N'existeixen dues compilacions: el Talmud de Babilònia (s V aC) i el Talmud de Palestina o de Jerusalem (~300 dC), redactat a l’escola de Tiberíades. Tres vegades més llarg el primer que el segon, ni l’un ni l’altre no comenten tots els tractats (masekot) de la Mišnà. Codi jurídic jueu, representa la codificació de tota la tradició oral de la Llei (la Torà) i s’hi basen els compendis jurídics posteriors de Maimònides, Ishaq Fasī; i Yosef Caro. En la seva forma literària és en gran part un reportatge de les opinions sovint contradictòries dels rabins experts i famosos en les qüestions de comportament religiós i moral (halakà). Però també conté una gran part d’ haggadà, és a dir, llegenda, anècdota, que exemplifica la part teòrica. Quant al seu contingut, es divideix en sis parts o ordres: les sements, lleis relatives a l’agricultura; les festes, regulació de les festes i del sàbat; les dones, lleis sobre el matrimoni, divorci i vots (principalment de les dones); els perjudicis, legislació civil i criminal; les santedats, lleis relatives als sacrificis i als objectes consagrats; les coses pures, legislació sobre la puresa ritual i la impuresa. Tots aquests ordres es divideixen encara en tractats (hom sol citar el Talmud amb el nom hebreu de cadascun d’aquests). Durant els llargs segles de diàspora esdevingué el factor més important de coherència i persistència de la vida jueva arreu del món. D’altra banda, la incomprensió del Talmud —escrit en hebreu i arameu— per part del món occidental medieval, i també les seves al·lusions negatives a Jesucrist i al cristianisme, provocaren que el llibre fos perseguit pels cristians, i les seves primeres edicions impreses (s XVI) fossin censurades per l’Església. Actualment n'hi ha traduccions completes o parcials a diverses llengües modernes.