i Tebes | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Tebes

Nom català antic deEstives, Nom grec deΘήβαι (el)
Món
Nom català antic deEstives, Nom grec deΘήβαι (el)
Ciutat grega de la Beòcia.
Població: 
18.712 h
[1981]

Situada damunt un pujol en el límit d’una plana interna, 48 km al NW d’Atenes, ocupa l’acròpolis o Cadmea de l’antiga ciutat homònima. Reconstruïda després del terratrèmol del 1893, la ciutat actual s’ha estès als peus del pujol formant tres barris nous. Fou a l’antiguitat una de les més il·lustres ciutats de Grècia. Habitada ja durant el període protohel·làdic, la roca de Cadmos fou, en època micènica, un centre polític notable que s’oposà a Argos (com es dedueix de la lectura de la saga dels Set contra Tebes). Durant el segle VIII aC posseïa el domini de la Beòcia i era governada per una aristocràcia que superà amb èxit les lluites socials dels segles VII-VI aC. Centre de la lliga de ciutats beòcies, oposada a Orcomen, s’alià amb els perses, fins i tot després de la desfeta grega de les Termòpiles, motiu pel qual els seus governants foren durament castigats pels aliats grecs, després d’haver obtingut la victòria contra els medes. En lluita constant amb Atenes, prengué part al costat d’Esparta en la guerra del Peloponès i, a partir del 447 aC, desfets els atenesos a Coronea, obtingué la preponderància absoluta de la Beòcia i substituí el sistema de moneda federal de la lliga pel de la mateixa ciutat, alhora que era dirigida per l’autoritat dels tres polemarcs. A partir de la guerra de Corint, s’anà acostant novament a Atenes, com a reacció davant la forta tutela d’Esparta, la qual, després de l’ocupació de Cadmea (342 aC), hi imposà una dura oligarquia. Restaurada la democràcia per obra d’Atenes i de Jàson de Feres, Tebes s’adherí a la segona lliga naval atenesa i, gràcies a la personalitat de Pelòpides i d’Epaminondes, aconseguí en pocs anys l’hegemonia total de Grècia, amb la derrota que infligí als espartans a Leuctra (371 aC). Nou anys després els tebans sofriren, però, un dur revés a Mantinea i, després d’intentar la penetració a la Fòcida per mitjà de l’amfictionia dèlfica, caigueren a mans de Filip de Macedònia. Alexandre destruí la ciutat i no fou reconstruïda fins el 316 aC, per voluntat de Cassandre. A l’època romana, formà part de la província d’Acaia i, en acabar la segona guerra mitridàtica, se sotmeté a Sul·la (87 aC). Caiguda en decadència, durant els segles VIII-XI s’anà recuperant i, gràcies a la indústria de seda i a les tintories de porpra, reflorí com a ciutat i atragué nombrosos comerciants estrangers. Saquejada pels normands de Sicília (1147), el 1205 passà a pertànyer al ducat d’ Atenes sota la dinastia borgonyona de La Roche. Després de la batalla del Cefís (1311), fou ocupada per la Companyia Catalana, la qual també en féu la seva capital. Fou el centre administratiu, judicial, comercial i religiós més important dels ducats catalans, i formà gairebé un estat independent. Hi residia el vicari general i l’arquebisbe, així com la major part dels catalans de Grècia. El municipi era organitzat segons els costums de Barcelona i les consuetuds de Catalunya. Continuà la indústria de seda i fou també, amb el seu port de Livadostro, un nucli mercantil notable, fins i tot pel seu mercat d’esclaus, relacionat amb Barcelona i principalment amb Mallorca. L’infant Ferran de Mallorca estigué empresonat en el castell tebà de Sant Omer. Més tard, els catalans destruïren l’edifici (1331). A Tebes fou signat el tractat entre la Companyia i els senyors de Negrepont (1331). Una lluita civil causada per la tirania de Pere Despou, lloctinent del vicari a Tebes, provocà l’alçament del mariscal Roger de Lloria, durant el qual Despou perdé la vida (1362). Roger oferí Tebes com a refugi als turcs de Murad I, però els expulsà al cap d’uns quants mesos a precs del papa (1363-64). Una assemblea de dignataris catalans donà lloc als anomenats capítols de Tebes (1367), aprovats pel rei de Sicília, referents al bon estament dels ducats i al govern i la defensa dels castells. El papa Gregori XI convocà una reunió que tingué lloc a Tebes, on acudiren els delegats de molts sobirans europeus, per fer una aliança contra els turcs (1373). Hi hagué encara un altre moviment ciutadà, contra el vicari Lluís Frederic, el qual pogué sotmetre els rebels (1378). Els navarresos de Joan d’Urtúbia atacaren Tebes, afavorits pels enemics dels catalans i per la traïció d’alguns habitants de la ciutat, com misser Aner, Oliver Domingo, Joan Conomines i, sembla, l’arquebisbe Simó Atumano. Inútil fou l’ajuda als assetjats que portaren des d’Atenes Galceran de Peralta i el notari Pere Balter, derrotats i presoners dels navarresos. La ciutat fou ocupada i saquejada. Els catalans i molts grecs fugiren a Eubea i Atenes (maig-juny del 1379). Un intent de Lluís Frederic per a reprendre Tebes féu que Urtúbia demanés la protecció dels hospitalers (1380). El 1388 passà a poder de la família florentina dels Acciaiuoli i assolí una certa prosperitat fins que, ocupada pels turcs el 1460, decaigué ràpidament en perdre gairebé del tot la seva activitat comercial. Actualment conserva escasses restes del seu passat.

Col·laboració: 
AES / MCo

Llegir més...