Arriba pel N fins a l’Albufera, i limita en aquest sector amb l’estany de la Plana (unit a l’Albufera), que desguassa a la mar per la gola del Perelló, on s’inicia la platja sorrenca del mateix nom, continuada vers el S per la de les Palmeres i la del Mareny de les Barraquetes, fins al límit amb el terme de Cullera. Excepte la petita elevació de la muntanyeta dels Sants (27 m alt.), formada per roques del Cretaci, tot el territori és format per al·luvions del Quaternari, producte del rebliment d’un sistema lacustre (l’Albufera n'és un residu) originat per una barra litoral a la fi de la darrera glaciació. Tota la superfície conreada és ocupada pel regadiu (8 561 ha el 1985), que aprofita les aigües del Xúquer (des de la segona meitat del s. XV) a partir dels assuts dels Quatre Pobles i de Cullera, distribuïdes per les séquies de Campanar, la Major de Cullera i la séquia Major de Sueca; completen la xarxa hidràulica el Sequial i gran nombre de séquies, sequiols i desguassos.
Agrícolament hom pot distingir tres zones: les vores del riu sembrades de taronger i farratge; les planes fondes o marjal, encara d’arrossars, i la restinga —realçada, com les motes del riu— on prosperen els tarongers i les hortalisses primerenques. Sueca és el primer centre productor d’arròs dels Països Catalans, i la collita anual oscil·la entre 30 i 40 milions de kg. Hom dedica als arrossars, a hores d’ara, 6.512 ha, mentre que la resta de superfície de conreu es reparteix entre els cítrics (1.565 ha, el 80% de tarongers i la resta mandariners) i les hortalisses (425 ha). La importància d’aquest conreu, iniciat al s. XV amb la introducció del sistema de regatge, motivà la creació, el 1913, de l’Estació Arrossera de Sueca, que ha dirigit les activitats a la millora i l’obtenció de noves varietats per hibridació i selecció i a la lluita contra les malures, i ha assolit prestigi internacional. La gran producció de farratge que demanava l’antic cens de cavalleries ha minvat —fins a la seva pràctica desaparició—, paral·lelament al progrés de la mecanització i ha afavorit l’extensió del taronger. La ramaderia ha sofert un descens notori en perdre interès com a activitat econòmica complementària en règim d’estabulació domiciliària, però encara manté una certa importància la presència al terme, a la tardor i l’hivern, de ramats d’ovelles transhumants, que aprofiten les pastures espontànies dels guarets de la marjal arrossera. Hom aprofita també aquestes marjals per a la cacera d’aus aquàtiques. Hi ha granges avícoles. La propietat de la terra és força repartida, car d’un nombre total de 3 149 explotacions, 2 777 tenen menys de 5 ha d’extensió. El règim de tinença que hi predomina és el de propietat directa, encara que l’arrendament representa un 12% del total de la superfície. La indústria ha estat tradicionalment poc desenvolupada, llevat de les activitats derivades de la comercialització agrícola. Darrerament ha tingut, però, algun increment (el cens de treballadors industrials era de 962 el 1970 i de 1.108 el 1980); els principals sectors són l’alimentari (215 actius), amb plantes per a l’assecatge, la separació de la pellofa i l’emmagatzematge de l’arròs, les més importants del sindicat d’arrossers, i el químic (260 operaris), amb insecticides, fertilitzants, plàstics, especialment fabricació de persianes, amb un parell d’empreses importants; també tenen significació la fusta i els mobles (178 treballadors), els productes metàl·lics (151) (tallers de xapatge, bolquets), arts gràfiques (etiquetes, impremta) i materials per a la construcció (alumini, prefabricats). Té força importància el sector de la construcció, potenciat pel desenvolupament urbà dels nous nuclis turístics costaners: el Perelló (antic poblat de pescadors de l’Albufera), el Mareny de les Barraquetes i el Mareny de Vilxes (antics llogarets de pagesos), les Palmeretes i la Bega de Mar. Hom pot calcular uns 4.000 apartaments i un bon nombre de xalets, així com 2 càmpings amb un total de 1.125 places.
Malgrat l’expansió del turisme, el creixement demogràfic, que ja no havia estat gaire important al llarg de la primera meitat del s. XIX (de 14.439 h el 1900 a 20.290 h el 1950) fou molt migrat les dues dècades següents (21.500 h [1970]), però s’ha recuperat una mica darrerament (24.099 h [1986]).
La ciutat (23.792 h agl [2006], suecans; 7 m alt.), cap de la Ribera Baixa, és 1 km a l’esquerra del Xúquer, allunyada uns 6 km de la mar. La importància inicial de la vila pot ésser col·legida del seu nom aràbic Suayqa, diminutiu de suq, que vol dir ‘mercat’. El ‘mercadet’ sorgí en una zona aigualosa entre l’Albufera i el Xúquer, que Cabanilles, al final del s. XVIII, encara qualificava de fanguissar. Un camí tangencial —el d’Utxana i Vell de Cullera— no fou capaç d’encarrilar la vocació de mercat, frustrada per la marjal, i al seu lloc es confegí un ‘campament de llauradors’ amb camins i no carrers, com figuren en els documents del s. XVI. El lloc formà part, després de la conquesta cristiana, del terme i el castell de Cullera, centre d’una comanda hospitalera. El comanador de València de l’orde de l’Hospital, Pere de Queralt, atorgà carta de poblament el 1244 a fur de València al mercadet rural islàmic, que devia tenir el perímetre probablement murat de la Plaça, el camí de Cullera, els Quatre Cantons, la plaça de Sant Pere, la placeta Fonda, el carrer del Vall i el carrer de Sant Cristòfol. Juntament amb Cullera, Sueca intentà d’emancipar-se quan els béns de l’Hospital passaren a l’orde de Montesa (1317), però Jaume II, tot reservant-se el mer i mixt imperi, donà la investidura a la nova senyoria el 1319. Alfons IV concedí el permís per a construir la primera séquia el 1457. La població de Sueca s’independitzà de Cullera el 1607, però es mantingué dins l’orde de Montesa fins el 1803, que fou alienada a M.de Godoy amb el títol, acabat de crear, del ducat de Sueca. La xarxa de séquies s’organitzà al s. XV, però el desenvolupament urbà encara es basà al s. XVI en els camins: de Cullera, de la Punta, del Sequial, d’Utxana o Onxana, de l’Alber i tres o quatre més. Aquests són els límits de la vila pel N i l’E entorn del nucli medieval.
L’església parroquial (Sant Pere) fou edificada a partir del 1695 al mateix indret de l’anterior; té una sola nau. És notable l’església de la Mare de Déu de Sales, edificada a partir del 1615 sobre una antiga ermita, on hi hagué un convent de franciscans observants des del 1657 (en 1590-1639 hi havia hagut franciscans descalços); fou acabada al s. XVIII segons plans del franciscà Francesc Cabezas i té una cúpula modernista de l’arquitecte Joaquim Arnau. La prosperitat del s. XVIII donà peu al raval del migdia, centrat als carrers de la Mare de Déu de Sales i el Nou, encara ara. La muralla, alçada entre el 1838 i el 1841, tancà conreus, sequers i molins; part d’aquests espais, com el Cabanyal al N i el Cabanyalet al SW, s’han anat omplint durant el s. XX. El clos passava pels terrenys de la futura estació, carrer de la Muralla de Sant Vicent, Ronda de la Raconada (ara carrer de la Muralla), Ronda d’Alborx i del Materal. Un pla de reforma (1854-60), traçat per Fulgenci Vercher, es reduí a alineacions de carrers per a regularitzar-los i a algunes parcel·lacions intramurs que originaren el prototip de casa de gran fondària i poca façana. Vers el N hom cobria el Sequial i n'edificava la rodalia, però la proximitat de l’aiguamoll i la mateixa línia fèrria aturaren el progrés urbà unes quantes dècades. Ara hi trobem els barris de la Canal i Granell. Altres barris anàrquics exteriors volien ésser controlats pel projecte d’eixample de Ferrando Castells, vers els anys vint, que se centrava en la Ronda de la Raconada i el carrer Mestre Serrano, però no fou gaire eficaç, com no ho foren tampoc els plans posteriors del 1950 i el 1960, no executats. El problema de la carretera C-332 resta encara per resoldre, tot i que l’expansió pels ravals de la Muralla i la Balladora és espectacular.
El traçat dels carrers és recte i regular i les cases, generalment de dues plantes i estretes, tenen un aspecte prou uniforme. Es destaca l’asil de vells, d’estil postmodernista. Hi ha un hospital, i, entre altres edificis escolars, l’institut d’ensenyament secundari Joan Fuster, destacat intel·lectual fill de la ciutat, a qui és dedicat un museu (Espai Joan Fuster) a la mateixa casa on va viure i va construir la seva obra, inaugurat al gener de 2017. Volten la població els barris de Saca, Granell, Tarra, Segarra i la Canal. Celebra mercat setmanal els divendres, que atreu molta concurrència de la Ribera Baixa, i la fira té lloc el mes de setembre. Té estació del ferrocarril de Silla a Gandia. El creixement demogràfic i econòmic de la població al llarg del s. XIX, paral·lel a l’extensió del conreu de l’arròs, motivà que li fos concedit el títol de ciutat el 1899. Però aquesta font de riquesa ha tendit a l’esgotament al llarg del s. XX, i aquest fet és la causa primera de l’actual atonia. El municipi comprèn, encara, l’antiga illa i caseria de l’ Estell, els despoblats i partides de Cincelles, Alborx, Fàrgolos, Vilella, Junçana, i el santuari de la muntanyeta o cabeçol dels Sants (els Benissants de la Pedra, sant Abdó i sant Senén).