i Teatre Íntim | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Teatre Íntim

teatre teat
Empresa teatral fundada per Adrià Gual el 1898, a Barcelona, i a través de la qual dugué a la pràctica la seva teoria de l’art per l’art, aplicada al teatre.

Netament modernista, feu conèixer els clàssics grecs, Shakespeare, la Commedia dell’Arte, etc., ultra les peces del mateix Gual: Arlequí vividor, Blancaflor, etc. Entre els actors que hi passaren cal destacar Enric Giménez i Josep Santpere. Itinerant a diversos locals, s’inicià al Teatre Líric del passeig de Gràcia, sota la protecció del banquer Evarist Arnús. Tingué una existència accidentada, marcada per les interrupcions, les represes i els canvis d’orientació determinats sobretot per les circumstàncies personals d’Adrià Gual (en una mesura no menor per les seves múltiples dedicacions). Després de la inactivitat entre el 1901 i el 1902 per la seva estada a París, el 1903 Gual recomençà els muntatges fins el 1904, quan n’assumí la direcció el pintor Lluís Graner, primer amb les Visons Musicals i després amb els Espectacles-Audicions. El 1907 Gual tornà a fer-se càrrec del Teatre Íntim, però els anys 1908-10 la Nova Empresa de Teatre Català ocupà nominalment el lloc de la companyia. Després d’un buit de gairebé tres anys, des del 1913 l’Escola Catalana d’Art Dramàtic ocupà, de fet, el lloc de la companyia. A grans trets tota la trajectòria d’aquesta institució pot considerar-se’n una continuació. El nom Teatre Íntim és reprès el 1924, però ja amb una clara desnaturalització per les condicions imposades per la Dictadura de Primo de Rivera. En els seus aspectes més genuïns, la filosofia de l’Íntim comportà canvis fonamentals: el teatre concebut com a missió, no com a entreteniment; la vindicació, per primer cop a Catalunya, del director d’escena —en el sentit més contemporani de l’expressió—; l’aplicació pràctica d’un concepte modern d’escenificació (que significà canvis en les convencions vigents, tant a la sala com a l’escena); la normalitat en la traducció i escenificació de textos estrangers, clàssics i contemporanis, i, en darrer terme, una nova metodologia pel que fa a les tècniques d’interpretació.

Llegir més...