Josep Taronjí i Cortès

(Palma, Mallorca, 1847 — Palma, Mallorca, 1890)

Eclesiàstic i escriptor.

Estudià a l’Institut Balear, on fou alumne de J.L.Pons i Gallarza; el 1865 començà la carrera eclesiàstica —que hagué de seguir com a extern del seminari, atesa la seva condició de xueta— i el 1872 fou ordenat de sacerdot. Promogué un gran enrenou la polèmica que sostingué amb Miquel Maura en defensa de la classe xueta i que recollí en el llibre Algo sobre el estado religioso y social de la isla de Mallorca (1877); intentà, sense aconseguir-ho, de guanyar una canongia de la seu de Mallorca i, finalment, el 1878, hagué d’ocupar-ne una d’El Sacromonte de Granada. Fou un destacat propulsor del moviment literari de la Renaixença i se significà sobretot —seguint la línia iniciada per Marià Aguiló— en la defensa abrandada de la unitat de la llengua catalana: així, publicà uns interessants articles a la Revista Balear (1872) i Museo Balear (1875), collaborà a La Renaixença, Calendari Català, participà en els jocs florals (el 1871 guanyà dos accèssits), etc. També havia començat el 1878 la publicació, d’una manera anònima, d’un Diccionari mallorquí-castellà, que restà inacabat. Les seves composicions catalanes, d’un interès literari més aviat escàs, foren recollides el 1883 a El trobador mallorquí i, només en part, a Lectura Popular. Publicà també altres obres en castellà, entre elles el recull de poemes Inspiraciones (1882).