Docent a les universitats de Pisa, Messina, Gènova i Roma, fou, en un principi, seguidor de G.Gentile. Posteriorment, derivà cap a un pensament marcat pel que ell qualificà de “problematicisme”, que consisteix a definir com a àmbit genuí de la filosofia la formulació d’objeccions al saber ja establert. Exposà aquesta concepció en nombroses obres, entre les quals Il problematicismo (1976), Dal mito alla scienza (1966) i Dall’attualismo al problematicismo (1976). S'ocupà també de temes jurídics i econòmics.