El 1940 ingressà en l’exèrcit holandès de les Índies Orientals, però durant la guerra del Pacífic es passà (1943) a les forces japoneses. Acabada la guerra, participà en la lluita contra el domini holandès (1945-49). General de brigada (1962), el 1965 dominà un intent revolucionari comunista i tot seguit, després de perpetrar una massacre de centenars de milers d’assassinats entre militants d’esquerra assumí el poder efectiu. Cap d’estat major i ministre de defensa, el 1967 féu dimitir el president Ahmet Sukarno, el qual substituí (1968). Des d’aleshores encapçalà un règim autoritari i dominat pel nepotisme. Líder del partit oficialista Golkar i sostingut en l’exèrcit, Suharto perseguí les minories i l’oposició laica i musulmana; s’annexà per la força Nova Guinea Occidental (1969) i l’antic Timor portuguès (1976), on menà una persecució ferotge contra la població autòctona que valgué al seu règim reiterades condemnes internacionals. El seu alineament amb occident durant la guerra freda, però, li permeté impulsar l’obertura a les inversions estrangeres i la liberalització del mercat, mesures que afavoriren un gran creixement econòmic, bé que dominat per l’anarquia i la corrupció. El 1998, la insurrecció popular provocada per la greu crisi financera que afectà el sud-est asiàtic obligà Suharto a dimitir al mes de maig. Fou succeït en el càrrec pel vicepresident del govern, Bacharuddin Jusuf Habibie.