i Tamarit de Llitera | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Tamarit de Llitera

Nom oficial castellà del municipi deTamarite de Litera (es)
Franja de Ponent
Nom oficial castellà del municipi deTamarite de Litera (es)
Vista de la vila de Tamarit de Llitera
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca de la Llitera, al sector de contacte entre l’alta i la baixa Llitera, accidentat al N per la serra de la Gessa (491 m alt en aquest sector), anticlinal que limita el sector pla (de 200 a 250 m alt), format per capes oligocèniques pròpies de la Depressió de l’Ebre, que ocupa la major part del terme, i és regat modernament pel canal d’Aragó i Catalunya (dit inicialment canal de Tamarit ).
Població: 
3.678 h
[2006]
Extensió: 
111 km2

La part muntanyosa (unes 824 ha) és en part ocupada per alzinars esclarissats amb argelaga i coscoll i en part, als terrenys guixencs, per espartars, farigola i sàlvia. L’agricultura és, amb els serveis, l’activitat bàsica del municipi. La superfície conreada total és de 9 657 ha (el 87% del terme), de les quals el 12% són dedicades al secà. El regadiu ha anat creixent en importància. Dels conreus, destaquen els cereals: el blat (450 ha el 1991), tradicionalment predominant ha cedit aquest lloc a l’ordi, que ocupa 3 610 ha, la majoria de regadiu. El blat de moro ocupa 210 ha. Les plantes farratgeres (sobretot alfals) ocupen 2 410 ha de regadiu i, com l’ordi, han esdevingut un dels conreus principals en consonància amb el creixement de la ramaderia. Les oleaginoses (gira-sol, especialment) ocupen unes 1 100 ha. Pel que fa als fruiterars, hi ha pomeres i pereres (714 ha); hi ha 586 ha d’hortalisses, 140 ha dedicades a la patata i les lleguminoses (80 ha). Els conreus típics del secà, en altre temps predominants, són en regressió: en total menys de 300 ha entre ametller, olivera i vinya (1991). El nombre d’explotacions ha anat disminuint els darrers anys, així com el de la població dedicada a l’agricultura (poc més de 500 persones els anys noranta). El règim de tinença de la terra és la de propietat en un 82%. A la dècada dels vuitanta la ramaderia ha tingut un fort creixement. El principal sector és el porcí que, juntament amb el de Fraga, és el més important d’Osca. Destaca també el boví i l’aviram. Les antigues indústries (mobles, ceràmica) persisteixen en part, però han agafat més importància les derivades de l’agricultura: farineres, pinsos composts, ametlles torrades, gelats, conserves i sucs de fruita, molins d’oli, lleteries, etc. La major part de la població es dedica a l’agricultura i a activitats derivades d’aquesta. Darrerament ha pres importància el sector de maquinària agrícola. Els serveis han vist obstaculitzat el seu desenvolupament a causa de les males comunicacions, que han fet que Binèfar i Lleida absorbissin part de l’atracció comercial que Tamarit és capaç d’exercir. Malgrat la davallada demogràfica, Tamarit és de les poques poblacions de la Llitera que ha rebut emigració. La vila (3 775 h agl i 290 h dis. [1991]; 357 m alt) s’estén a la zona de contacte entre el pla i la muntanya, a la vora del barranc de Sesa, protegida per una sèrie de turons dels vents del nord. L’eix principal és el carrer de Cavallers, amb cases nobles dels s. XVII i XVIII. L’església parroquial, col·legiata, de Santa Maria, és un notable edifici de transició del romànic al gòtic; té una façana romànica (s. XII) amb un frontó sobreposat renaixentista, i una altra de feta en època barroca. A l’interior, de tres naus, es destaca el cimbori, gòtic. Són notables les ermites de Sant Miquel (romànica, del s. XII, modificada al XVI) i la de Santa Llúcia i el santuari i antic monestir del Patrocini. Celebra mercat setmanal els dimarts i tres fires anuals. El 1953 fou inaugurat un institut laboral de modalitat agrícola. Durant la dominació musulmana pertangué a la taifa de Lleida i tingué una notable població mossàrab, que restà pràcticament extingida vers el 1070. Fou conquerida el 1107 per Alfons el Bataller; perduda el 1134 a la caiguda de Fraga, fou recuperada el 1147 i repoblada per gent procedent de Catalunya i incorporada al bisbat de Lleida. Alfons I el Cast li donà el fur d’Aragó i per això fou inclosa en aquest regne. El 1642, en la guerra dels Segadors, la vila fou destruïda i reincorporada temporalment al Principat, igualment com s’esdevingué durant la guerra contra Napoleó (1810-14). El poble del Torricó fou segregat com a municipi el 1935. L’actual terme comprèn, així, el poble del Gaió, les caseries de Ventafarines, la Melusa (on hi ha l’estació del ferrocarril de Lleida a Saragossa), els despoblats d'Orriols, el Tossal, Manenta, i Solaner, i l’estació prehistòrica dels Castellassos, amb restes hallstàttiques, ibèriques i romanes.

Col·laboració: 
JLlP

Llegir més...