guerra de Successió Hispànica

Conflicte bèl·lic (1702-1715) originat per l’extinció de la branca hispànica dels Àustria en morir Carles II, l’encisat, l’any 1700.

Introducció

Fases de la guerra de Successió

De fet, aquest fou el darrer dels nombrosos enfrontaments desencadenats a Europa per la política expansionista de Lluís XIV de França. A la mort de Carles II de Castella i de Catalunya-Aragó, l’emperador germànic Leopold I, Anglaterra i Holanda no acceptaren el testament últim del monarca traspassat, que cedia els regnes hispànics i llurs dependències territorials a Felip d’Anjou, net de Lluís XIV, i defensaren els drets successoris de l’altre pretendent, l’arxiduc Carles d’Àustria. Fou decisiva en la formació d’aquesta coalició armada contrària als Borbó la tutela que Lluís XIV exercí sobre la monarquia hispànica durant els primers mesos del regnat de Felip V, actitud que li permeté obtenir avantatges comercials i estratègics que amenaçaven els interessos de les altres potències. Aquesta situació precipità l’inici de les hostilitats, a l’escenari europeu, l’any 1702.

Els anys crítics de la guerra i l’aposta dels catalans (1702-1711)

A nivell ibèric, els catalans, en principi, no gosaren contradir les disposicions testamentàries de Carles II, fins al punt que Felip de Borbó anà en persona al Principat, com era de rigor, i fou proclamat sobirà després del jurament preceptiu (Felip IV de Catalunya-Aragó). Tot seguit presidí, a Barcelona, les Corts catalanes de 1701-1702.

Taula de pretendents a la monarquia hispànica

© Fototeca.cat

Les reticències que despertava a Catalunya el nou sobirà eren, però, evidents. La possibilitat que Felip, criat i crescut en l’admiració envers l’absolutisme regi i no gens avesat a veure limitada i contrastada pels súbdits l’autoritat del sobirà, es dediqués a anul·lar les llibertats individuals i col·lectives atemoria diferents sectors socials. D’altra banda, l’oposició latent als Borbó també es pot explicar en clau econòmica. El tractat dels Pirineus del 1659 havia perjudicat la producció catalana, ja que afavoria les importacions franceses, a causa del lliurecanvisme a què la monarquia hispànica s’havia vist obligada a acceptar en aquell acord. Les guerres expansionistes posteriors de Lluís XIV, però, havien ocasionat el tancament de la frontera i, en conseqüència, s’havia aturat l’entrada de productes francesos. Aquest fet i l’obertura de mercats exteriors als Països Baixos i Anglaterra (que quedaren tancats a partir del 1702 en iniciar-se el conflicte, aspecte que cal tenir present en el desenvolupament dels fets posteriors), marcaren una represa econòmica al darrer terç del segle XVII de la qual la recuperació de les restes del Born barceloní i els estudis exhaustius d’Albert García Espuche en són, entre d’altres, proves irrefutables. La qüestió, gens irrellevant, de si Felip V d’Espanya permetria la continuació d’aquesta expansió econòmica o bé la frenaria en afavorir els interessos francesos planà durant les sessions de les Corts de 1701-1702. Això no obstant, en l’apartat econòmic Felip es mostrà conciliador i concedí el comerç de dos vaixells catalans a Amèrica, encara que amb dues condicions: fer escala abans a Sevilla i unir-se a la flota que feia la travessia. Més difícils foren, en canvi, les negociacions en l’àmbit polític. Si bé, a canvi del donatiu acordat, Felip V acceptà noves constitucions, potser la més significativa la que creava el Tribunal de Contrafaccions, el cert és que va rebutjar la proposta d’anul·lació del control reial sobre les insaculacions per als càrrecs públics del Principat, que havia imposat Felip III de Catalunya-Aragó i IV de Castella amb motiu de la capitulació de Barcelona el 1652. La frustració d’aquest objectiu, com també el tancament dels mercats exteriors abans esmentat, tingueren el seu pes específic en l’aposta catalana del 1705 a favor de Carles d’Àustria.

Les relacions posteriors entre els virreis borbònics i la societat catalana, especialment en el cas de Fernández de Velasco (1704-1705), foren molt tenses. L’octubre del 1702 esclatà l’afer Arnald Jäger, comerciant holandès resident a Barcelona des del 1661 i ciutadà honrat al qual les autoritats borbòniques pretenien desterrar. La resistència, principalment del Consell de Cent, ho impedí finalment, però les friccions creades deixaren el seu pòsit. El nomenament del virrei Velasco, el gener del 1704, tampoc no contribuí a calmar els ànims, al contrari. A Barcelona encara estava ben viu el record del seu paper nefast durant el setge francès del 1697. Per la seva banda, en un context de guerra cada cop més pròxima, amb l’arribada de l’arxiduc Carles a Portugal, el nou virrei passà a actuar d’una manera maldestra i malfiada, fins al punt d’exigir el coneixement de les deliberacions de les institucions catalanes, que eren preceptivament secretes. Malgrat les seves sospites, el Consell de Cent i la diputació del general li donaren suport en el primer intent frustrat de desembarcament aliat el maig del 1704.

El tomb decisiu favorable a l’arxiduc Carles arribà des de la plana de Vic per l’acció del grup dels vigatans, membres de la petita noblesa i cavallers que atorgaren plens poders a Domènec Perera i a Antoni de Peguera, la primavera del 1705, per tal que s’entrevistessin amb Mitford Crowe, plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, i antic resident a Barcelona, amb la missió d’arrenglerar Catalunya al costat de la Gran Aliança de la Haia. La reunió se celebrà a Gènova, on se signà pacte de Gènova, el dia 20 de juny de 1705. Per aquest acord Anglaterra es comprometia a proveir d’armes el Principat, a desembarcar-hi vuit mil soldats i dos mils cavalls i a fer complir al pretendent Carles les lleis i constitucions catalanes en qualsevol contingència. Aquesta garantia s’estenia fins i tot en el cas d’adversitat per a les armes aliades i de triomf, per tant, de Felip V de Castella. A partir d’aquest moment tot s’accelerà. Les tropes enviades pel virrei Velasco per a controlar de manera efectiva la plana de Vic van ser derrotades al Congost i s’hagueren de replegar cap a Barcelona. La segona temptativa aliada de desembarcament a Barcelona, encapçalada pel mateix arxiduc Carles, tingué èxit aquest cop i Fernández de Velasco capitulà l’octubre del 1705. El príncep Jordi de Darmstadt, antic virrei de Catalunya, que gaudia de les simpaties de molts catalans, va morir el 13 de setembre en l’atac aliat contra Montjuïc. De manera pràcticament simultània, les tropes aliades desembarcades al País Valencià, comandades per Joan Baptista Basset, que a Dénia havia proclamat rei l’arxiduc amb el nom de Carles III (agost del 1705), avançaven cap a València. Un cop rebut triomfalment a Barcelona, que va esdevenir de nou capital reial, Carles convocà les Corts catalanes (1705-1706), que el reconegueren com a comte legítim de Barcelona i com a rei de Catalunya-Aragó. La primera constitució que s’aprovà declarava els Borbó perpètuament inhàbils per a la successió a la corona catalanoaragonesa i als altres regnes de la monarquia hispànica. La resta de constitucions aprovades milloraven les acceptades per Felip de Borbó. Al cap de poc temps només la vila i ciutadella de Roses restava, al Principat, sota domini borbònic. Pel desembre del 1705, després d’haver ocupat Gandia, Alzira i altres places del País Valencià, Basset i Nebot entraren a València. Josep de Cardona i d’Erill fou nomenat nou virrei valencià.

Mapa de la guerra de Successió

© Fototeca.cat

Al regne d’Aragó l’alçament austriacista s’inicià a Alcanyís i es propagà per Casp i altres pobles del Baix Aragó. També s’alçà tot el comtat de Ribagorça fins a la vila de Montsó. Mentrestant Felip de Borbó havia acudit personalment al capdavant d’un exèrcit per recuperar Barcelona el mes de maig del 1706. Fou l’únic moment, en tota la guerra de Successió, en què ambdós pretendents estigueren més pròxims físicament, atès que Carles rebutjà partir abans que s’iniciés el setge. La resistència, tant de les tropes aliades com de les tropes catalanes, des de dins i des de fora de Barcelona, obligà l’exèrcit borbònic a retirar-se cap a França. Part de la retirada coincidí amb un eclipsi solar. A partir d’aquest fet, Saragossa i totes les altres poblacions aragoneses es manifestaren a favor de Carles.

El 24 de setembre de 1706 una esquadra angloholandesa, comandada per John Leake es presentà a la badia de Palma. El virrei filipista, Baltasar Cristóbal de Híjar, marquès d’Alcúdia, intentà resistir, però no obtingué els suports militars necessaris davant la negativa a combatre de les tropes locals, que, per la seva extracció popular i menestral, eren més austriacistes que no pas filipistes. El virrei tampoc pogué mobilitzar la tropa francesa perquè ho evita un motí popular encapçalat per Salvador Trullols i Olesa. Davant la impossibilitat de presentar batalla, el virrei capitulà i fou nomenat nou virrei el comte de Savallà —que exercí el seu càrrec fins al novembre del 1709—. El mateix setembre del 1706, Eivissa fou ocupada pels aliats. Un any després, el setembre del 1707, una esquadra aliada, capitanejada per Leake i Stanhope i reforçada per contingents mallorquins, ocupà l’illa de Menorca. D’aquesta manera s’aplegaven entorn de Carles III tots els territoris de la corona catalanoaragonesa.

Esperonat per aquests èxits, Carles III es disposà a recollir la totalitat de l’herència hispànica de Carles II i avançà cap a Madrid, on entrà sense trobar-hi gens d’entusiasme, sinó tot el contrari. Castella, que semblava definitivament esgotada a la darreria del segle XVII, i que es mostrà fins i tot recalcitrant a admetre un rei Borbó i uns ministres francesos, es redreçà en contra d’un monarca que semblava imposat pels regnes del llevant peninsular, principalment pels catalans, i es convertí de retop en el puntal més ferm dels Borbó, precisament en un moment crític en què Lluís XIV, desitjós de fer les paus amb les potències aliades, s’inclinava a abandonar el seu net Felip a la seva sort. Aquest redreçament sobtat castellà fou fruit no solament d’una propaganda contrària a Carles III, sinó també de l’animadversió secular latent en la societat castellana contra els catalans, als quals s’atribuïen tenebrosos propòsits de subjecció i esclavatge de Castella, paradoxalment de la dimensió dels que foren aplicats posteriorment a tots els territoris de la corona catalanoaragonesa pels borbònics. Aquest reviscolament castellà també fou possible per la gestió dels delegats i tècnics francesos (Orry, D’Estrées), que havien restaurat les finances públiques i reorganitzat l’exèrcit, gràcies als recursos que fornia a la metròpoli l’Imperi americà. Els resultats d’aquest poderós moviment d’exaltació castellana no trigaren a manifestar-se; Carles III hagué d’abandonar Madrid i les forces borbòniques assoliren poc després, en la batalla d’Almansa, una victòria decisiva (25 d’abril de 1707), que desorganitzà completament l’exèrcit carolí i l’obligà a abandonar el País Valencià i Aragó en mans de Felip V. Aquest, poc després, aconsellat pel jurista castellà Melchor Rafael de Macanaz i per l’ambaixador francès Michel Amelot, dictava la pragmàtica que anul·lava les constitucions aragoneses i valencianes i establia els decrets de Nova Planta del 1707 per a ambdós reialmes. La repressió al País Valencià ja dibuixava la que patirien anys després Catalunya i les Illes: crema de ciutats, exilis, bandejaments, confiscació de propietats, penes de presó i execucions sumàries. Tampoc el Principat de Catalunya restà indemne a aquest avanç borbònic; el novembre del 1707 la ciutat de Lleida queia en mans dels filipistes i uns mesos després, el juliol del 1708, era Tortosa la que patia la mateixa sort.

Malgrat tots aquests èxits és molt possible que Felip V no s’hagués afermat en el tron sense un tomb de les circumstàncies en el front europeu. La situació, però, evolucionà al seu favor d’una manera inesperada. Després de la terrible derrota borbònica de Malplaquet (1709), en les converses preliminars de pau celebrades a Geertruidenberg (març-juliol del 1710) entre representants francesos i representants dels aliats, l’actitud maximalista d’aquests forçà Lluís XIV a continuar la guerra i a prosseguir donant suport al seu net. Els aliats arribaren a exigir, com a pas previ a la continuació de les converses de pau, que els exèrcits francesos col·laboressin amb els exèrcits aliats, si fos necessari, per obligar Felip V a abdicar per la força.

El 1710 Carles III, assistit per tropes angleses dirigides per James Stanhope i tropes alemanyes comandades per Guido von Starhemberg, repetí l’aventura de marxar sobre Madrid. Aragó fou recuperat provisionalment per a la causa austriacista i Carles III restablí, a Saragossa, les constitucions aragoneses. Carles III entrà de nou a Madrid el 28 de setembre i es trobà amb el mateix ambient hostil que l’acompanyà durant la seva estada anterior. Per altra banda, fracassà l’ofensiva aliada, provinent de Portugal, sobre Madrid. Per tot plegat, a finals de novembre, s’inicià la retirada austriacista. Durant aquest replegament, el duc de Vendôme derrotà les forces de Carles III en les batalles de Brihuega i Villaviciosa, els dies 9 i 10 de desembre de 1710. Així mateix, a principis del gener del 1711, tropes franceses sota el comandament del comte de Fiennes travessaren la frontera i assetjaren Girona, que capitulà el dia 23 del mateix mes. Com havia passat anteriorment a Lleida i Tortosa, les tropes borbòniques imposaren un règim de terror sobre la població dels territoris que passaven a controlar.

Durant la tardor del 1711 l’escenari bèl·lic del Principat es traslladà cap a la Catalunya central. De manera simultània tingueren lloc la batalla dels Prats de Rei i el setge borbònic de Cardona. Ambdues accions, que lideraren Starhemberg i Manuel Desvalls, per part austriacista, i Vendôme, per part filipista, finalitzaren amb el triomf dels primers. L’avanç borbònic cap a Barcelona quedava frenat momentàniament.

Uns mesos abans, però, un fet imprevist reforça els arguments dels europeus partidaris de posar fi a la guerra. L’emperador germànic Josep I havia mort el 17 d’abril de 1711, després d’haver designat successor el seu germà Carles. Aquest fou proclamat emperador (Carles VI), però no renuncià a les seves pretensions sobre la corona hispànica (Carles III), amb la qual cosa l’equilibri europeu quedà de nou amenaçat per la possibilitat d’una concentració de poders en un sol monarca, només que aquest cop es tractaria d’un Habsburg i no pas d’un Borbó. El 27 de setembre de 1711 Carles marxà de Barcelona cap a Viena deixant el govern de Catalunya en mans de la seva muller, Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel.

Prèviament l’escenari polític també s’havia alterat internament en el principal membre de l’Aliança de la Haia, Anglaterra. La tardor del 1710, després d’una forta campanya dels toris per posar fi a la guerra, les eleccions donaren el triomf a aquesta formació. El govern liberal (whig), partidari de seguir la guerra donà pas a un govern conservador (tori), partidari de finalitzar-la.

La pau a Europa (1712-1713)

Tant la proclamació de Carles VI com a emperador germànic com la victòria dels toris, obriren un impàs en la guerra a Europa. El 25 de juny, França i Anglaterra van pactar la fi de les hostilitats militars. L’11 de setembre de 1712, el govern anglès ordenà la retirada de les seves tropes de Catalunya. El seu exemple fou seguit immediatament per Portugal i els Països Baixos. El camí cap a les converses de pau a Utrecht durant el 1713 quedava obert de bat a bat.

Els avantatges comercials a Amèrica oferts als anglesos per Felip V (asiento de negros inclòs), seguint els consells del seu assessor en política internacional, el comte de Bergheick, eren més que suficients per a decidir el govern britànic a reconèixer un Borbó en el tron hispànic, sempre que aquest renunciés a la corona de França. A més a més, els britànics rebrien Gibraltar (conquerit el 1704 amb ajut català) i Menorca. Carles VI de França rebria Flandes, Milà, Nàpols i Sardenya, territoris que els aliats ja ocupaven militarment. L’illa de Sicília seria cedida al duc de Savoia, aliat d’Àustria. Amb l’acord ja embastat només quedava per resoldre el Cas dels Catalans, que persistien a defensar llurs constitucions i institucions. Carles VI, des de Viena, maldava per demostrar que no es desentenia de Catalunya, i plantejà la idea d’una república catalana sota la protecció d’Anglaterra, cosa que no acceptà el premier anglès Henry St. John, primer vescomte de Bolingbroke, perfecte coneixedor de les condicions irrenunciables de Felip V a l’hora de reclamar el seu dret a dominar Catalunya i castigar la seva aposta del 1705. Per altra banda, Bolingbroke havia de resoldre l’equació de com fer honor al pacte de Gènova i no abandonar els catalans a la revenja de Felip V. Explorant aquesta via, aconseguí el compromís d’una amnistia i la restitució de bens i honors expropiats, sempre que els catalans acceptessin Felip V sense oferir cap resistència. Finalment l’article 13 del tractat d’Utrecht entre Felip V i la reina Anna d’Anglaterra, acordat el 14 de maig de 1713 i ratificat posteriorment, incloïa la fórmula que suggerí l’ambaixador de Felip V a Londres, el marquès de Monteleón, per a acabar de vèncer les reticències angleses, consistent a atorgar als catalans els mateixos privilegis que gaudien els súbdits castellans de Felip V. Manera molt subtil d’afirmar que perdrien els seus.

Abans de l’acord entre Felip V i Anna d’Anglaterra, també s’acordà, a Utrecht, el tractat d’evacuació de Catalunya, el dia 14 de març de 1713. La notícia d’aquest conveni arribà a Barcelona el 2 d’abril de 1713, quan feia pocs dies que l’emperadriu Elisabet Cristina havia embarcat a Barcelona amb destinació a Viena. El mariscal Starhemberg restà a partir d’aquell moment com a representant de Carles d’Àustria a la capital catalana i hagué d’entomar la desesperació i la irritació de la població de la ciutat quan conegué el contingut del tractat. Posteriorment, Starhemberg signà, el 22 de juny de 1713, el conveni de l’Hospitalet, que acordava la retirada total de les darreres forces imperials i el lliurament de totes les places i viles que encara no estaven en mans borbòniques. La indignació dels barcelonins fou tal que Starhemberg hagué d’abandonar la ciutat de nit i d’incògnit i de manera immediata.

Catalunya, Mallorca i Eivissa havien quedat completament abandonades pels seus aliats. Al Principat, després del lliurament de la ciutadella de Castellciutat a les forces de Felip V, només Barcelona i Cardona restaven lliures de l’ocupació borbònica.

La guerra dels catalans i la repressió posterior (1713-1715)

Davant d’aquesta situació, la diputació del general convocà la junta de braços, les deliberacions de la qual, i llurs conseqüències immediates, s’allargaren del 30 de juny al 8 de juliol de 1713. Ja de bon principi, el braç eclesiàstic decidí no participar en les deliberacions. Inicialment, el braç militar es va inclinar per la submissió a Felip de Borbó, però el pes específic del braç popular, partidari de la resistència a ultrança, va fer variar el sentit del vot dels representants nobiliaris. El resultat més tangible fou la declaració de guerra a les dues corones borbòniques; la francesa i la castellana. El general Antoni de Villarroel fou nomenat cap de la defensa de Barcelona i Antoni Desvalls rebé l’encàrrec de la defensa de la resta del territori català. S’iniciava la fase final de la guerra de Successió, allò que ja es comença a conèixer com “la guerra dels catalans” i que no finí, de manera definitiva, fins a la caiguda de Mallorca i Eivissa, el 1715. Les famílies barcelonines que volgueren sotmetre’s a Felip de Borbó abandonaren la ciutat i es dirigiren a Mataró, que ja estava en mans de les tropes borbòniques. Ben aviat, el 29 de juliol, el comandant en cap de les forces filipistes, el duc de Pòpoli, envià un missatge que comminava a la rendició, el qual fou rebutjat. El 25 d’agost començava el bloqueig naval de Barcelona. Uns dies abans, el 9 d’agost, s’inicià la malaurada i fracassada expedició del diputat militar Antoni Francesc de Berenguer, que finalitzà el 5 d’octubre i que no reeixí en el seu intent de provocar un aixecament general al Principat. El 28 d’agost de 1713, la capital dels vigatans, Vic, capitulava davant dels borbònics. Així i tot, Barcelona seguí resistint el setge en gran part gràcies a l’ajut que rebia de Mallorca, organitzat pel virrei Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, consistent tant en queviures i material de guerra com en personal especialitzat. Els artillers mallorquins, les unitats militars valencianes i els refugiats aragonesos i castellans contribuïren en gran manera a la resistència, juntament amb les forces militars sota comandament de Villarroel i els regiments de la Coronela.

El gener del 1714 es produí un fet inesperat que alleujà la pressió sobre Barcelona. El cobrament de les contribucions exorbitants amb què Jean Orry i Josep Aparici volien punir les ja prou castigades famílies catalanes, provocà allò que l’expedició de Berenguer i Nebot no pogué aconseguir: un aixecament general, la revolta de les quinzenades. Aquest aixecament també afavorí la tasca de l’exèrcit de l’interior, comandat per Desvalls i Ermengol Amill, que veié engruixir els seus efectius. Per tot plegat, el setge de Barcelona s’anava perllongant, la qual cosa afavoria l’objectiu estratègic dels partidaris de la resistència: aconseguir guanyar els temps necessari perquè es produís un canvi favorable als catalans en l’escenari internacional. Els esdeveniments internacionals, però, no convidaven a l’esperança. Lluís XIV i Carles VI signaven els acords posteriors als d’Utrecht: les paus de Rastatt (març del 1714) i Baden (setembre del 1714), que permeteren al rei Sol disposar lliurament de les seves tropes d’elit. Felip V aprofità l’avinentesa per a demanar, un cop més, l’ajut del seu avi. Així fou com el duc de Pòpoli fou rellevat en el comandament del setge de Barcelona i substituït pel duc de Berwick, que arribà acompanyat de milers de soldats francesos. Era el 6 de juliol de 1714. En aquell moment, els assetjants disposaven de 40.000 soldats enfront dels 5.000 defensors.

Assalt a les muralles de Barcelona, obra de Jacques Rigaud (1680-1754)

La tàctica de Berwick, aconsellat per l’enginyer militar Jorge Próspero de Verboom, bon coneixedor de les defenses barcelonines, fou molt més agressiva que la utilitzada fins llavors per Pòpoli. D’entrada, combinà els bombardeigs constants amb la construcció de rases, trinxeres i galeries que permetien que l’artilleria borbònica i els seus efectius s’aproximessin cada cop més, fins al punt de poder posar explosius sota les parts més febles de les muralles. Per altra banda, Berwick encara reforçà més el bloqueig naval, de manera que cada cop resultava més difícil rebre els subministraments mallorquins. A l’exterior, l’exèrcit de Desvalls, vencedor en la batalla de Talamanca els dies 13 i 14 d’agost, fou frenat prop de Martorell i no aconseguí trencar el setge de Barcelona. La situació dins de la ciutat, sobretot després dels durs combats dels mateixos dies 13 i 14 d’agost, que deixaren 800 morts entre els defensors i 1.600 baixes entre els atacants, era cada cop més desesperada. El 3 de setembre de 1714, quan les bretxes obertes a les muralles ja eren nombroses i més d’una tercera part de la ciutat estava destruïda, Berwick comminà Barcelona a la rendició sota l’amenaça d’un assalt a matadegolla en cas que la seva exigència no fos atesa. La situació dins dels murs barcelonins era extraordinàriament penosa, però, tot i així —malgrat que el conseller en cap Rafael Casanova i el mateix Villarroel eren partidaris de pactar una treva que permetés recuperar forces i donar temps a l’exèrcit de Desvalls per intentar de nou trencar l’encerclament—, la votació majoritària i aclaparadora dels Tres Comuns va ser la de continuar la resistència. El 6 de setembre, Villarroel presentà la seva renúncia, però acceptà continuar exercint interinament les seves funcions. Mentrestant, les pluges concediren una petita treva als defensors i causaren danys significatius al assaltants. Per altra banda, cal tenir present que Berwick es veia obligat davant Felip V a aconseguir sotmetre Barcelona, però, a la vegada, havia de mirar de reduir al màxim les pèrdues en les tropes franceses, ja prou delmades, per no perjudicar més els interessos del seu sobirà, Lluís XIV. Un cop les pluges ho permeteren, la matinada del 10 a l’11 de setembre, Berwick llançà un atac massiu i simultani per les set grans bretxes obertes pels incessants bombardeigs previs. L’Onze de Setembre el conseller en cap Rafael Casanova fou ferit al baluard de Sant Pere. Al cap de set hores de lluita acarnissada, la primera línia de les defenses ja era en mans dels assaltants, però la lluita continuà als primers carrers vora muralla. Al migdia de l’11 de setembre, després de 10 hores de lluita, les baixes en ambdós bàndols eren elevadíssimes: 6.000 per als assaltants i 3.900 per als defensors. Cap a les dues de la tarda, davant la impossibilitat d’arribar a un acord dins la Junta de Guerra, el general Villarroel, ferit, prengué la responsabilitat d’enviar el coronel Ferrer amb l’ordre de tocar a capitulació. L’inici de converses va ser acceptat immediatament per Berwick, conscient de les pèrdues que li representaria la conquesta de Barcelona casa per casa i carrer per carrer. Després que el mariscal borbònic es negués a cap concessió respecte al manteniment de les constitucions catalanes, el 12 de setembre s’arribà a un acord final de capitulació, que Berwick no signà i que considerava el respecte a les vides i propietats de tots els habitants de Barcelona, combatents inclosos; el control de l’oficialitat borbònica sobre les seves tropes per a evitar cap possibilitat de saqueig; el desarmament dels defensors; el lliurament del port, de les Drassanes i del castell de Montjuïc, i la rendició de Cardona, que capitulà el 18 de setembre (capitulació de Cardona).

Aquells canvis en el panorama internacional que els defensors de Barcelona havien esperat finalment es produïren. El 12 d’agost de 1714 moria la reina Anna d’Anglaterra i es formava el Consell de Regència previst, controlat per membres del partit whig, que feren cessar el govern tori. Això no obstant, malgrat que el nou monarca, Jordi I d’Hannover, s’havia mostrat receptiu amb el Cas dels Catalans, el cert és que l’ajut britànic no arribà mai. El dia 13 de setembre les tropes dels Borbó ocuparen Barcelona.

Durant els mesos següents, el destí final de Mallorca i Eivissa estigué encara lligat a una hipotètica conservació de l’entramat institucional català. Tots els intents negociadors al respecte toparen amb la intransigència de Felip V. Finalment, el 15 de juny de 1715, una esquadra francesa, amb un exèrcit de 12.000 homes sota el comandament de François Bidal d’Asfeld, desembarcà a Cala Llonga (Felanitx). El marquès de Rubí, darrer virrei austriacista, resistí fins a la capitulació de Palma, el dia 1 de juliol de 1715. Les tropes borbòniques entraren a la capital deu dies després. Les condicions de la capitulació foren similars a les de Barcelona. A continuació fou ocupada Eivissa.

La repressió borbònica continuà i s’incrementà després de les capitulacions de Barcelona, Cardona, Mallorca i Eivissa. Un bon nombre d’austriacistes, al voltant de 25.000, s’exiliaren als territoris de Carles VI d’Àustria. Entre ells figuraven els germans Antoni i Manuel Desvalls, Ermengol Amill, Pere Joan Barceló Carrasclet, i Francesc de Castellví, autor, a l’exili, de Narraciones históricas, el relat de la guerra i de l’exili. Un grup d’aquells exiliats participaren en l’aventura fracassada de la fundació de la Nova Barcelona, al banat de Temesvár (1735-1740). Els béns de nobles i militars austriacistes foren confiscats i, al Principat, resultaren afectades 1.098 famílies. Tots els Estudis Generals (Universitats) catalans foren clausurats i l’ensenyament universitari es concentrà únicament i exclusiva a Cervera. Els eclesiàstics austriacistes foren privats dels seus càrrecs, alguns empresonats, i d’altres bandejats. Les presons del Principat, algunes creades expressament després de l’ocupació borbònica, estigueren plenes a vessar. Castells i cases fortificades foren enderrocats. Títols de propietat, privilegis, indumentàries de consellers, mobiliari institucional i monuments de significat austriacista foren destruïts. La campana Honorata, que advertia els barcelonins dels atacs borbònics, fou fosa i convertida en artilleria que apuntava a la ciutat des de la Ciutadella. Gran part del barri de la Ribera fou destruït per a construir la Ciutadella. La llengua catalana començà a patir un premeditat procés de substitució. El cadastre, més pensat com un càstig que com una racionalització impositiva, s’abaté sobre tota la població catalana. Les execucions d’herois de la resistència (Bac de Roda, l’any 1713; Josep Moragues i Ramon Moga, l’any 1715) anà acompanyada de les morts, a mans de la soldadesca borbònica, d’una munió de gent anònima. Les institucions i constitucions catalanes foren abolides el setembre del 1714 i substituïdes per les establertes en el decret de Nova Planta de gener del 1716. La mateixa sort tingueren les institucions i constitucions de Mallorca pel decret de Nova Planta de novembre del 1715.

De la guerra de la Quàdruple Aliança al tractat de Viena (1718-1725)

La política expansionista de Felip V, seguint les ambicions territorials de la seva segona muller, Isabel Farnese, i els consells de Giulio Alberoni, tingué com a resultat, l’any 1718, la invasió de Sardenya, illa que, segons els acords establerts a Utrecht, pertanyia a l’imperi austríac. així mateix, l’exèrcit borbònic envaí tot seguit l’illa de Sicília, que, en els acords esmentats, havia estat adjudicada a Savoia. Aquesta vulneració dels acords d’Utrecht provocà la creació de la Quàdruple Aliança el 2 d’agost de 1718, resultat de la suma de l’imperi encapçalat per Carles VI a la prèviament existent Triple Aliança, formada per França (Lluís XIV havia mort el 1715 i el país estava sota la regència de Felip d’Orleans), la Gran Bretanya i Holanda el 4 de gener de 1717. Després d’uns primers combats navals entre estols britànics i espanyols, França, Gran Bretanya i l’Imperi germànic declararen la guerra a Espanya el 17 de desembre de 1718. Holanda s’hi afegí l’agost del 1719.

La guerra de la Quàdruple Aliança

El 1719, un exèrcit francès, comandat paradoxalment pel duc de Berwick, atacà el País Basc espanyol. Aviat hagué de replegar-se. L’octubre del 1719, la flota britànica ocupà Vigo i Pontevedra. Paral·lelament Berwick entrava a Catalunya. Pere Joan Barceló Carrasclet tornà de l’exili i intentà ocupar Valls, però el seu atac fou repel·lit per la milícia local, comandada per qui poc després seria el primer cap del nou cos dels Mossos d’Esquadra, Pere Anton Veciana. Un altre exiliat il·lustre, Antoni Desvalls, escarmentat pel poc suport rebut de l’emperador durant el període 1713-1714, no acceptà l’encàrrec de Carles VI per tornar a intentar aixecar Catalunya en armes. Els fets posteriors i la repressió sobrevinguda li donaren la raó. Algunes viles, com el cas d’Olot, recuperaren provisionalment els seus privilegis abolits per la Nova Planta durant l’ocupació francesa. La Seu d’Urgell fou ocupada dos cops pels francesos: el 31 d’agost de 1719 i el 29 de gener de 1720, en aquest cas per les tropes comandades ni més ni menys que per Jorge Próspero de Verboom, quan faltaven pocs dies perquè s’acabés la guerra. La repressió que el capità general borbònic marquès de Castel Rodrigo desfermà sobre la població catalana sospitosa d’haver col·laborat amb l’ocupació francesa no tingué res a envejar a la dels anteriors episodis repressius. El desembre del 1719, Felip V cessava Alberoni i ràpidament s’iniciaren les converses de pau que donarien lloc al tractat de la Haia del 17 de febrer de 1720, pel qual Savoia cedia Sicília als Borbó, mentre que, a canvi, rebia l’illa de Sardenya. Pel tractat de Madrid de 27 de març de 1721, Espanya i França feien les paus i es bescanviaven les places ocupades durant la guerra.

El tractat de Viena i les seves conseqüències (1725)

El 7 de juny de 1725, se signà el tractat de Viena entre Felip V d’Espanya i Carles VI d’Àustria, que tancava definitivament el conflicte successori que els enfrontava des del 1702. Felip V el ratificà el 24 de juliol i Carles VI el 29 d’agost. L’emperador renunciava a totes les seves reivindicacions sobre el tron espanyol, mentre que Felip V renunciava a Itàlia i al Flandes anteriorment espanyol. La pau de Viena, en el seu article novè, tancava també el contenciós català entre ambdós monarques: els presos s’havien d’alliberar i les propietats confiscades s’havien de restituir. Això permeté l’alliberament d’un grup de personatges que foren empresonats el 1714 i que encara romanien presos: Nicolau Aixandri, Joan Baptista Basset, Josep Bellver, Joan Ramon Bordes, Antoni Chirino, Sebastià Dalmau, Francesc Maians, Eudald Mas, Miquel de Ramon, Joan Sebastià Soro, Salvador de Tamarit, Josep Vicent Torres, Francesc Vila i Pere Vinyals. Antoni de Villarroel morí a la Corunya el 26 de febrer de 1726. Havia rebut l’ordre de llibertat el 20 d’octubre de 1725, però les penalitats sofertes durant la guerra i l’empresonament li impediren poder gaudir de la llibertat recuperada. La gran majoria dels alliberats marxaren cap als dominis imperials.

El retorn de les propietats confiscades es produí només parcialment. La burocràcia de Felip V exigia un munt de tràmits que incloïen, com a condició indispensable, l’acreditació documental de la propietat dels béns. En força casos aquesta acreditació era impossible de demostrar, ja sia pels efectes de la guerra, per la pèrdua dels documents, o bé per pura i simple destrucció dels mateixos a mans de les autoritats borbòniques en el moment de l’ocupació militar.

Gràcies també al tractat de Viena, la vídua del general Moragues, Magdalena Giralt, pogué recuperar, el febrer del 1727, les restes del cap del seu marit. També aconseguí que, pocs dies després, fos retirada del Portal de Mar de Barcelona la gàbia on havia estat tancat durant gairebé 12 anys el cap de Moragues. En tots els tràmits enrevessats per a aconseguir-ho, Magdalena tingué l’ajut inestimable de l’ambaixador imperial a Espanya, el comte de Königsegg.