La Guerra Civil Espanyola impedí que arribés a la universitat en el moment que li corresponia per edat, però el 1940, a vint anys, es matriculà a la Universitat de Barcelona. Feu els estudis de filosofia i lletres, en la secció d’història, i els acabà l’any 1944 amb premi extraordinari. Fou deixeble de les dues figures principals del camp de la prehistòria i de l’arqueologia a Catalunya, Lluís Pericot i Martín Almagro. Amb el primer col·laborà, essent encara estudiant, en diverses campanyes en els dòlmens empordanesos, i hi mantingué una amistat de per vida. Amb el segon tingué una relació més professional, fent treballs al Museu Arqueològic de Barcelona i actuant dins l’estructura de les “comisarías de excavaciones”. Es doctorà a la Universitat de Madrid (1949).
En els anys immediats de la postguerra col·laborà en l’incipient moviment clandestí de recobrament de la cultura catalana (fou un dels fundadors, el 1946, de la revista Ariel). També assistí a les classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans, que impartí Ferran Soldevila.
A Granada endegà un Servei d’Arqueologia patrocinat pel Govern Civil de la província, que no reeixí, però a la ciutat, entre el 1946 i el 1947 excavà un parell de poblats de l’edat del bronze, que anys després es revelaren de primera categoria, a Montefrío i a Monachil.
L’any 1948 fou nomenat director del Museu de Tetuan i responsable del Servei d’Excavacions del Protectorat Espanyol al Marroc, des d'on endegà nombroses excavacions en llocs de gran interès com la ciutat fenícia i després romana de Lixus, o Tamuda, El Benian, Sidi Abdeselam o Emsà, entre d’altres. A Tetuan fundà la revista científica Tamuda, i organitzà el primer Congreso Arqueológico del Marruecos Español (1953). Posteriorment, amplià estudis a Nova York i a París, on reciclà i actualitzà els seus coneixements sobre el món clàssic i la prehistòria. Sota el mestratge de Pere Bosch i Gimpera, desenvolupà la seva trajectòria científica.
L’any 1956 guanyà per oposició la càtedra d’arqueologia, epigrafia i numismàtica de la Universitat de València (UV). A la Facultat de Lletres, de la qual fou secretari i degà (1964), hi creà un equip d’investigació amb el qual feu abundants excavacions per tot el País Valencià (tossal de Manises, Benidorm, cova del Montgó, cova d’En Pardo, el Puig, la Serreta i d’altres). Durant els quinze anys que passà a València, rellançà els estudis sobre el món clàssic i prehistòric a la universitat, refundà el Laboratori d’Arqueologia, refermà els lligams científics amb el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació (SIP), fundat el 1927 per Isidre Ballester i Lluís Pericot i que era la institució de més prestigi en el camp de la prehistòria i l’arqueologia valencianes, tirà endavant la revista Saitabi, especialitzada en l’arqueologia valenciana, i fundà la sèrie Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, que després es convertí en la revista Saguntum, l’òrgan d’expressió de la recerca arqueològica a la UV.
Els seus treballs, des de l’edat del bronze fins al món romà, s’estengueren per tot el País Valencià i serviren, a més, per a anar formant deixebles que continuaren la seva feina com Enric Llobregat, Carmen Aranegui, Mila Gil-Mascarell i Gabriela Martín, entre molts d’altres.
La seva obra publicada es pot dividir en dos vessants clarament diferenciats: monografies sobre excavacions i jaciments, publicades fonamentalment en revistes especialitzades, i llibres de síntesi sobre prehistòria i arqueologia dels Països Catalans: Les arrels de Catalunya (1962), El País Valenciano del neolítico a la iberización (1963), obra que forneix les bases intel·lectuals de l’antiga personalitat pròpia dels Països Catalans, Prehistòria i Antiguitat (1963) (dins Història dels catalans), Prehistòria i Antiguitat (1965) (dins Història del País Valencià), Terracotas púnicas de Ibiza (1974) i Les ciutats romanes als Països Catalans (1978). Juntament amb la seva dona, Matilde Font, Eivissa cartaginesa (1975); en col·laboració amb A. Arribas i D.E. Woods, Pollentia I i II (1977 i 1978), i en col·laboració amb A. Arribas i G. Rosselló el volum primer d’una Historia de Alcudia (1978). A més publicà Lixus (1959), Marruecos púnico (1960), Arte Ibérico (1968), Arte romano en España (1969) en col·laboració amb Lluís Pericot i Manual de prehistoria africana (1960). Amb M. Ponsich, Garum et industries antiques de salaison (1965) i el volum primer d’una Historia de España (1980), en col·laboració amb M. Tuñón de Lara i J. Mangas.
Amb la seva arribada a València impulsà una resistència cultural i política davant la uniformitzadora grisor de l’època, i contribuí a renovar els lligams culturals i polítics entre el País Valencià i el Principat. En aquells anys coincidí, en interessos i inquietuds, amb intel·lectuals valencians com Joan Fuster, Sanchis i Guarner, Dolç i Reglà, etc.
El 1970 retornà a la Universitat de Barcelona, amb la mateixa càtedra que ocupà a València. Substituí el seu mestre Lluís Pericot, jubilat, i compartí docència durant els quinze anys següents amb Joan Maluquer de Motes a la càtedra de prehistòria, i amb Pere de Palol a la d’arqueologia cristiana i medieval.
Aquesta etapa a Barcelona suposà noves orientacions en la seva recerca. Al seu interès pel món púnic eivissenc, hi afegí el del món romà català, amb excavacions i publicacions molt acurades sobre el tema. La seva jubilació, el 1988, no significà el final de la producció científica, ja que fou nomenat professor emèrit de la universitat i continuà la tasca docent i de recerca, amb els seus deixebles barcelonins com Mercè Roca, que el succeí a la càtedra, o altres professors com Joan Sanmartí, Josep Padró, Marta Prevosti o Núria Tarradell, la seva filla. D’aquests anys en foren exemples la fundació de la revista Fonaments. Prehistòria i Món Antic als Països Catalans (1979), de la qual fou director, i el suport inicial als Col·loquis Internacionals d’Arqueologia de Puigcerdà. En l’obra In memoriam Pedro Bosch Gimpera (1976), hi feu un treball sobre l’Escola Arqueològica de Barcelona i el seu fundador, el mateix Bosch; l’any 1982 escriví un parell d’articles en Serra d’Or (febrer i juliol) sobre l’arqueologia catalana i la situació d’aquell moment.
Els reconeixements acadèmics li arribaren de l’IEC (1971) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1978); fou també corresponent de la Real Academia de la Historia i membre del Consell Permanent de la Unió Internacional de Ciències Prehistòriques i Protohistòriques (UISPP), organisme científic de la UNESCO encarregat dels temes de pre- i protohistòria. Fou també membre del Consell d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat provisional, i del Patronat de la Revista de Catalunya, i des del 1982 assessor del Consell d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Fou un dels impulsors del Club Ramon Muntaner, que presidí. Entre altres distincions, fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1977).
La seva obra escrita ha quedat com a referència obligada dins el món de la prehistòria i l’arqueologia del país, malgrat que, historiogràficament, les seves aportacions no són gaire notables; però les seves implicacions intel·lectuals, socials i polítiques han magnificat la seva figura i l’han convertit en un clàssic.