectuaven les transaccions comercials de compra i venda del bestiar. Per Sant Joan s’escau, des del 1989, la Fira d’Artesania, durant la qual, des del 1990, se celebra la Xollada d’Ovelles, que intenta rememorar la tradicional tècnica d’esquilar ovelles amb tisores. La Fira de Novembre és el primer cap de setmana de novembre, i antigament durava una setmana. Aquesta fira, iniciada a mitjan segle XVIII i recuperada el 1988, té un marcat caràcter ramader, però també hi són presents els productes artesans i la maquinària agrícola.

Pel que fa als serveis, s’ha manifestat un notable creixement en els darrers anys del segle XX, vinculat a la capitalitat de Sort, la qual concentra un bon nombre de serveis, i a l’impuls del turisme i activitats lligades a aquest. Hi ha diverses empreses relacionades amb la promoció turística i la pràctica d’esports d’aventura. La vila disposa, a més, d’un centre d’assistència primària i un centre d’ensenyament secundari. El terme, com a centre de serveis turístics, disposa de diversos hotels, pensions, residències casa de pagès i càmpings. Al poble de Pujalt hi ha el Museu de les Papallones de Catalunya i a Llessui el Museu del Pastor.

Una de les primeres instal·lacions de la comarca que es construí fou l’estació d’esquí de Llessui, creada el 1967 als vessants de llevant del bony d’Altars. L’estació tancà la temporada 1990-1991.

La vila de Sort

Morfologia urbana

Aspecte de la vila de Sort
© CIC-Moià
La vila de Sort (692 m d’altitud; 1 655 h el 2001), és situada a banda i banda del riu, amb el nucli vell en un coster, a la dreta. Mostra clarament a través de la seva estructura tres èpoques principals en les quals es va afermar i va créixer. El nucli originari era situat entre el castell, que marcava el límit NW de la primitiva vila, i el carrer Major o eix per on passava l’antic camí ral: el limitaven al N el carrer i la plaça de l’Ereta i el carrer de les Eres o del Cementiri, que acaba a la plaça Major. El nucli era format pels carrers de Sota Muralla i del Camí del Castell, els tres carrers d’Amunt, del Mig i Major i algunes travessies com la travessia de la Costa i el carrer i la placeta del Forn. Era un sector de carrers estrets i costeruts, d’edificis antics. Aquesta era la vila de Sort entre els segles XIII i XVIII.

El castell de Sort o castell dels Comtes de Pallars encara manté externament una certa presència i conserva un sector d’obra medieval (del segle XI al XII), amb dues torres rodones i un portal d’amples dovelles, un xic més tardà (aquesta part vella demostra evidents obres tardanes d’ampliació), i un ample mur amb finestrals gòtics i dues finestres coronelles, que es va aixecar al segle XV, segurament a càrrec dels Cardona, marquesos de Pallars. El castell fou testimoni dels fets ocorreguts el 1281 i el 1297 amb motiu de les lluites dels comtes de Pallars i d’Urgell contra Pere II i contra la invasió de Roger de Comenge, que pretenia el domini del Pallars Sobirà. Més tard fou residència del governador del marquesat de Pallars i presó del marquesat. Al principi del segle XVIII ja s’havia abandonat i era una ruïna total. El 1842 el duc de Medinaceli cedí el solar per a cementiri, causa de la definitiva destrucció dels murs interiors, ja que només es mantingueren els murs perimetrals com a tanca del cementiri; el seu àmbit s’amplià encara el 1866, i fou abandonat totalment quan es va construir el nou cementiri, sobre la carretera. Al costat de l’antiga porta tapiada del castell, la Diputació de Lleida va col·locar el 1966 una placa de marbre que fa memòria dels antics comtes de Pallars fins el 1489 i de la tradició que fa néixer sant Ot, bisbe d’Urgell, en aquest solar o castell.

Façana de l'església parroquial de Sant Feliu de Sort
© CIC-Moià
L’església parroquial de Sant Feliu, amb el cementiri, quedava fora del nucli inicial, al SW de la vila, al lloc on es formaria des d’avançat el segle XVIII el nucli del Raval. Aquesta església, a l’entrada de la població, és un edifici poc característic, amb una façana en una bona part renovada i sense d’ornamentació i un campanar esvelt, acabat amb coberta piramidal. Fou construïda vers el 1630 sobre una església anterior, al mateix indret. A l’interior s’obre una ampla nau amb capelles laterals, presidida per un retaule neoclassicista fet després del 1945 (arran de la guerra civil de 1936-39 va perdre els antics retaules i el mobiliari). No és documentada fins el 1280, que ja formava part del deganat de Montenartró. Sense arribar mai a col·legiata, tingué, però, a partir del segle XVI, una comunitat de beneficiats o preveres.

A causa del creixement experimentat a partir de mitjan segle XVIII, es crearen l’esmentat Raval i la plaça Major, entre el cementiri i l’entrada del carrer Major, i la plaça de Sant Eloi, a l’extrem del carrer de l’Ereta. Es construí una forta muralla darrere les cases de la part dreta del carrer Major, a tocar del riu, on s’obrien el portal del Riu de Baix i el portal del Riu de Dalt, aquest a l’extrem del carreró dels Valls.

Una segona etapa urbanística s’inicià a partir del 1910 amb motiu de la construcció de la carretera de Lleida a la Vall d’Aran, que va romandre més de deu anys estacionada a Sort. Per tal d’evitar l’estretor del carrer Major, hom va guanyar un tros al riu, que va desplaçar vers el passeig de la Pallissa i la placeta de Santa Anna, situats a l’altra banda del pont, fins al curs de l’antic canal del Torrent, que regava les hortes situades en aquest sector. Així va néixer una nova i ampla artèria, l’actual avinguda dels Comtes de Pallars, amb nous edificis. Aquesta avinguda, que toca a la plaça Major, a la qual ara s’accedeix per una àmplia escalinata on hi ha el monument al general Josep Moragues, permet també de veure la façana de l’església parroquial, precedida d’una placeta on abans hi havia el fossar, traslladat el 1842 al solar de l’antic castell comtal. Alguns edificis construïts al peu de carretera guarden l’empremta de la fi de l’època modernista, com el Xalet Emiliana (1920-21), i d’altres de més tardans, com l’edifici de la Caixa de Pensions, obra de Josep M. Pericas (1942-55). Aquesta avinguda és un seguit d’establiments, evidentment encarats al turisme, mentre que el carrer Major, continua oferint l’aspecte de la vila setcentista.

La Sort moderna, composta d’una sèrie de cases de blocs i edificacions, s’ha fet a l’altra banda, a l’esquerra de la Noguera, a l’entorn de la carretera que porta a Vilamur i a la Seu d’Urgell, i també paral·lelament a l’avinguda dels Comtes de Pallars. El riu, que abans era una frontera, és ara un eix del poble i els seus costats s’han enjardinat.

La vila de Sort havia tingut antigament algunes capelles secundàries, com la de Sant Eloi, que donà nom a una plaça i que el 1839 es va convertir en presó del partit judicial; la del Calvari, ensorrada el 1853; la de la Soledat a la Casa Misser, i la de Santa Anna, a poca distància del pont, que va donar nom a un petit grup de cases fet allà, però que es va aterrar modernament. El pont antic, que relligava Sort amb el raval de Santa Anna i la carretera de Vilamur, era un antic pont gòtic que fou destruït en part per una riuada el 1842 i acabat de fer desaparèixer en la moderna desviació del riu. Ara només en resta la capella de Sant Sebastià, dintre una casa a l’extrem del carrer del Raval, aixecada el 1717 i reformada el 1833.

La població té algunes cases antigues com la d’Eudald, feta el 1613, o la dels Perenya. El 1873 es va traslladar a Sort per tres anys el seminari d’Urgell, amb motiu de la tercera guerra Carlina, i es va instal·lar a la Casa Gallimot, coneguda per això com el Col·legi. També hi ha al carrer Major una casa antiga, la dels Girald, senyors de Bressui, on una làpida diu que hi va néixer Josep Moragues i Mas, el general austriacista que lluità aferrissadament contra les forces de Felip V a Sort, a la Seu d’Urgell, d’on fou governador, i a Barcelona. Pres quan intentava de fugir per mar, després de la caiguda de Barcelona, fou ajusticiat al març del 1715 i el seu cap fou exposat molts anys en una gàbia davant el portal de Mar de Barcelona. Tanmateix, és cosa comprovada que fou fill del mas de Can Moragues de Sant Hilari Sacalm (on fou batejat i residí anys), prop de la parròquia de Joanet; posteriorment anà a viure a Sort perquè s’havia casat amb la pubilla sortenca Magdalena de Girald (abans del 1705) i va edificar la Casa Gaió, que té el seu escut d’armes.

La cultura i el folklore

Sort és també un centre on es troben una sèrie d’iniciatives culturals locals i comarcals dirigides per les nombroses entitats culturals i esportives de la vila. Entre els equipaments culturals cal destacar l’Arxiu Històric Comarcal de Sort, el qual recull documents des del segle XIV al segle XX, l’Escola Municipal d’Art, la Biblioteca Municipal de Sort i la Casa Xorret, punt d’informació juvenil i local social.

La Noguera Pallaresa és un centre amb un gran atractiu per a l’esport de la pesca, i de manera especial per al piragüisme; el Ral·li Turístic Internacional de la Noguera Pallaresa de Piragüisme (se celebra dins del Festival del Riu), es fa cada any a finals de juliol i atreu piragüistes d’arreu del món. Aquesta prova esportiva i d’altres, com el Descens de la Mare de Déu d’Agost, motivaren la creació de l’Escola de Piragüisme. Al mig de la població hi ha el camp de regates l’Aigüerola.

A Sort hom celebra el Carnestoltes amb l’arribada del personatge del Requinquà i es fa el ball de la Passa. També és tradicional el ball del Contrapàs. El dimarts de Carnestoltes es fa una calderada comunitària. Es fa festa major el dia 1 d’agost, per sant Feliu.

Altres indrets del terme

La Bastida de Sort, Bressui, Pernui i Vilamflor

La Bastida de Sort (14 h el 2001) és un petit nucli estratègicament situat, a 742 m d’altitud, sobre la carretera de Sort a Rialb i a tocar de la que porta a Llessui, en una elevació que amb les roques de la Bastida, situades a la dreta del riu, forma un petit congost. El seu nom indica que inicialment fou una fortalesa que devia defensar la ribera de Sort i el pas del riu. Surt documentat el 1236, però deu ser molt més antic. El poblet s’estén pel coster que baixa al riu i és presidit per una esglesiola tardana, amb un modern campanaret d’espadanya, dedicada a Sant Martí.

Bressui (14 h el 2001) és una petita caseria, entre Sort i Enviny, a 799 m d’altitud, al pendent d’un barranc que desguassa per la dreta a la Noguera Pallaresa. El poblet té una font i una petita església moderna, dedicada a Sant Miquel, abans filial d’Enviny. Hom celebra la festa major el dia 16 de juliol per la Mare de Déu del Carme.

Pernui és un despoblat enfilat a l’esquerra de la Noguera, en el vessant occidental de la Torreta de l’Orri, a llevant de la vila de Sort, a 1 027 m d’altitud. Presideix el nucli la senzilla capella de Sant Germà, de nau rectangular i amb un petit campanaret d’espadanya, dependència tradicional de Sort i abans de Vilamflor.

Vilamflor és ara un despoblat i un munt de ruïnes, situat més amunt de Pernui, a la Costa Negra, al mateix vessant occidental de la Torreta del’Orri. En aquest indret, que el 1638 ja s’anomenava simplement mas de Vilamflor, hi hagué una antiga parròquia i una població que es va despoblar molt aviat, entre els segles XV i XVI. El 1315 encara consta com una parròquia, Sant Feliu, del deganat de Montenartró. El lloc és molt antic i s’ha volgut identificar amb la Villa Furoris, de l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, (datada del 819). El 1030 el comte Ramon III de Pallars la cedí a un tal Vidal i surt de nou esmentada el 1057 i posteriorment, quan hi consta una família militar de cognom Vilamflor (segles XIII-XIV) que acabà essent castlana d’Escaló. Una antiga llegenda, negada per mossèn Coy i altres autors, pretén que la vila de Sort s’originà pel trasllat dels habitants de Vilamflor al riberal de Sort; és probable, però, que els seus pocs habitants passessin a Sort al llarg dels segles XIV o XV.

Enviny, Llarvén, Montardit de Dalt i Ribera de Montardit

El poble d’Enviny (21 h el 2001) es troba enlairat a 1 134 m d’altitud als vessants esquerres de la vall de Montardit, en un coster a migdia del serrat de la Pal, que separa aquesta vall de la del barranc de la Pietat. Més avall del grup de cases, disposades de manera irregular, ben separada, hi ha l’església parroquial de la Mare de Déu de la Purificació (o de la Candelera), dins l’estil de les bastides vers el segle XVIII a la comarca, amb campanar de torre amb el cos superior vuitavat i coberta piramidal. Una de las cases més destacades de la població, la Casa Aiters, tenia una capella dedicada a Santa Llúcia. Hom celebra la festa major el tercer diumenge de setembre.

Enlairades a 1 310 m, sobre Enviny, hi ha les ruïnes de l’ermita de Sant Roc, romànica (se'n conserva l’absis), i a migdia hi ha l’ermita, també romànica, de Sant Miquel.

El poble de Llarvén (13 h el 2001), tradicionalment amb la grafia Llarvent, es troba a 1 025 m d’altitud, a la riba esquerra del barranc de Montardit, al SW d’Enviny. La petita església de Santa Coloma, d’una nau i campanar d’espadanya petit, és sufragània de la parròquia de Montardit. Es fa festa major el 2 de febrer.

A l’altre costat del barranc de Montardit, més a migdia, hi ha el mas i la borda i antiga església de Santa Creu d’Enviny. Prop de Llarvén es troben les restes de la capella del Roser.

Al vessant esquerre de la vall hi ha el poble de Montardit o Montardit de Dalt (25 h el 2001), a 946 m d’altitud, a la mateixa riba del barranc de Montardit, al qual dóna nom, aigua avall de Llarvén. En un extrem del grup de cases hi ha l’església parroquial de Santa Cecília, d’una nau i campanar de torre amb el segon cos vuitavat i coberta piramidal. Se celebra la festa major el dia 22 de novembre, per Santa Cecília.

Aigua avall, a la mateixa riba dreta i poc abans de la confluència amb la Noguera Pallaresa, a 680 m d’altitud, hi ha el nucli de Ribera de Montardit o Montardit de Baix (80 h el 2001). El lloc té l’origen en un antic hostal de camí, i per això també s’anomena els Hostals de Montardit; antigament era conegut per Cassovall. Hi ha les restes de l’església de Sant Pere de l’Hostal.

Aigua amunt de la Noguera, al peu de la carretera, hi ha l’Hostal Nou. Davant seu s’enfila el sender que porta al santuari de la Mare de Déu del Soler, edifici d’origen romànic, d’una nau i absis semicircular, restaurat al segle XVIII, quan es construí un campanar d’espadanya que abraça tota la façana W, de tipus abarrocat. És lloc de devoció comarcal (s’hi fa un aplec l’1 de maig); s’hi venera una imatge que és una reproducció de l’antiga, romànica.

Pujalt, Castellviny i Olp

Enlairat a 1 161 m d’altitud a la riba dreta del barranc de la Pietat, uns 2 km a ponent de Sort, es troba el llogaret de Pujalt (29 h el 2001). L’església parroquial de Sant Pere és un edifici de construcció moderna, dins una línia que harmonitza amb les esglésies del Pallars. Des del 2001 hi ha el Museu de les Papallones de Catalunya. Sphi poden veure totes les papallones que volen a Catalunya i conèixer com viuen i com es relacionen amb el seu entorn. El primer diumenge de setembre se celebra la festa major.

Més al N encara, a l’interfluvi entre els barrancs de la Pietat i de la Bastida, a 1 050 m d’altitud i al sector de llevant del terme, es drecen els masos de Castellviny (4 h el 2001). Hi ha les restes de l’església de Sant Esteve, sense culte.

El poble d’Olp (46 h el 2001) és a la vall d’un barranc afluent al de la Bastida, a 1 099 m d’altitud. L’església parroquial de la Mare de Déu de la Purificació o de la Candelera és un edifici de pedra d’una nau, amb portal adovellat i rosassa, amb un petit campanar d’espadanya. Davant seu hi ha la plaça d’entrada al poble, que s’enfila a través de carrerons amb passos coberts, en una raconada rica en fonts, vers un nucli més enlairat amb algunes cases modernes. A migdia hi ha les ruïnes de l’església de Sant Pere, i en un serrat (1 135 m) que domina el poble pel N, la petita ermita de Sant Josep. Es fa festa major el segon diumenge de setembre.

Altron, Sorre, Bernui i Espós

El poble d’Altron (48 h el 2001) es troba a 935 m d’altitud, a la dreta del riu de Pamano, poc abans de la confluència amb el Rialbo, prop de la carretera que segueix la Vall d’Àssua. L’església parroquial de Sant Sadurní o Sant Serni té una nau i un campanar de torre amb coberta piramidal. A llevant del poble hi ha l’oratori de Montserrat (o del Roser). Se celebra la festa major el darrer diumenge d’agost.

Davant d’Altron, a l’altre costat del riu de Pamano, enlairat a 1 066 m d’altitud, hi ha el poble de Sorre (19 h el 2001). La petita església parroquial de Sant Esteve és d’origen romànic, però molt modificada. A migdia del poble es troba la capella de Sant Antoni, i uns 2 km al N, al camí de Caregue, la petita ermita de Santa Anna. Es fa festa major el penúltim diumenge d’agost.

A l’extrem de ponent del terme hi ha el poble de Bernui (15 h el 2001), a 1 211 m d’altitud, dominant la riba esquerra del riu de Pamano. L’església parroquial de Santa Maria és romànica, de pedra, amb campanar d’espadanya, bé que modificada i ampliada, i conserva una talla de fusta policromada de la Mare de Déu de Bernui. Celebra la festa major el 15 d’agost.

En una coma afluent per la dreta del riu de Sant Antoni, a migdia d’Altron, hi ha les restes del despoblat d’Espós, que alguns erudits han identificat amb una Civitate Exposita esmentada en documents del segle IX.

Llessui, la Torre, Saurí i Menauri

El poble de Llessui (109 h el 2001) es troba a 1 407 m d’altitud, al sector de llevant del terme, entre el tossal de Torena (1 677 m) i la riba esquerra del riu de Pamano. El nucli antic és presidit per l’església parroquial de Sant Pere, interessant edifici d’origen romànic (conserva l’alt absis amb arcuacions i dues finestres laterals) que fou modificat al segle XVI; presideix la façana, on s’obre un gran arc apuntat, el campanar de torre quadrat, de grans dimensions i coberta piramidal; a l’interior es conserva un altar major barroc. Hi ha centres hotelers i blocs d’apartaments que s’han estès en semicercle entre el nucli antic i el pròxim veïnat de la Torre, formant gairebé un continu. Hi ha l’oficina d’informació del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El 2005 es va obrir el Museu del Pastor. Hom fa festa el darrer diumenge de setembre.

El veïnat de la Torre, més a llevant, on hi hagué liantiga fortalesa ja esmentada, és format per un grup de cases presidides per l’església de Sant Julià, romànica, restaurada modernament. A migdia dels dos nuclis es troben les ruïnes de l’ermita de Sant Salvador.

El poble de Saurí (21 h el 2001) és a 1 233 m d’altitud, a la riba esquerra del riu de Pamano, 1 km al S de Llessui. Lòesglésia parroquial de Sant Víctor, de pedra, té el característic campanar de torre amb el cos superior vuitavat i coberta piramidal. La festa major se celebra el primer diumenge d’agost.

Prop de Saurí, a l’altra banda del riu, hi ha la casa i l’antic lloc de Menauri, amb les ruïnes de l’antiga església de Sant Esteve, romànica.

La història

A la primeria del segle XX, l’historiador mossèn A. Coy i Cotonat (1859-1920), fill de Sort, en un estudi sobre la vila, feia esment de la troballa de monedes romanes i tombes d’aquesta època prop del castell i a Santa Eulàlia. Bé que les dades no han estat corroborades, sembla probable que l’indret, d’un gran valor estratègic, fos ocupat durant la dominació romana, amb funció de vigilància i protecció i, potser també, fiscal, com és el cas del peatge de límit provincial conegut a la sortida de la Vall d’Aran vers la Gàl·lia. D’altra banda, els llocs de Stacione i valle Stacione mencionats en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 819, que, sens dubte, prenen llur denominació d’una antiga statio romana, sembla que assenyalen també l’existència d’un antic camí organitzat que, per les valls de Castellbò i Soriguera, posava en comunicació l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà, la Seu d’Urgell (la Urgellum de l’època visigòtica) i Sort, ruta de trànsit ben documentada a l’edat mitjana.

Les primeres notícies documentals de Sort són del 947, quan el comte Isarn de Pallars, va cedir a l’abat de Gerri un alou de Sessui, amb l’església de Sant Lleir in ipsa riba de Saorte. Anys més tard, entre el 981 i el 985, el comte Ramon II de Pallars féu noves donacions a Gerri, una de les quals fou en el lloc dit Suort.

Des del segle X es documenta el nom de la ribera de Sort i un lloc dit Sort, bé que devia ser poc important ja que el nom no es recull en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, la qual, tot i els problemes d’autenticitat que té, reflecteix com a mínim la situació de la comarca a la fi del segle X; en aquesta acta, en canvi, es fa esment dels llocs propers d’Enviny, Estaon i una Villa Furoris, potser Vilamflor, i fins Baén i Montenartró.

Les primeres notícies directes són del 1069, quan el comte Ramon IV de Pallars Jussà dóna a la mitra d’Urgell la vila de Sabort, que abans ja haviacedit al bisbe d’Urgell la seva mare la comtessa Ermessenda. Fa la donació per reparar les devastacions causades a la comarca quan va cridar els sarraïns perquè l’ajudessin. La vila de Saort és esmentada de nou el 1099, quan el papa Urbà II va fer una butlla per confirmar la dotació de l’església d’Urgell.

Des d’aleshores no hi ha cap més referència històrica directa a la vila i lloc de Sort fins el 1280, que és esmentada com a simple parroquial del deganat de Montenartró. Aviat Sort esdevindrà la residència dels comtes de Pallars Sobirà. Ja el 1282 Arnau Roger I, comte de Pallars Sobirà, va fer reconeixença al rei Pere II el Gran, representat per l’infant Alfons, de diferents castells, entre els quals hi havia el castell de Saort o de Sort, com a compensació de la lluita que el comte havia mantingut contra el rei. En l’acte de vassallatge figuren sis homes de Sort, entre ells un Poneig de Sort, potser membre d’una família militar cognomenada Sort, mal coneguda, però de la qual s’esmenten personatges fins al segle XV.

Al llarg dels segles XIII-XV el castell i el petit lloc de Sort apareixen esmentats i complicats en les lluites dels seus comtes amb els Foix i Comenge, i consta documentalment que els comtes residien al castell fins avançat el segle XV. En la guerra civil contra Joan II, va prendre una part ben destacada el comte Hug Roger III de Pallars fins el 1478, quan, per mediació del comte Joan Ramon Folc (III) de Cardona, es van signar treves amb el comte de Pallars al castell de Sort. Malgrat tot, la pau no es mantingué i així l.antagonisme del comte de Pallars amb el conestable i comte de Cardona, Joan Ramon Folc (IV), que per herència era ja vescomte de Vilamur i, per tant, amb àmplies possessions al Pallars, fou causa que el rei declarés rebel el comte de Pallars, Hug Roger III de Pallars, i la seva esposa Caterina Albert el 1488, cosa que va comportar la confiscació de tots els seus béns, a desgrat de la resistència del comte de Pallars i especialment de la seva esposa, que va resistir a València d’Àneu fins el 1491.

La vila i el castell de Sort quedaren en poder del comte de Cardona des del 1488 i, després de pagar al rei 12 000 sous, aquest s’erigia el 1491 amb el beneplàcit reial en marquès de Pallars. Així, Sort esdevenia centre del marquesat de Pallars, que comprenia totes les antigues possessions dels comtes de Pallars Sobirà, més les del vescomtat de Vilamur. Per bé que els nous marquesos no residiren més al castell de Sort, hi vivia un governador del marquès que tenia cura de l’administració del territori del marquesat. El 1787 el marquesat de Pallars tenia 79 pobles amb 2 197 famílies i el vescomtat de Vilamur en tenia 17 amb 510 famílies.

El 1513 el duc de Cardona i marquès de Pallars, Ferran Joan Folc de Cardona, per mitjà del seu procurador, Guerau de Peguera, confirmà a la plaça de la vila de Sort tots els antics privilegis de què gaudien els homes de Sort i de l’antic comtat. D’aleshores en endavant els procuradors arrendaven la fleca, la taverna i el forn, imposaven talles i concedien exempcions quan les calamitats públiques, com aiguats o pestes, afligien els seus súbdits.

El 1640, contra la voluntat del seu senyor, els síndics i la gent de Sort decidiren d’adherir-se a la guerra dels Segadors, però acabada aquesta retornaren a l’obediència del rei de Castella i del seu senyor, el marquès de Pallars, aleshores també duc de Sogorb.

En la guerra de Successió el Pallars Sobirà i sobretot Sort, gràcies a l’acció de Josep Moragues, ascendit ja a general el 1709, es van mantenir al costat del partit austriacista fins el 1713, que Moragues va haver de capitular a Castellciutat, d’on era governador.

El 1835 Sort era ascendida a cap de partit judicial amb una demarcació que tenia 1 695 km2 i 36 ajuntaments, tot l’actual Pallars Sobirà i els dos municipis de la Vall Fosca (la Pobleta de Bellveí i la Torre de Cabdella). El 1900 el partit tenia 15 216 h.

Les guerres carlines, sobretot la primera (1833-40), també es deixaren sentir a Sort, bé que foren poques les accions bèl·liques que hi tingueren lloc. En les altres només hi ha notícia de voluntaris carlins, però no s’aixecà gaire enrenou, com ho prova el fet que el seminari de la Seu d’Urgell es traslladà a Sort en 1873-75.

Els distints nuclis que formaven l’antic municipi d’Enviny apareixien esmentats des de la fi del segle XI, llevat d’Enviny (Inviciono), que figura ja en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 819. El castro Envacinio apareix en un plet dirimit sota la presidència del comte Artau II de Pallars Sobirà, i el castro de Lertven és uns quants anys abans objecte de permutes entre els comtes cosins, Artau I de Pallars Sobirà i Ramon V de Pallars Jussà, com també el castro de Olbe, que corresponen a Llarvén i a Olp. Tots els nuclis foren dels comtes de Pallars Sobirà fins a la fi del segle XV, quan passaren a mans del duc de Cardona i marquès de Pallars, els descendents del qual mantingueren el domini fins a la fi de l’Antic Règim.

Els tres pobles del terme d’Altron formaren part de la Vall d’Àssua. Bernui i Altron són esmentats des del segle XII i apareixen en el cens de vers el 1381 dins la baronia de Bellera, (lloc del Torn). Passaren al segle XV al domini dels vescomtes de Castellbò i comtes de Foix i s’integraren en el quarter de Rialb i la Vall d’Àssua. Després que aquests dominis retornaren a la corona (1548), apareixen el 1718 sota jurisdiccions distintes: Altron, de Josep Sobirà; Bernui, del baró de Claret; i Sorre, de Bernat Areny. El 1831 (segons Galobardes) figuren Altron i Bernui del vescomte de Castellbò, i Sorre del marquès de Llo. A Altron hi ha la casa pairal de la família Sobirà.

Dins l’antic terme de Llessui hi hagué el castell de Torena (el tossal de Torena es troba 1 km al N del poble), que fou des de la fi del segle X el centre de la Vall d’Àssua i que els comtes de Pallars infeudaren a la família Torena (que prengué el cognom del castell), i la fortalesa és reiteradament esmentada en la documentació dels segles XI i XII; segons A. Coy, fou destruït per un incendi al segle XV i substituït en la seva funció pel castell de Malavella, ja existent abans i no identificat. La poderosa família dels Bellera adquirí, a mitjan segle XIII, el castell de Torena amb tota la Vall d’Àssua, i els seus llocs figuren en el cens de vers el 1381; el castell de la Torre existia almenys des del 1086 i en foren feudataris els Àssua. Rialb i tota la Vall d’Àssua foren venuts per Jaume de Bellera el 1435 al comte de Foix i vescomte de Castellbò, però aquest llinatge no en prengué possessió real fins el 1460. Com tots els dominis dels Foix-Castellbò del Principat, poc després de la mort de la reina Germana de Foix retornaren a la corona. Tanmateix, en la relació de senyories que dóna Galobardes el 1831 figuren al domini del vescomte de Castellbò.

 

Col·laboració: 
MxC

Llegir més...