Fou un aventurer sense escrúpols i alhora un patrici aferrat a la tradició i als prejudicis del seu estament; assedegat d’ambició, confià cegament en la Fortuna i es féu proclamar Felix Sulla; estrateg i polític de talla, se serví, sense avergonyir-se'n, de la perfídia i de la sevícia quan li convingué.
Noble descabalat, però lligat per la seva quarta muller, Cecília Metel·la, amb els Metelli, es distingí el 107 aC quan, com a qüestor, s’uní a l’exèrcit de Mari, el qual havia estat desposseït per Q. Cecili Metel de la direcció de la guerra contra Jugurta, i ocupà el primer reng durant la guerra Social (91-88 aC), que oposà la República als seus aliats itàlics. Com que els populares preparaven el retorn polític del vell Mari, i el seu portaveu, el tribú P.Sulpici Ruf, li féu atorgar el suprem comandament contra Mitridates, Sul·la, cobejós d’aquest càrrec, féu entrar el seu exèrcit a Roma, violant el pomoerium, i eliminà tots els adversaris que pogué abastar, entre els quals Ruf, mentre Mari reeixia a salvar-se. Tot seguit partí cap a l’Orient, on es cobrí de glòria amb les victòries de Queronea i d’Orcomen i amb la presa d’Atenes, fins a imposar la pau a Mitridates (agost del 85 aC). Durant la seva absència (87-83 aC), els populares tornaren a emparar-se de Roma i s’hi lliuraren a terribles represàlies i vessaments de sang, dirigits, després de la mort de Mari (86 aC), per L. Corneli Cinna. A la primavera del 83 aC Sul·la tornà a Itàlia, carregat de glòria i de riqueses, amb 40 000 homes. Es desencadenà així la primera gran guerra civil entre els romans (83-82 aC). Sul·la comptava, entre els optimates, amb Q. Metel Pius, el jove Gneu Pompeu Magne i M. Licini Cras; llurs adversaris, mediocres, tret de Quint Sertori Dives, foren vençuts.
La victòria de la Porta Collina, a Roma (final del 82 aC), assenyalà el triomf de Sul·la, bé que les seves tropes hagueren de sotmetre encara la ciutat de Praeneste, el Sàmnium i Etrúria, mentre Pompeu guerrejava a Sicília i Àfrica. De seguida Sul·la implantà la dictadura, que, regulada per la lex Valeria (desembre del 82 aC), no tenia res a veure amb l’antiga magistratura caiguda en desús a partir del 216: encara que no refractària, per ficció legal, a la intercessio i la prouocatio, concedia a Sul·la un imperium indefinit, amb el dret de dictar lleis i de refer la constitució, i es basava, de fet, en el terror, organitzat mitjançant les llistes de proscripcions. Hi hagué milers de víctimes, entre les quals 40 senadors i 1 600 cavallers. Cras amassà amb llurs béns confiscats una immensa fortuna; els esclaus dels proscrits, afranquits per Sul·la (els Cornelii), formaren una policia política ben endogalada. Les mortaldats cessaren el dia 1 de juny de 81 aC, però bastà la lex de maiestate per a mantenir l’ordre.
Afermat en el seu poder autocràtic, Sul·la afrontà una profunda reforma del senat (acrescut fins a 600 membres) i de les magistratures, afeblí notablement les atribucions del tribunat de la plebs i de l’ordre eqüestre, limità l’autonomia dels municipis i féu votar una veritable legislació de caràcter moral (contra el luxe, l’adulteri, els jocs d’atzar). La seva obra fou tan extensa com equívoca; reforçà el senat contra els seus enemics naturals, però amb la seva puixança personal, de fons monàrquic, minà mortalment els principis de la República, encara que l’enfortís en les aparences constitucionals. Hom no arriba a escatir del tot les seves idees polítiques, i menys encara les raons de la seva abdicació el 79 aC, potser imposada per la noblesa inquieta o bé sorgida de la voluntària decisió d’un aristòcrata enfastidit pel món reaccionari que el voltava.
Dedicà l’última part de la vida a redactar uns Commentarii rerum gestarum (perduts) en defensa de la seva actuació, que serviren de font a Plutarc per a la biografia de Sul·la. La seva obra política fou liquidada en menys de deu anys.